¿Jo, empresària?

Les petites i les mitjanes empreses formen el gruix del teixit empresarial de Catalunya i d’Europa. Malgrat aquesta realitat, les dones mantenen la sensació de vertigen quan decideixen muntar una empresa. Aprendre a tenir un criteri propi, comunicar-lo de manera efectiva, i superar la percepció d’on és el seu límit són desafiaments sense la superació dels quals queden frenades les ambicions empresarials femenines. L’anomalia de trobar un percentatge petit de dones al capdavant d'empreses, més enllà de l’autoocupació o del petit comerç, no ha tingut ressò a la societat en el sentit de, primer, identificar-ho com a punt feble del conjunt i, segon, endegar mecanismes, públics i privats, per solucionar-ho.

Assumir que el paper de les dones a l’economia és essencial serveix per saber exactament on cal ser-hi. La majoria de les persones que consumeixen són dones, per la qual cosa aquestes ja porten dos avantatges sense ser-ne conscients: dominen el mercat de la compra i saben què vol la majoria. Per aquest motiu una de les màximes a tenir en compte en el terreny de l’autoconfiança de les empresàries és no encasellar-se. El punt de partida és un punt de partida no d’arribada i les expectatives del negoci poden, de fet ho fan sovint, canviar en funció de la resposta rebuda i de les idees que pel camí van fluint. Aquesta adaptabilitat no és una debilitat sinó que ha d’actuar com a estimulant de la flexibilitat, desenvolupament de les capacitats i part també de reivindicació d’un espai on el moviment és necessari com l’aire per respirar. És, precisament, en aquest dia a dia on les dones poden forjar el seu concepte d’empresariat femení més enllà dels clixés que d’aquest s’hi han construït. Sigues tu mateixa és l’ancora més forta per aguantar les turmentes habituals. Encara que aquestes siguin en forma d’esdeveniments indiscriminats —els determinats per fets econòmics—, o discriminatoris, com el pitjor accés al crèdit per les dones o la complicada adaptabilitat a un ecosistema que no li és propi al món femení.

Aquesta última circumstància no és intranscendent. La cultura presencialista, el desequilibrat repartiment de les tasques domèstiques i familiars, els falsos mites sobre les capacitats de les fémines, són elements contra els quals la dona lluita també quan estableix la seva pròpia empresa. Elles no només afronten la consideració d’estar ocupant un lloc que no els hi pertoca sinó que, a més, intenten establir nous paradigmes laborals que són vistos encara amb recel per les antigues estructures. Després de ser apartades per aquestes velles estructures, reticents a la diversitat, les dones empresàries volen resoldre aquest dèficit. No es tracta d’exhibir un model anomenat femení, però si de reconduir la gestió des de l’experiència mil.lenària. I, per les més valentes, desarmar axiomes destructors com aquest: a més èxit, més estrès. Sí, molta feina.