Donar voltes a la illa és l'esport nacional d'Islàndia. Quan arriba el bon temps, els islandesos es llancen a la carretera amb les seves andròmines d'acampada a la recerca d’un lloc on sentir encara més pròxima la força d'una terra que batega sota els peus i transforma el paisatge constantment. La màgica Islàndia evoca viatges fantàstics al centre de la terra, històries de salvatges i bells víkings menjadors de tauró fermentat, aurores boreals que deixen sense respiració i volcans amagats sota glaciars a punt d’explotar. Viatjar a Islàndia és com aterrar en un altre planeta.
Una forma original de rodejar aquesta insòlita illa és seguint la ruta de les nombroses cascades que esquitxen el paisatge hostatjant-se en granges i escoles. És un itinerari molt més recomanable per al viatgers que la ruta dels elfs, unes estranyes criatures que només s'apareixen als humans quan ells volen i que molts islandesos defensen a capa i espasa fins al punt de paralitzar el traçat de noves carreteres per no molestar-los. Són éssers fugissers i venjatius amb un peculiar sentit de l’humor, capaços de punxar-te les rodes del cotxe o d’amagar-te la nevera del pícnic si els disgustes.
La primera meravella del viatge a través de la Ring Road que rodeja l'illa és Gullfoss, la cascada daurada més fotografiada d'Islàndia. Situada relativament a prop de la capital, Reikiavik, és juntament amb el parc dels guèisers, visita obligada per anar fent boca i acostumar els ulls a les coses increïbles. S'arriba fins a ella a peu a través d'un camí que transcorre entre prats i que sempre és ple de gent anant i venint. El soroll de l'aigua és ensordidor i sempre està envoltada d'un núvol de vapor d'aigua que et deixa xop de cap a peus.
De tornada a la carretera en direcció oest, la ruta travessa una de les zones més boniques d'Islàndia per la seva verdor. Si el temps acompanya i no tenim pressa, podem desviar-nos per visitar la península d'Snaefellnes i l'imponent volcà pel qual Jules Verne va fer entrar els protagonistes de Viatge al centre de la terra.
A l'altre costat de l’imponent cim sempre nevat està Stykkishólmur, un bell poble de pescadors que s'ha convertit en un dels centres d'estiueig més populars de la zona pròxima a la capital.
La següent cascada de la ruta és Godafoss, ja a prop de la zona d'Akureyri, una petita ciutat que juntament amb Húsavik serveix de punt de partida per veure balenes blaves i geperudes, i per passejar pels voltants del màgic llac Mýtvan. Conegut pels islandesos com el llac de les mosques, sorprèn pels seus pous de fang fumejant d'inquietants colors i els seus paratges marcians. Godafoss, la casada dels déus, no és tan coneguda però és molt bella. Dibuixa una mitja lluna quasi perfecta i es diu que en el seu llac els víkings hi van llançar els seus déus pagans quan van adoptar la fe cristiana.
La quantitat de cascades islandeses fa que al final perdis el compte. Tanmateix, n'hi ha una que és impossible d'oblidar. És Detifoss, en el cor del parc nacional de Jókulsárgljúfur, en la zona més pròxima al Cercle Polar Àrtic. És el salt d’aigua més gran i cabalós d'Europa, i el soroll ensordidor que produeix et paralitza de terror molt més abans d'arribar a la riba. Els curiosos més insensats s'acosten fins a la mateixa vora sempre molla i relliscosa per fer-se una foto, i les caigudes al buit són més habituals del que sembla.
La carretera ens porta en direcció nord-oest cap a Egilsstadir a través d'un desert de terra negra on ni els trolls podrien viure. Abans era una zona molt fèrtil, però una erupció inesperada ho va deixar tot cobert de cendra. Els islandesos estan acostumats als canvis d'humor extrems de la seva illa i accepten amb naturalitat que un volcà cabrejat els destrossi la casa en un moment. De fet, la seva increïble capacitat d'adaptació és el que els ha assegurat durant segles la supervivència en un entorn molt hostil. Això i l'amor incondicional que senten per la seva terra.
Ja de tornada cap a Reikiavik, la carretera bordeja els fiords, que a la costa est no són tan imponents com a l'oest, però sí més nombrosos. La següent cascada és Svartifoss, però abans cal visitar Vatnajökull, el glaciar més gran d'Europa. Amb 8.400 quilòmetres quadrats de superfície, amaga un volcà mig adormit i emmagatzema més gel que tots els glaciars europeus i de la resta d'Islàndia junts. Només el superen els glaciars de Groenlàndia –a la volta de la cantonada en avió– i de l'Antàrtida. Una de les zones de desguàs del Vatnajükull és el llac Jökulsárlon, on els trossos de glaç arriben fins el mateix mar.
La cascada Svartifoss, situada al parc nacional d'Skaftafell, és molt bonica. L'esbelta llengua d'aigua rellisca per una paret feta de columnes de basalt que va inspirar la construcció de la façana de la catedral de la capital. El problema és que per arribar-hi cal caminar més d'una hora i mitja per una senda que fa pujada plena de fang i envoltada de boira. A partir d'aquí comença un arenal negre interminable, conegut com a sandur, que s'allarga durant quilòmetres fins al poble de Vik.
El desert d'Skeidarásandur és el resultat de tots els sediments volcànics que el 1996 va arrossegar el glaciar que tapava un volcà que va entrar en erupció. El desastre es va endur per davant carreteres, ponts i cases en qüestió de poques hores, però va engrandir l'illa uns quants quilòmetres. Des de la carretera que el travessa les vistes són impressionants. Només les superen les cascades de Skógafoss i Seljalandsfoss, amb caigudes d'aigua molt més delicades i menys terrorífiques que les del nord-oest.
I un cop arribats a Reikiavik només queda esperar que la capritxosa terra islandesa desfermi el seu geni per tornar a començar el viatge, que sempre serà diferent.
Vueling ofereix vols des de Barcelona i Islàndia entre els mesos d'abril i septembre.
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
