En memòria de tots els mestres que van prometre el mar

Hi ha un fil que uneix Célestin Freinet, pedagòg francès, amb Antoni Benaiges, mestre català durant la Segona República, i que enllaça amb l'Escuela Experimental Freinet de San Andrés de Tuxtla (Mèxic) i fins i tot amb alguns mestres i escoles de casa nostra. És un fil que va ser robust en èpoques com la Segona República, i molt fràgil durant el franquisme, etapa en què va acabar enterrat en les fosses comuns, fins que posteriorment el van exhumar alguns retratistes compromesos amb la memòria com Sergi Bernal. Aquest fil és el que uneix la història de la renovació pedagògica, la de la fe dels mestres en el potencial creador dels infants i en la seva formació integral i crítica.

Aquesta tasca docent, cruelment castigada després d'una de les seves etapes més brillants -la Segona República- va viure ahir el seu particular homenatge a l'acte Escola de la República, mestres de llibertat, un cinefòrum en què es va passar el documental El retratista -encara es pot anar a veure als Cinemes Girona-, i després es va debatre sobre el paper dels mestres de l'època i la importància de la memòria històrica en àmbits com l'educació. Van participar-hi els autors del llargmetratge -Alberto Bougleux i Sergi Bernal- i la pedagoga Irene Balaguer i el prestigiós historiador Josep Fontana. Tots reunits, a més, al fil de la presentació del Diari de l'Educació, un projecte periodístic que es posarà en marxa el proper 15 de gener.

Antoni Benaiges, protagonista del documental El retratista, va ser un mestre català innovador, que va aconseguir deixar petjada entre els escolars del petit i conservador poble de Bañuelos de Bureba (Burgos) pocs anys abans de l'esclat de la Guerra Civil. Aplicant la pedagogia Freinet (en la qual la imprempta i l'escriptura lliure dels infants hi juga un paper central), Benaiges va treballar per la transformació social del seu entorn. I ho va acabar pagant amb la vida. L'estiu del 36 es va quedar a Bañuelos amb intenció de dur els seus alumnes a veure el mar -els ho havia promès i els nens havien escrit molt sobre què esperaven del viatge-, i l'alçament franquista se'l va endur per davant.

“Amb raó l'aixecament militar va anar contra l'escola”, explicava el professor Fontana durant el col·loqui. Per dues raons, esgrimia: “Pel seu esforç en el terreny de l'educació com a palanca d'emancipació social i de formació de ciutadans, i per la formació també de mestres molt elogiada”. I el franquisme no va tenir compassió: 21 mestres assassinats a la província de Burgos i 1.500 depurats, segons les dades aportades per Fontana.

Com molts dels seus companys de professió, Benaiges “era un mestre però sobretot un home de progrés”, i a més una persona “feliç”. Aquest concepte -la felicitat- el va encunyar també Irene Balaguer, en parlar dels valors que transmetien els mestres de l'època. I precisament queda retratat també en el documental, on una de les exalumnes ara nonagenàries de Benaiges acaba reconeixent que, per sobre de tot, el mestre els va fer feliços.

L'actualitat: oportunitats i amenaces

Alberto Bougleux va reivindicar en la seva intervenció que actualment -ara, avui i malgrat tot- hi ha molts mestres que estan disposats a creure en la fantasia dels infants i joves, i a donar-los veu. Així ho expressava també Balaguer, que animava a tots els mestres -la platea del cinema n'era plena- a integrar associacions i assemblees de mestres a les seves localitats, per fer com Benaiges, que es reunia amb companys de professió en trobades informals per compartir expeciències pedagògiques i debatre sobre projectes i metodologies.

“Hi ha més o menys marge per aplicar a les aules pedagogies com la de Freinet, sobretot si comptem amb la instistència i la capacitat de molts dels nostres mestres”, expressava Balaguer. A San Andrés de Tutxla (Mèxic), l'Escuela Experimental Freinet manté aquest llegat -transmès per un mestre exiliat i amic de Benaiges, Patricio Redondo.

Però també hi ha qui amenaça els avenços. I no és només la llei Wert, que també va sortir a debat. Josep Fontana va anar més enllà i va posar l'exemple de la “guerra oberta” als EEUU contra l'educació pública. Perquè és considerada “ineficaç” pels governants a causa de la poca flexibilitat dels llocs de treball, motiu pel qual volen donar més poder als directors per controlar i acomiadar els mestres. Una guerra atiada, segons Fontana, també per fundacions com la de Bill Gates o Wallmart.

I va ser precisament Fontana qui va cloure l'acte fent una reflexió sobre el paper dels mestres: “El mestre ha d'ensenyar a pensar, a no creure res d'entrada, a exercitar la raó. El problema no és el què ensenyem, sino el com donar les eines perquè els alumnes aprenguin a raonar”.