La portada de mañana
Acceder
El Gobierno se divide y Sánchez no recupera la mayoría de la investidura
Hungría y Polonia chantajean a la Unión Europea
Opinión - 'Abascal, la testosterona y un capítulo cerrado', por Esther Palomera
Sobre este blog

El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en  fundacio@catalunyaplural.cat.

Llegir el Diari de la Cultura en català.

Dominar la banca

Amenaça, xantatge, pressió? Boixaderas i Bosch, acaramelats.

Toni Polo

Barcelona —

“Sense béns ni valedors solvents... Ho veig difícil”. Vet aquí, a ben segur, una de les frases més comunes en oficines bancàries en els últims temps. Un dels eufemismes més recorreguts per dir un “No”, inapel·lable. O per exclamar “No!”, emprenyats. O bé per deixar anar “No...”, amb punts suspensius que denoten cansament, avorriment. És la primera reacció (la més lògica i, insisteixo, la més utilitzada) del Gregori (Jordi Bosch), director d’una oficina bancària, quan l’Antoni (Jordi Boixaderas) li demana un crèdit. Però el client té una arma amb la qual mirar de donar-li la volta a la situació (al ritme de l’escenari, que va girant gairebé imperceptiblement). Podem parlar d’estratègia, de xantatge, d’amenaça. L’Antoni parla de pressió.

La situació esdevé estrambòtica. L’as que el client es guarda a la mànega (millor no revelar-lo) no és ni tan sols una catxa (allò que els castellans en diuen “farol”, especifica ell, un purista del llenguatge). Sembla una vacil·lada ridícula. Però... amb paciència i habilitat per la seva banda i amb impaciència per la del banquer, cada cop més nerviós, l’estratègia, el xantatge, l’amenaça o la pressió va agafant cos. I veiem com un home sense feina, sense contactes, sense saldo en el mòbil, posa un banquer contra les cordes. Quina passada!

Antoni, quan aconsegueix convertir la seva estratègia ja en una negociació (com sona...) s’exculpa: “M’obliga la conjuntura financera, el neoliberalisme”. I li vol fer veure al banquer que ell també és víctima d’un sistema capitalista que és a punt de petar i que, ja posats a fer, “concedeixi crèdits, la gent l’estimaria!” Les preocupacions del director van per una altra banda. És presoner de l’estratègia del client. I se’n vol sortir.

Tot està estudiat, des del text, “àcid i lúcid”, en paraules de Belbel, i mil·limetrat en tots els detalls (genials les correccions lingüístiques que fa l’Antoni), fins al desenllaç, tota una lliçó social, passant, com no, per la interpretació dels dos actors. Incommensurables. Es miren i ho saben tot l’un de l’altre en una complicitat obligada per mantenir la tensió i la curiositat durant una hora i mitja farcida de riallades sinceres en veure la situació a la qual hem arribat tots plegats. No deixa de ser una manera de riure de nosaltres mateixos, una actitud sana i necessària, potser el primer pas per començar a moure’ns, un pas que molts encara no han donat.

Tot plegat és un disbarat, una exageració deliciosa, una comèdia pura i dura que, a més de fer riure, ens pot arribar a fer somiar amb... dominar la banca!

Sobre este blog

El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en  fundacio@catalunyaplural.cat.

Llegir el Diari de la Cultura en català.

    Autores

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats