La cadena humana posa els partits polítics davant el mirall

La confluència del Passeig de Gràcia i Gran Via durant l'11-S.

Per una petita part dels catalans, el futur idoni de Catalunya passa per continuar dins d’Espanya sense tocar ni una sola coma a la relació establerta; per altres, en canvi, ja ha arribat l’hora de canviar la Constitució i transformar l’Estat de les autonomies en un Estat federal on els diferents pobles d’Espanya s'hi sentin més còmodes. I, evidentment, també hi ha els independentistes, una família cada cop més nombrosa entre els quals s'hi compten els que volen un Estat propi a través d’un referèndum d’autodeterminació, per una banda, i els qui volen escapar sigui com sigui, és a dir, els que no tanquen la porta a una declaració unilateral d’independència, que s’hauria d’efectuar després de guanyar unes eleccions plebiscitàries.

Cap al tercer estat ibèric?

Cap al tercer estat ibèric?

Costa creure que els del primer grup, els unionistes convençuts, o els de l’últim, els independentistes del sigui com sigui, puguin canviar d’idea. Però entre els milers de catalans que es troben entremig, hi ha clarament vasos comunicants. I aquests són, en tots els casos, els que decanten la balança.

Un any després de la gran manifestació de la Diada passada, és evident que des de Catalunya la corda s'ha anat tensant. Els partits que reben vots dels dos extrems no han tingut un any gaire complicat: PP i Ciutadans, per una banda, i ERC i CUP, de l’altra, només han hagut de seguir el guió que d'ells s'espera. Uns s’han passat l’any acusant al President Artur Mas d’haver-se begut l’enteniment en la seva "deriva" independentista, mentre els altres li retreien, la CUP més que ERC, que estigués alentint el procés per pressions de l’establishment.

L'agonia dels partits sense un posicionament clar

La resta de partits, els que no es compten entre independentistes o unionistes declarats, han passat per un suplici. ICV va decidir no donar suport a la Via Catalana i participar en l’acció simultània convocada pel Procés Constituent d’encerclar la seu de La Caixa. Des de llavors han hagut d’afrontar algunes crítiques a les quals no estaven acostumats, ja que han abraçat la via de la consulta des del primer moment i sense lletra petita.

Però els partits que pitjor ho estan passant són precisament els que més vots han aglutinat en els darrers anys. CiU i el PSC tenen diferents corrents interns i els equilibris, com més es tensa la corda, més complicats se'ls fan. Al PSC, la divisió és intensa i, com sol passar en aquest partit, de domini públic. Per una banda, el seu primer secretari, Pere Navarro, demana a la Generalitat que passi la factura a l’ANC de les despeses de serveis públics originades per la cadena humana; mentre de l'altra, alguns diputats que hi aniran i que la defensen públicament. Sigui com sigui, al llarg d’aquest any, el PSC ha votat a favor de la celebració d’una referèndum d’autodeterminació que, encara que sigui pactat amb l’Estat, és tot un pas endavant.

A CiU els problemes són similars però, a diferència del que es viu al carrer Nicaràgua, no trascendeixen de la mateixa manera a la opinió pública. Les pressions que rep el President Mas són constants, tant des de bona part de l’empresariat, que tem perdre influència si canvia la situació; com des de figures del seu propi partit i d'Unió Democràtica de Catalunya, el seu soci de coalició, que no és independentista. Unes pressions que se sumen, com es va saber la setmana passada, a les exercides pel Govern central, de mans del propi President Mariano Rajoy.

Mas insisteix a mantenir la direcció cap a l’Estat propi, i sap que si prova de fer-se enrere, en un procés que bona part de la població ja s'ha fet seu, té molts números d’estimbar-se. N'és una prova el rebuig que va rebre la setmana passada quan va plantejar que si l’Estat no autoritzava la consulta, se celebrarien eleccions plebiscitàries el 2016, coincidint amb l'acabament del mandat actual. La tempesta de declaracions que van originar aquesta afirmació, va obligar el president a assegurar que no havia retrocedit “ni un mil·límetre” i que s’aplicarà el calendari previst amb ERC.

L'ANC acceptaria unes plebiscitàries, però el 2014

Avui mateix, la presidenta de la Assemblea Nacional Catalana, Carme Forcadell, ha dit que li sembla bé que se celebrin eleccions plebiscitàries que portin al nou president a fer una declaració unilateral d’independència, però que en qualsevol cas hauria de produïr-se el 2014. No importa el camí, però els milers de persones que demà uniran tot el territori amb la Via Catalana tenen pressa per marxar.

El camí pel qual va començar a caminar Catalunya ara fa un any és desconegut per tothom. Voler canviar el model d’un Estat europeu (ja sigui cap al federalisme o cap a la independència) en ple segle XXI és una transformació tan ambiciosa com radical. Ningú no sap molt bé com es fa, però aquest desconeixement no sembla haver provocat vertigen als independentistes, que cada dia se senten més forts. En una setmana clau, Artur Mas ha canviat el seu discurs i també l’ANC ha obert una nova via.

Durant el proper any hi haurà molts canvis i moviments inesperats, sobretot a les files de CiU i el PSC, on hi ha vasos comunicants amb els dos extrems, però es fa difícil pensar que pugui acabar el 2014 sense un referèndum o unes eleccions plebiscitàries. L’any que ve, per aquestes dates, faltaran tres mesos per acabar el 2014. Després de la demostració de l’any passat i, preveient que la cadena humana de demà serà èxit, ¿què es pot esperar per l’11 de setembre del 2014 si encara no s’ha obert cap porta?

Etiquetas
Publicado el
10 de septiembre de 2013 - 14:08 h

Descubre nuestras apps

stats