L’hora dels mitjans públics

Les convocatòries electorals de 2015 –totes, menys les europea, basca, gallega i andalusa- posaran a prova la credibilitat -fins i tot la justificació- dels mitjans públics de ràdio i televisió.

Ja estan molt tocats per l’ombra del poder –uns molt més que altres- i per la incapacitat dels seus periodistes de fer-hi front. La transcendència de les eleccions de 2015 presenta el perill de l’augment i l’agreujament dels símptomesja prou abundants i variats d’una crisi que, de fa temps, és també econòmica, però sobre tot ho és de model.

Els mitjans públics de l’Estat, de les autonomies i, fins i tot, dels ajuntaments són en mans dels partits sorgits de la Transició, beneficiats pel disseny d’un sistema políticque els atorga capacitat de bloqueig del funcionament de les institucions.

Els partits s’han reservat el govern de les corporacions audiovisuals, de la mateixa manera que ho fan del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial. S’ha parlat prou del resultat d’aquest funcionament en els alts organismes. No cal tampoc estendre’s en el que ha significat en les ràdios i televisions públiques, que ha arribat a extrems que semblaven impensables a València, Madrid i RTVE.

Les eleccions de 2015 posen a prova el sistema mateix de partits, una fortalesa assetjada tant per les candidatures de la indignació social, arreu d’Espanya, com també, a Catalunya, per les del desafiament nacionalista.

La temptació intervencionista dels partits governants –majoritaris en els consells d’administració i influents a través dels càrrecs de direcció- serà més forta que en ocasions anteriors. Fins i tot en mitjans amb poca contestació social, com són els catalans, els hàbits adquirits en aquests darrers anys com a altaveu del moviment independentista els col·loquen en una posició de risc. L’abús de les rodes de premsa en directe dels principals dirigents no ha estat el millor començament.

Els principis de neutralitat, independència i pluralisme que han d’inspirar els mitjans públics de comunicació –la qualitat s’hauria de donar per descomptada- són importants de mantenir, a més, davant la dificultat del periodisme imprès de combinar-los adequadament tots tres.

La independència dels governs, per si sola, no és garantia de pluralisme. Es pot veure bé en els diaris en català, convertits en actors directes del procés sobiranista, com alguns en castellà ho són en sentit contrari, mentre altress’esforcen en un equilibrisme de gran dificultat.

L’arrenglerament polític del periodisme és perfectament legítim i té una llarga tradició, compatible amb l’existència d’espais plurals, que la crisi de la premsa ha anat fent menys disponibles des de finals del segle passat. El pluralisme històric basat en la convivència de nombroses opcions només és possible, ara, en l’espai digital.

El compliment dels principis de neutralitat, independència i pluralisme és el que justifica l’existència dels mitjans públics, ara en hores baixes. Davant d’aquest 2015 de múltiples eleccions que posen a prova la confiança dels ciutadans en els actors tradicionals del sistema democràtic, també els mitjans públics afronten una hora decisiva de credibilitat.