eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

CATALUNYA

Es retrobaran les esquerres a i amb Catalunya?

Ens trobem que des de l'11 de setembre de 2012 hi ha la mobilització pacífica d'una gran part de la majoria de població de Catalunya. Cal mantenir aquesta mobilització amb vocació democratitzadora i que serveixi a Catalunya i a tots els pobles d'Espanya

- PUBLICIDAD -
Menos sobres electorales y más internet

Urnes a un col·legi electoral EFE

El panorama, per dir-ho amb prudència, és confós. Ho és en el camp polític. L’Esquerra republicana és per història i per discurs és catalanista, socialdemòcrata i republicana. El PSC per història i per discurs és també catalanista, socialdemòcrata i republicana. Els “comuns” no tenen encara història ni discurs homogeni però el seu esquerranisme és proper al democratisme radical molt similar al socialisme esquerrà (estil Corbyn o Mélenchon), assumeixen el catalanisme i són també republicans.

Però parafrasejant a Borges, "no les une ni el amor ni el espanto”. ERC fa bloc amb el centre-dreta catalanista amb un independentisme sobrevingut i s’ha d’empassar zones fosques de corrupció i una llarga història de polítiques socio-econòmiques neoliberals. El PSC, que inicialment feia campanya per la consulta catalana, ho va retirar i ha anat a remolc del PSOE, respecte sobre el tema “nacional” com en les polítiques públiques. I els “comuns” quan han topat amb la resistència de la realitat institucional, no han trobat iniciatives que arrelessin en la societat catalana i se salven per la seva activitat municipal i el valor comunicatiu de l’alcaldessa de Barcelona.

ERC i una sèrie de persones de sectors esquerrans (alguns militants o votants socialistes, bastants de tradició PSUC o radicals) adopten l'independentisme sense programa, parafrasejant Lenin “independència, per fer què?”. Cal tenir en compte que les classes populars es mobilitzen també, i molt, per objectius socials. El PSC intenta mantenir-se en el teixit social popular on predomina la població d’origen no catalana i reactivat per la nova direcció del PSOE. No és un partit lerrouxista però a la seva base hi ha brots que s’hi acosten. Els “comuns” no han pogut superar el dilema “independència o res" (és a dir, Espanya del PP). La meitat de les seves bases és favorable a la independència, però no a remolc del “nacionalisme conservador”. L’altra meitat és contrària però tampoc vol formar part del “bloc constitucionalista”, també conservador. És a dir, se situen entre dos impossibles. No poden situar-se ni tampoc han construït un espai polític propi i amb intenció de superar el bloqueig actual. Com va dir John Lennon “la vida és allò que passa mentre estàs ocupat fet altres plans”. O, pels més crítics amb els “comuns”, diuen que estan “acima do muro” o com la balena que expulsa a Jonàs per no ser ni carn ni peix. Sense voler, estan de moment en “orsai”. No se’ls pot culpar, fa 5 anys eren febles i dispersos, ara estan en procés de construcció.

El resultat és paradoxal. Les dretes catalanes, espanyolistes o catalanistes, han sofert un procés de fort debilitament (PP) o de quasi dissolució (CiU), per la corrupció, les polítiques antipopulars, per febles lideratges, per no trobar enteses entre uns i altres. Una part ha trobat en C’s una precària representació, no són alternativa ni a Espanya ni a Catalunya. Una altra part ha anat cap a ERC, que té un discurs moderat amb vocació centrista i aspiracions a presidir la Generalitat. Les esquerres històriques des del franquisme, PSUC primer, PSC després, van aconseguir fer de les classes populars “un sol poble”. El PSUC no era com els “Comuns”, malgrat la presència significativa dels hereus. ICV i EUiA han perdut gran part de la capacitat cohesionadora de les classes treballadores. El PSC ha mancat de pedagogia i li ha sobrat massa dependència del PSOE. Fóra injust i exagerat parlar de fractura social, però sí de fissura o divisió político-cultural els sectors populars. El seu vot s’ha dispersat, tant entre militants o ex i entre votants, uns C’s, a Junts pel Sí o a la CUP. Els Comuns i els socialistes poden mantenir posicions sòlides, però no hegemòniques, en eleccions generals (espanyoles) i municipals, però febles en eleccions catalanes. Les esquerres polítiques no solament no tenen un projecte bàsic comú per Catalunya, sinó que cadascuna de les esquerres té el seu propi espai social i polític dividit. Quan les dretes van de baixada, les esquerres perden una oportunitat quan més calia.

Què fer ara? Les esquerres polítiques, excepte ERC, no estaran en l'11 de setembre, encara que dirigents de Comuns segurament hi seran i molts militants i votants de totes les esquerres també. L'1 d’octubre és més delicat, més discutible i cal avaluar més els possibles. I suposa prendre posició, com a mínim les forces polítiques. És la seva feina. Cal baixar del mur.

Hi ha dos problemes. Un, la legalitat del referèndum. En teoria promoure un referèndum o consulta, encara que la llei no ho permeti, és un dret democràtic. Els processos democratitzadors requereixen sempre moments rupturistes i hi ha cultura política i jurídica per justificar-ho. En la pràctica cal considerar, però, que materialment l’oposició del govern espanyol pot impedir-ho i també és molt probable que en les actuals condicions fan molt difícil que hi hagi una participació significativa. Cal una majoria clara que vagi a votar.

L’altre problema: la declaració d’independència. Cal una majoria absoluta en favor de la independència. És teòricament impossible que l’Estat espanyol i la Unió Europea ho reconeguin. Però a la pràctica, si es donessin les condicions acceptables del referèndum i de la majoria molt evident de l'independentisme, podria modificar la relació de forces. Però caldria aplicar la llei de transitorietat. Suposa una actitud pactista per part de l’Estat espanyol i de la Unió Europea. En teoria s’hauria d’aplicar però hauria d’haver creat unes condicions molt favorables i poc previsibles.

Està justificada aquesta iniciativa, no solament agosarada, sinó que també es pot considerar catastròfica, ja que es planteja gairebé com la culminació del procés. No hi ha una majoria clara a favor. El govern espanyol pot impedir el referèndum o dificultar molt la seva execució i participació.

Per la via judicial es poden afectar a lideratges, forces polítiques i fins i tot institucions. I, sobretot, pot generar una frustració de la ciutadania, crear un sentiment de derrota i un fort retrocés de la mobilització del procés català. Crec sincerament que era una iniciativa extremadament arriscada, gairebé a la desesperada, en tot cas molt accelerada. I em sembla que es podia haver trobat altres iniciatives per desenvolupar l’immobilisme del govern espanyol. Però el que compta ara és que hi ha l'1-O, tal com es presenta. I cal estar-hi, o no.

Ens trobem que des de l'11 de setembre de 2012 hi ha la mobilització pacífica d’una gran part de la majoria de Catalunya. Cal mantenir aquesta mobilització amb vocació democratitzadora i que serveix a Catalunya i a tots els pobles d’Espanya. El procés català impacta i mereix gradualment un cert respecte per part d’Espanya i del món. Potser podran impedir el referèndum i reprimir qualsevol intent de declaració o aplicació de la hipotètica independència. En el fons tots i totes sabem que el dia 2 no es pot donar un canvi radical.

Però passi el que passi, serà un pas endavant, una demostració expressiva de la societat catalana. Les esquerres, siguin quines siguin les consignes dels dirigents, la majoria de la gent ocuparà els carrers i si pot anirà a votar, sí, no o en blanc. Les batalles que es perden són les que no es fan. I si voleu saber on us cal estar mireu a qui i què teniu en contra, com cantava Leonard Cohen.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha