El regal de Víctor Nubla
La casa de Víctor Nubla té parets de llibres, i no de maó. “N’he de donar, en tinc massa”. Llibres de música, esclar, novel.la policíaca, ciència-ficció, assaig, humor, avantguardes, clàssics, underground i poesia. Entre els seus poetes preferits, Omar Khayyam. Un poeta sufí del segle XI que parla de sexe i vi.
‘El regal de Gliese’ té trets de novel.la negra, humor, ciència-ficció, underground i un aire surrealista. Podria ser una síntesi de la teva biblioteca.
El regal de Gliese és una síntesi dels meus amics. Quan la vaig començar a escriure, tenia dos objectius, un que es podria anomenar tècnic, com fer que la trama sigui natural sense que cap dels protagonistes pugui actuar sobre ella, cosa que em feia gràcia fer, i l’altre era fer una exaltació de l’amistat. És una novel.la de col.leguis, fins i tot tenen un gos. És Los cinco en la mina abandonada, és descarat el meu punt Enid Blyton, per què negar-ho.
Al principi de la novel.la hi ha un mort, que és un dels fils argumentals del llibre. Deu ser difícil matar un amic.
Un dia estava amb el Sebastià [Jovani], amb qui ens veiem 10, 12, 24 hores al dia, i jo necessitava un mort. Com que estava treballant amb material sensible perquè tota la gent que surt al llibre existeix, li vaig dir que no sabia a qui matar. Havia de ser algú a qui no li molestés i el Sebastià em va dir: Juan Nicho. Nínxol! A part del cognom, té un programa de ràdio, A este lado de la tumba, a Contrabanda, i va fer la primera i única revista mundial dedicada al suïcidi, Suicidio autónomo. Està obsessionat amb la mort i era el millor que podia fer de mort de tots. Transmet una pau extraordinària, el Nicho.
Per parlar del teu llibre, cal parlar d’‘Emulsió de ferro’ de Sebastià Jovani (La Magrana). Sense aquest no existiria ‘El regal de Gliese’.
Sí, la novel.la va començar una mica en broma, com una rèplica a la novel.la del Sebastià, que passava a Gràcia i el protagonista es deia Víctor Neige, un clarinetista detectiu, que era jo. Hi sortia casa meva i tot. Ho va guardar en secret fins que no es va publicar, llavors jo li vaig dir que en faria una que el protagonista seria ell. De fet, ell i jo especulàvem amb la idea de crear una mena de sèrie negra gracienca com s’ha fet a Marsella, a París, a Madrid... Amb els escenaris barcelonins, i sobretot aquesta zona del downtown, que és el barri gitano de Gràcia. El que passa és que a ell li va quedar una mica esotèrica i a mi m’ha quedat directament ciència-ficció.
I molt humorística...
La seva és per riure, la meva és per partir-se el cul directament, perquè jo llegia Mortadelos quan era petit i ell llegia Superlópez. I feia riure més Mortadelo.
També hi ha molt d’Eduardo Mendoza en la novel.la. L’humor, naus espacials, multimorfisme... i Barcelona.
Eduardo Mendoza és l’únic escriptor espanyol que ha pogut compaginar ciència-ficció i humor i no s’ha mort en l’intent. Jo sóc molt fan de Mendoza, però no sé si m’ha influït o no. Aquest model de ciència-ficció amb l’humor és polonès i anglès. Stanislaw Lem i Douglas Adams per mi han sigut molt més influents que Mendoza. També Lafferty, Kutner i, fins i tot, Vonnegut i Sheckley. Tot aquest corrent americà i anglès de ciència-ficció i humor a mi m’ha divertit molt, i Mendoza ho ha tocat com de costat.
Males Herbes és una editorial que acaba de néixer (van sortir amb ‘Bressol de gat’, de Kurt Vonnegut fa cosa d’un mes) amb el propòsit de publicar literatura no realista. És un bon moment per al gènere de la ciència-ficció i la literatura que t’evadeix de la realitat?
La ciència-ficció que s’està escrivint ara és bastant distòpica, així que tampoc no t’aparta gaire de la realitat perquè acostuma a presentar realitats bastant més putrefactes encara. La ciència-ficció utòpica ja no es fa. Ara la gent escriu coses bastant més lletges. I de fet el món que presenta El regal de Gliese no és gaire agradable.
Però el lector agraeix molt que el facin riure...
Aquí tenim dues coses a favor, la necessitat d’evasió que té la gent i que no s’ha apujat l’IVA dels llibres. Fins i tot aconseguirem un país que llegeixi. Per això estan proliferant les petites editorials i hi ha un moviment underground d’edició tan potent. El que va passar amb la música fa uns anys ara està passant amb els llibres, i ho trobo genial, fantàstic. Està ple de gent publicant. És un bon senyal.
‘El regal de Gliese’ té molta acció però, en canvi, els actes dels personatges sembla que no siguin determinants.
Per mi, això és el més important de la novel.la, l’anti-MacGuffin de la novel.la, allò que fa que es pugui desencadenar una acció és que cap dels protagonistes pugui fer res per canviar el destí, tot el que passa no depèn en cap moment de les accions que puguin dur a terme els protagonistes.
I creus que és així, que a la vida tot el que ens passa no depèn del que fem o deixem de fer?
No hi ha res que depengui de nosaltres.
De què depèn?
De si mateix. Jo no estic negant la causalitat, però estic defensant la importància de la casualitat. Les coses poden canviar de tantes maneres i la major part de manera imprevista que qualsevol acció l’únic que genera és més entropia i, per tant, més dificultats perquè les coses s’arreglin. No estic defensant la inacció humana, no és una metàfora social ni política.
Et refereixes més a les accions individuals dins la vida de cadascú.
Sí. Un a la seva vida ha comès tantes accions que no sap si està vivint la vida que li tocaria o la que s’ha fabricat. Tots els personatges de la novel.la tenen una doble vida i moltes vegades es proposen coses, però d’una manera més espiritual, no d’acció. El Sebastià Janovsky no para de dir-se a ell mateix “no per favor, que no sigui això”, i és perquè no fan res que se salven tots. És a dir, crec en una mena de karma però no crec que perquè s’activi calgui ser gaire actiu.
Només cal deixar-se portar pel karma, doncs. Però això també és una acció...
L’únic motor real de la nostra vida és el desig i a un no li passen les coses si no les desitja de veritat. Jo diferencio entre desitjar i voler. Per exemple, tothom vol que li toqui la loteria, però el que desitgen realment és que guanyi el Barça i lligar-se la veïna... aquest tipus de coses; això és el que mou el desig i normalment acaba guanyant el Barça i ells s’acaben lligant la veïna, però no els toca la loteria perquè només ho volen, no ho desitgen. I una persona al llarg de la seva vida ha d’anar intentant ajuntar aquestes dues coses cada cop més, fins que voler i desitjar siguin el mateix. El desig és una cosa que es manifesta sense voler i voler el desig és molt difícil, però se l’ha de seguir.
El regal que deixen els habitants de Gliese són uns éssers multimòrfics que van ser enterrats fa 40.000 anys en el lloc més remot de la galàxia pensant que mai no hi hauria vida. I aquest lloc remot és on hi ha ara la plaça del Raspall. Un lloc que concentra energies tel.lúriques. Per això vas situar-hi el principi de la novel.la?
Sí, per mi és molt important el Raspall. De fet la novel.la del Sebastià també comença a allà. Jo havia escrit molt sobre el Raspall, n’havia fet un llibre, el Casasses també, La plaça del Raspall. Els gitanos del barri tenen una llegenda molt antiga que diu que sota la plaça hi ha una pedra magnètica que atreu els carallots. I diuen que de tant en tant la pedra s’excita i atreu carallots de tot arreu. Jo ho he viscut i ho he escrit a Màgia tridimensional perenne. El Xavier Theros diu que abans hi havia un menhir. Ha documentat tots els que hi havia al pla de Barcelona, que n’hi havia un fotimer, i la llegenda gitana podria tenir l’origen en el fet que n’hi hagués hagut un.
I hi és la pedra?
No, ara no hi és, sota la plaça hi ha un generador elèctric de la Fecsa i un refugi tapiat.
El protagonista de la novel.la fa de pregoner a les festes de Gràcia. És una de les teves fantasies?
T’asseguro que no em fa cap il.lusió. Aviam, si realment s’obrís la plaça i sortís un primordial no m’importaria gens ser-hi. Però no, no fotis. Jo sóc agorafòbic i tinc molt vertigen! Fins i tot, tinc vertigen aliè. Quan veig algú que s’enfila, jo immediatament em tiro a terra. De veritat, ho passo fatal.
El llibre acaba anunciant una continuació de les aventures de Sebastià Janovski i els seus amics.
Sí, ja n’estic fent la segona part. Hi ha molts personatges secundaris d’aquesta novel.la que són molt capaços de fer moltes bajanades i a la segona els hi donaré l’espai.
[if gte mso 9]>
‘El regal de Gliese’ té trets de novel.la negra, humor,ciència-ficció, underground i un aire surrealista. Podria ser una síntesi de lateva biblioteca.
El regal de Gliese és unasíntesi dels meus amics. Quan la vaig començar a escriure, tenia dos objectius,un que es podria anomenar tècnic, com fer que la trama sigui natural sense que capdels protagonistes pugui actuar sobre ella, cosa que em feia gràcia fer, il’altre era fer una exaltació de l’amistat. És una novel.la de col.leguis, fins i tot tenen un gos. És Los cinco en la mina abandonada, ésdescarat el meu punt Enid Blyton, per què negar-ho.
Al principi de la novel.la hi ha un mort, que és un delsfils argumentals del llibre. Deu ser difícil matar un amic.
Un diaestava amb el Sebastià [Jovani], amb qui ens veiem 10, 12, 24 hores al dia, i jonecessitava un mort. Com que estava treballant amb material sensible perquètota la gent que surt al llibre existeix, li vaig dir que no sabia a qui matar.Havia de ser algú a qui no li molestés i el Sebastià em va dir: Juan Nicho. Nínxol!A part del cognom, té un programa de ràdio, Aeste lado de la tumba, a Contrabanda, i va fer la primera i única revistamundial dedicada al suïcidi, Suicidioautónomo. Està obsessionat amb la mort i era el millor que podia fer demort de tots. Transmet una pau extraordinària, el Nicho.
Per parlar del teu llibre, cal parlar d’‘Emulsió de ferro’de Sebastià Jovani (La Magrana). Sense aquest no existiria ‘El regal de Gliese’.
Sí, lanovel.la va començar una mica en broma, com una rèplica a la novel.la del Sebastià,que passava a Gràcia i el protagonista es deia Víctor Neige, un clarinetistadetectiu, que era jo. Hi sortia casa meva i tot. Ho va guardar en secret finsque no es va publicar, llavors jo li vaig dir que en faria una que elprotagonista seria ell. De fet, ell i jo especulàvem amb la idea de crear unamena de sèrie negra gracienca com s’ha fet a Marsella, a París, a Madrid... Ambels escenaris barcelonins, i sobretot aquesta zona del downtown, que és el barri gitano de Gràcia. El que passa és que a ellli va quedar una mica esotèrica i a mi m’ha quedat directament ciència-ficció.
I molt humorística...
La seva ésper riure, la meva és per partir-se el cul directament, perquè jo llegia Mortadelosquan era petit i ell llegia Superlópez. I feia riure més Mortadelo.
També hi ha molt d’Eduardo Mendoza en la novel.la.L’humor, naus espacials, multimorfisme... i Barcelona.
EduardoMendoza és l’únic escriptor espanyol que ha pogut compaginar ciència-ficció ihumor i no s’ha mort en l’intent. Jo sóc molt fan de Mendoza, però no sé sim’ha influït o no. Aquest model de ciència-ficció amb l’humor és polonès ianglès. Stanislaw Lem i Douglas Adams per mi han sigut molt més influents que Mendoza.També Lafferty, Kutner i, fins i tot, Vonnegut i Sheckley. Tot aquest correntamericà i anglès de ciència-ficció i humor a mi m’ha divertit molt, i Mendozaho ha tocat com de costat.
Males Herbes és una editorial que acaba de néixer (vansortir amb ‘Bressol de gat’, de Kurt Vonnegut fa cosa d’un mes) amb el propòsitde publicar literatura no realista. És un bon moment per al gènere de laciència-ficció i la literatura que t’evadeix de la realitat?
La ciència-ficcióque s’està escrivint ara és bastant distòpica, així que tampoc no t’aparta gairede la realitat perquè acostuma a presentar realitats bastant més putrefactesencara. La ciència-ficció utòpica ja no es fa. Ara la gent escriu coses bastantmés lletges. I de fet el món que presenta Elregal de Gliese no és gaire agradable.
Però el lector agraeix molt que el facin riure...
Aquí tenimdues coses a favor, la necessitat d’evasió que té la gent i que no s’ha apujatl’IVA dels llibres. Fins i tot aconseguirem un país que llegeixi. Per aixòestan proliferant les petites editorials i hi ha un moviment undergroundd’edició tan potent. El que va passar amb la música fa uns anys ara estàpassant amb els llibres, i ho trobo genial, fantàstic. Està ple de gentpublicant. És un bon senyal.
‘El regal de Gliese’ té molta acció però, en canvi, elsactes dels personatges sembla que no siguin determinants.
Per mi, aixòés el més important de la novel.la, l’anti-MacGuffin de la novel
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
