Espai disponible
Els barcelonins estem deixant de ser ciutadans per convertir-nos només en consumidors. L'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, no para d'oferir els espais públics al millor postor privat oblidant que la ciutat no és seva i que ell està de pas. L'últim exemple és la decisió que Vodafone patrocini el servei públic de lloguer de bicicletes a partir del mes que ve. A canvi de quatre milions d'euros, aquesta poderosa multinacional de la telefonia mòbil farà realitat el seu somni: està a tot arreu gràcies als usuaris del Bícing, que faran propaganda de la marca involuntàriament i gratis.
El servei Vodafone-Bícing, com es dirà a partir de l'abril el Bícing, és només una mostra del que vindrà. El pas següent serà el patrocini de les marques a les estacions de metro més emblemàtiques de la ciutat, tal com va anunciar Trias fa uns mesos, i ja cal que ens calcem perquè li seguiran d'altres iniciatives tan escandaloses com abusives si no ho aturem. Centres cívics, biblioteques, platges, parcs, museus. monuments, hospitals, escoles... Res resta al marge de la voracitat del mercat i de la pressió dels lobbys sobre el govern municipal de CiU.
Sortosament, algunes proves pilot han resultat un fracàs estrepitós. Parlo, per exemple, de les màquines de vending que es van instal·lar fa uns mesos a alguns autobusos. L'absurditat de vendre xiclets i en canvi no poder comprar una targeta de transport integrat ha obligat el consistori a eliminar-la de la seva llista de despropòsits. Tanmateix, sembla que tira endavant l'aposta de fer uns agafadors mòbils amb publicitat que els nostres ulls veuran tant si volen com si no cada cop que pugem al bus.
Envair una ciutat amb publicitat suposa una usurpació descarada dels espais públics que paguem amb els nostres impostos. A més, també priva al ciutadà de la seva llibertat individual a l'hora de decidir què consumir perquè l'exposició constant a la publicitat no ens dóna cap marge de maniobra. I per acabar, tampoc és gens democràtica perquè s'imposa tant si ho vols com si no i perquè només pot anunciar-se el que té més diners.
No deixa de ser paradoxal que mentre algunes ciutats comencen a plantejar-se una legislació més restrictiva per defensar els seus ciutadans de l'impacte que els suposa la invasió de publicitat i la contaminació visual que l'acompanya, l'Ajuntament de Barcelona faci el contrari, demostrant una vegada més la seva aposta per models obsolets de gestió de l'espai públic.
Es calcula que una persona rebrà involuntàriament al llarg de la seva vida més de 140.000 missatges publicitaris, però crec que els barcelonins superarem el rècord perquè a xulos no ens guanya ningú. Al pas que anem, haurem de deixar els ulls a casa abans de sortir al carrer.
