Una taula rodona i nou ponents. La dramaturga Tanya Beyeler, l'artista Joan Català, el coreògraf i ballarí Pere Faura, el dramaturg Aleix Fauró, el consultor Toni González, el dramaturg Àlex Rigola, la gestora Margarida Troguet, la directora del Centre de Dones Francesca Bonnemaison Marta Vergonyós i Judit Vidiella, investigadora. A la fila zero, professionals del sector com Marta Almirall, directora de Festes i Participació Cultural de l'ICUB; Cesc Casadesús, director del Mercat de les Flors; Lluís Pascual, director del Teatre Lliure; i Magda Puyo, directora de l'Institut del Teatre. Són els escollits de la sessió oberta, també al públic i a la ciutadania, per dotar de personalitat i encaminar el certamen estiuenc. El del Grec és el primer d'una “sèrie de debats que no ha fet més que començar ”, explica la comissionada de Cultura a l'Ajuntament, Berta Sureda. Internacional, popular, comunitari, perifèric, anual... Si el Grec fos tot això no hi hauria debat. Aquesta no és la qüestió. Són opcions i radicalment oposades. Des dels que demanen més presència de creacions internacionals, als que volen un Grec més popular i que interactuï amb la gent, un festival amb propostes comunitàries, amb el públic com a creador. No falten els que creuen que el festival hauria de celebrar-se la resta de l'any. I el seu preu. Amb tres milions de pressupost ja n'hi ha prou. Per altres és molt poc tractant-se d'un gran festival. La identitat reflectida en l'escena local, el tractament de la música, moltes vegades en un discret segon pla. Són, en definitiva, propostes que com apunten alguns ponents, el Consell de la Cultura de Barcelona no ho veuria malament, podria gestionar una direcció col·legiada al festival. És la carta als Reis, potser les polítiques culturals del país no ho permeten, avisa el director teatral, Aleix Fauró. Entre altres coses, falten pressupostos, ajudes i una educació al servei de la cultura i l'inrevés. Àlex Rigola, exdirector del Lliure, sosté que la cultura no és més que educació. Bones intencions i certa confusió. Lluís Pasqual parla d'un problema estructural; “Barcelona necessita un festival internacional. Però, juliol és la data? Els festivals d'estiu es fan en ciutats petites, accessibles, on els recorreguts es fan a peu i després un va a prendre una copa. Barcelona és gran.” Amb copa o sense el debat és sobre la taula. Festival internacional o programació d'estiu. Ocupació o participació. Centralitat o perifèria. Falta més de mig any perquè arrenqui la seva pròxima edició, són reflexions per a un festival que el més probable és que no experimenti grans canvis el 2016. Però qui sap el 2017. El debat està servit.