eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

CATALUNYA

Entrevista

Santiago Vidal: “Seria fantàstic viure en una Catalunya lliure associada amb l’Espanya de Podemos”

Davant els rumors que el situen a ERC, el jutge no tanca les portes a propostes que vinguin d’altres sensibilitats de l’esquerra, com ara Barcelona en Comú; es desmarca de CDC i, sobretot, d’Unió

Vidal respon a les crítiques de Duran i Lleida: “Sóc un dels jutges que va dictar sentències contra el presumpte finançament irregular del seu partit, puc entendre que no em tingui excessiu afecte”

El magistrat, que decidirà el seu futur polític entre el 16 i el 23 de març, traça les pinzellades de “la futura República Catalana”: el castellà com a llengua cooficial, sense exèrcit i amb uns mecanismes anticorrupció inspirats en els països nòrdics

Carrega contra la matriu franquista dels alts comandaments del Poder Judicial i veu “necessària” la irrupció de noves formacions, com Podemos, que trenquin el bipartidisme espanyol

- PUBLICIDAD -
Santiago Vidal 1 / ENRIC CATALÀ

Santiago Vidal, a l'Audiència de Barcelona, d'on haurà de marxar aquest més de març / ENRIC CATALÀ

“Fotut” per la resolució, “content” per les mostres de suport. És la sensació agredolça que acompanya aquests dies al jutge Santiago Vidal (Sant Sadurní d'Anoia, 1956) després que el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) l’hagi suspès durant tres anys per participar en la redacció d'una Constitució Catalana [ unanovaconstitucio.cat]. Una sanció temporal, i no indefinida com es temia, que obre les portes de la política al magistrat, disposat a invertir tota la seva dimensió personal i mediàtica en la creació d’una República Catalana. A dues setmanes perquè abandoni l'Audiència Provincial de Barcelona — “la feina que més m’estimo”—, totes les quinieles el situen a les files d’ERC.Tot i així, el jutge explica obertament que té cinc ofertes i que totes li ofereixen un gran respecte.

Al final, la suspensió ha tirat endavant amb els vots a favor dels dotze vocals conservadors i l'oposició dels altres nou progressistes...

Estic molt decebut en comprovar que, per desgràcia, una de les sospites que teníem sobre l’Estat espanyol s’ha confirmat: Han entrat en una deriva que cada vegada difumina més la separació de poders. Es constata que el Legislatiu, l’Executiu i el Judicial estan en mans de les mateixes persones. Això és molt preocupant, no només pel procés del dret a decidir de Catalunya, sinó en general per la defensa dels drets i les llibertats de tots els espanyols. En aquests moments no sabem qui té atorgada la funció de la tutela o protecció dels ciutadans. L’última reforma del Codi Penal del ministre Gallardón és un retrocés molt preocupant en les llibertats del poble.

Quin és el principal problema que li troba al Poder Judicial de l’Estat?

Alguns els arrastrem des de la Transició. Ja aleshores no es van fer les reformes necessàries i moltes persones de la carrera judicial, sobretot els alts comandaments, venen d’aquella època ideològica completament superada, com ho és el franquisme. No han sabut adaptar-se, tal i com caldria, als nous temps i als canvis socials, com és el cas de l’acceptació de la diversitat d’opinions i de la pluralitat. En definitiva, de la figura del jutge o del fiscal com a ciutadans que també pensen, opinen i que, a més a més de fer la seva funció judicial, són capaços de posicionar-se sense que això afecti la seva imparcialitat o independència.

Aquesta visió conservadora que descriu és majoritària?

Sí, i les estadístiques ho demostren. Jutges per la Democràcia som un 10% de la carrera judicial i, en canvi, l’associació conservadora representa el 90% restant. Això succeeix per un sistema de selecció propi del segle XIX, completament decimonònic. És a dir, s’entén el jutge com un funcionari a qui se li exigeix molta memòria per aprovar unes oposicions. Quan avui en dia no és necessària en absolut perquè està tot digitalitzat. I hi ha un altre element: la pròpia endogàmia de la carrera. Seguim sent una professió en què la gran majoria té el pare, la mare o l’oncle que ja eren de la carrera judicial. Cal obrir les finestres i que entrin persones de diferents procedències i mentalitats.

Si sabia que Poder Judicial era així, era previsible que el sancionarien per haver emprés una Constitució Catalana. Hi ha qui diu que ha estat massa ingenu, altres creuen que més aviat pretensiós. On s’ubica vostè?

Entenc moltes de les coses que s’han dit de mi. Però la veritat és que em considero una persona força humil. Sempre he criticat molt aquells jutges que busquen la repercussió mediàtica a qualsevol preu, com Baltasar Garzón o Elpidio Silva. No m’agradava la seva manera de fer. En el meu cas, intento fer una cosa diferent i molt senzilla: estar en contacte amb la ciutadania. Els jutges hem d’estar a disposició de la ciutadania i els mitjans són el canal adequat per fer-ho. Ara bé, sóc ingenu? I tant. Ingenu i optimista. Potser ens hauríem de preguntar si això és bo o dolent.

I imparcial? Es pot ser un jutge imparcial i, alhora, defensar la independència de Catalunya?

Jo crec que sí. És perfectament compatible. Com ho ha de ser el fet de ser jutge, imparcial, i defensar la unitat d’Espanya. Sempre he dit que els jutges no podem ser neutres. Neutre és aquella persona que tant li fa blanc o negre, que no té ideologia. Els jutges, com a ciutadans amb un cert nivell cultural, és inevitable que tinguem posicionaments. El que sí que hem de ser és imparcials i independents, la qual cosa permet que en les resolucions judicials no influeixin els pensaments polítics, morals o socials. En 26 anys de carrera judicial he dictat més de deu mil sentències. M’agradaria que en busquessin una, només una, en què es vegi reflectida la meva ideologia política. No en trobaran cap.

Després de la sanció, es penedeix d’algunes de les seves manifestacions en públic?

No, és clar que no. Insisteixo en què els jutges no som bitxos rars. Som persones, i tenim preferències i prioritats. No som un cos estrany de la societat. No podem viure en una bombolla de vidre. Les pròpia Llei ens diu que hem l’hem d’interpretar d’acord amb la realitat social. Aquesta és clau: hem d’interpretar la Llei i no executar-la a cegues. Si introduïm a un ordinador, amb un bon sistema informàtic, les dades d’un cas concret segur que sortirà una resolució perfectament legal. Però justa? Potser no. La complexitat humana és molt variada i per això cal interpretar sempre la Llei.

En el seu cas s’ha interpretat prou?

En el meu cas hi hagut una evident doble vara de mesurar. Altres magistrals, i en tribunals molt més importants que l’Audiència de Barcelona, com el Tribunal Suprem o el Constitucional, no només tenen ideologia, bàsicament conservadora, sinó que a més a més es reflecteix en les seves resolucions.

També ha rebut el suport de companys de dins i fora de Catalunya...

Tot i la sensació amarga de derrota, tinc la satisfacció dels centenars de trucades i mostres de suport. Molts jutges espanyols m’han trucat per dir-me, escolta Santi, dins de les legítimes discrepàncies, estem a favor de que les puguis expressar. Així hauria de ser, sempre que es faci de manera pacífica i democràtica, com ho he fet jo amb la creació intel·lectual i jurídica d’una Constitució.

Ha anunciat que recorrerà la sentència. Fins on té pensat arribar?

Estic esperant que se’m notifiqui formalment la sanció completa. De moment m’han comunitat la decisió, el fallo. Entenen que he comès una falta d’infidelitat a la Constitució per haver plantejat per escrit la hipòtesi de que hi pugui haver una altra. Això ho consideren una falta molt greu i per això m’interposen una suspensió de tres anys d’inhabilitació. Ara m’ha d’arribar la resolució íntegra, on hi ha els arguments tant del vot majoritari, com dels nou vocals que van votar en contra. Quan se’m notifiqui tindré un termini de 60 dies per interposar un recurs contenciós administratiu al Tribunal Suprem, que malauradament, tardarà dos anys en resoldre-ho. La lentitud és una altre les les xacres de la Justícia. Si cal aniré fins al Tribunal Europeu de Drets Humans.

I mentrestant?

Estaré suspès. Com a molt em queden una o dues setmanes a l’Audiència de Barcelona.

Santiago Vidal 2 / ENRIC CATALÀ

El jutge defensa recorrerà la suspensió del Consell General del Poder Judicial / ENRIC CATALÀ

Primer semblava per la suspensió seria indefinida, finalment seran tres anys. Això fa que el seu pas per la política tingui data de caducitat?

Si m’haguessin expulsat m’hauria de plantejar què faig amb els deu anys que em queden d’exercici professional com a jurista. El que era de vox populi és que tenia determinades ofertes polítiques que estava considerant seriosament. Ara bé, com vostè diu al ser només una suspensió temporal, tornaré a la carrera judicial. Això vull que quedi clar. Bé sigui quan dicti sentència el Suprem, d’aquí uns dos anys; bé sigui si no m’estimen el recurs; o bé sigui quan hagin transcorregut els tres anys; tornaré a la feina que m’estimo: ser jutge. I això és compatible amb treballar aquests dos o tres anys. Primer, per guanyar-me la vida, no tinc patrimoni de cap mena; i segon, perquè penso que puc aportar coses en la construcció del nou país.

Quines opcions té damunt la taula?

Ara mateix cinc. I no totes venen del món estrictament polític, altres sí. Algunes passen per anar a les municipals del 24 de maig, en concret a Barcelona, i no només d’un partit. Altres propostes passen per les eleccions del 27-S, on també tinc ofertes per anar a les llistes de més d’un partit. I després hi ha dues opcions més de propostes de contingut tècnic. Seguiria treballant en l’àmbit públic de la Justícia, però fora dels tribunals. El que sí que li puc assegurar és que està descartada qualsevol opció que vingui de l’àmbit privat, de despatx o de l’àmbit bancari.

Anem a Barcelona, primer. Seria possible veure’l en opcions que assumeixin el dret a decidir, però no siguin estrictament independentistes? A Barcelona en Comú, per exemple.

Per descomptat, hi tinc molt bons amics. Començant per l’Ada Colau, però també amb Jaume Asens o l’Arcadi Oliveres. Són molt bones amistats i parlem, com és lògic, de totes aquestes qüestions. També he tingut alguns contactes amb representats d’ICV i inclús amb algun bon amic del PSC. No són independentistes, però són partits que defensen per sobre de tot les llibertats, incloent el dret a decidir.

De moment, tothom l’ubica a ERC...

Si, he vist que s’ha publicat això. Com que l’Alfred Bosch encara no ha escollit el seu número 2 per ERC a Barcelona... Suposo que els mitjans fen els seus càlculs. Però insisteixo, no tinc cap decisió pressa. Està tot obert i només vull expressar gratitud a tots els partits polítics, entitats i a l’administració pública que m’han demanat que consideri les seves propostes.

De qui sembla que està més lluny és de CiU. L’últim en parlar de vostè ha estat el líder d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida... Diu que, en un país seriós, una Constitució l'han de redactar els parlaments electes.

Nosaltres només hem fet un esborrany que posem a disposició dels parlamentaris. Un exercici de participació ciutadana. El senyor Duran i Lleida i jo no hem tingut mai una relació excessivament cordial. Potser perquè en el seu dia vaig ser un dels jutges que va dictar sentències en el Cas Turisme, Cas Treball o el Cas Pallerols. És a dir, del presumpte finançament irregular del seu partit. Puc entendre que a nivell subjectiu no em tingui excessiu afecte. Respecto la seva opinió, però no la comparteixo.

Descarta anar a la llista del President Mas?

Li insisteixo en què he tingut converses amb tots els partits polítics, menys PP i C’s, per raons obvies. Amb la resta he tingut contactes, amb alguns més que d’altres, però per descomptat que he parlat amb la cúpula de CDC i alts càrrecs de la Generalitat. Converses que no signifiquen res més que un intercanvi d’opinions.

Quan ho decidirà definitivament?

D’aquí dues setmanes, entre el 16 i el 23 de març. A tot estirar a finals de març.

Santiago Vidal 3 / ENRIC CATALÀ

Santiago Vidal, en un moment de l'entrevista amb Catalunya Plural / ENRIC CATALÀ

Com s’imagina la futura relació amb l’Estat?

Tant de bo amb Espanya ens passi el mateix que li va passar a Escòcia amb el Regne Unit, o el Quebec amb el Canadà. Que trobem fórmules d’entesa que ens permetin satisfer les expectatives de tothom. Això obre un ampli ventall: un estat independent, però també un estat lliure associat, dos estats federats, una confederació d’estats... Hi ha moltes vessants en l’àmbit internacional que permeten que Catalunya i Espanya trobin el seu encaix. El que veig impossible, ara per ara, és trobar un encaix de Catalunya dins d’Espanya. A no ser que es produeixi un canvi a l’Estat espanyol, cosa que desitjo sincerament.

Sectors de l’independentisme es desentenen força del que pugui passar a Espanya. Vostè diu que desitja un canvi.

A totes les meves conferències procuro dir sempre que els nostres adversaris –no m’agrada parlar d’enemics— no són els ciutadans espanyols. Son les elits que dominen l’aparell de l’Estat, les elits mesetàries, bàsicament perquè estan radicades a la capital. Però hem de tenir clar que els ciutadans espanyols són iguals que nosaltres i pateixen les mateixes les retallades dels drets socials. Per això dic que desitjo un canvi i que en les eleccions estatals de novembre de 2015 es produeixi una pujada significativa dels partits alternatius al bipartidisme. Per a mi, seria fantàstic viure en una Catalunya lliure associada amb l’Espanya de Podemos, per exemple. Dos estats lliures que podrien trobar moltes fórmules de col·laboració comunes. Seria genial.

El projecte de nova constitució aborda aspectes sobre una hipotètica Catalunya independent, com la llengua. El castellà hauria de ser oficial?

Ha estat un dels punts més difícils per als 13 jutges que hi hem treballat, ens va portar moltes hores redactar aquest article. Penso que el castellà l’hem de tractar amb el màxim respecte. En el meu cas, sento un amor enorme pel català, però atesa la pluralitat de la societat catalana, amb molts familiars que van néixer fora de Catalunya, m’inclino per la cooficialitat. La proposta que fem és: El català hauria de ser l’únic idioma oficial, i d’ús preferent a les administracions públiques; però el castellà segon idioma oficial, en règim de cooficialitat, d’ús lliure i protegit per a tots els ciutadans.

També postulen una Catalunya sense Exèrcit...

Així com en la llengua sabíem que hi hauria debat, he de confessar que estic sorprès amb el capítol de l’Exèrcit. Pensava que el 90% dels ciutadans que entressin al web, per golejada, no voldria Exèrcit. No ens poden gastar deu mil milions d’euros en un exèrcit! M’he quedat de pedra.

Potser la gent creu que s’ha de protegir...

Però protegir-nos de qui?

Home, suposo que es referiran als mateixos que l’han suspès...

De l’Estat espanyol? No home no! Amb Espanya hi hem de tenir molt bones relacions: d’amistat i de veïnatge. No ens podem barallar. Si som molts menys! Perdríem segur, la història ens ho recorda.

Santiago Vidal 4 / ENRIC CATALÀ

El magistrat decidirà el seu futur polític entre el 16 i el 23 de març / ENRIC CATALÀ

Vostè ha afirmat que en una Catalunya independent no hi hauria tanta corrupció. Pot semblar una afirmació un pèl gratuïta veient els precedents.

Allò de l’oasi català és una falòrnia. Aquí han posat la mà on no tocava tant com a Espanya. El que vull dir és que en un Estat petit com seria Catalunya tot seria més controlable. Som uns set milions i mig d’habitants, similar en termes de població i de riquesa a països nòrdics com Dinamarca, Noruega o Suècia. L’eficàcia en aquests països dels mecanismes de control són molt elevats. I, al mateix temps, els nostres representants es pensarien dues vegades posar la mà a la caixa, a vegades per enriquiment personal, i d’altres per desviar-ho als seus parits. Una de les causes que més ha provocat la situació actual és la sensació d’impunitat. Un ja no es planteja si fa bé o malament, sinó que les possibilitats de que l’enxampin són remotes.

En una entrevista, l'ex fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, José Maria Mena, afirma que la condició humana fa que els que tenen accés al poder acabin abusant...

Té tota la raó. I aprofito per dir que hi ha dues persones que per a mi han sigut un referent. Carlos Jiménez Villarejo i José Maria Mena. I no són independentistes. Són dos fiscals que van anteposar la seva cerca de la veritat, i per tant de desmantellar les xarxes clientelars i de corrupció de l’administració pública, als seus interessos personals. I tots dos van ser sancionats en el seu dia. Però tornant a la pregunta, a unanovaconstitucio.cat, com que partim de l’afirmació que l’accés al poder obre la porta a conductes irregulars, proposem la limitació de mandats. De tots els càrrecs electes, no només del Parlament. Estic convençut que quan la gent entra en política ho fa amb honestedat. Però la dinàmica que es crea, avui per tu, demà per mi, acaba generant unes corrupteles que a la llarga és converteixen en corrupció.

Ha citat dos noms, Villarejo i Mena, que van perseguir el Cas Banca Català en l’època en què esmenar el pujolisme era anar en contra de Catalunya. S’esperava el què ha acabat passant?

Mai he estat militant de Convergència, ni pujolista, però sempre havia sentit un gran respecte cap al President Pujol. És més, encara el sento, malgrat que reconec que les darreres informacions demostren que aquells valors ètics que sempre havia defensat no els aplicava a la seva pròpia família. No sé com acabarà la investigació judicial i la comissió parlamentària, però la meva impressió personal és que Pujol ha pecat per mirar massa cap a un altre lloc. Dissortadament la seva esposa i alguns dels seus fills no han estat a l’alçada. L’entorn familiar del president del país s’hauria de comportar amb exemplaritat.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha