És inevitable esmentar Sicília i pensar en els assassinats de la màfia, l’especulació urbanística, l’endarreriment secular i la immigració cap a Milà i els Estats Units. Tanmateix, més enllà dels tòpics, l’illa més gran de la Mediterrània és també una de les més belles. I no només per les platges, el perfum dels llimoners, les ruïnes arqueològiques, els volcans o la riquesa gastronòmica. Sicília és una cruïlla de camins, un llibre d’història a l’aire lliure on totes les civilitzacions que l’han intentat sotmetre hi han deixat la seva empremta de destrucció i de bellesa. La indòmita Sicília és l’essència mediterrània en estat pur.
De Sicília sorprenen moltes coses. La primera, la seva gran extensió i la diversitat de paisatges naturals, pobles i ciutats que el viatger trobarà durant la ruta. La segona, el caràcter de la seva gent. No hi ha res menys italià que un sicilià. És un poble adust, orgullós i profundament religiós.
Supervivents de moltes invasions i barreja de totes elles, criats en una terra dura que els sacseja de tant en tant i els ha obligat a emigrar durant dècades, els sicilians estimen les seves tradicions, són desconfiats i tenen un peculiar sentit de l'humor. Ni tan sols intentant parlar italià el foraster podrà evitar algun comentari burleta en sicilià, una llengua que malauradament s'està perdent perquè només la parla la gent gran de l'interior.
El viatge a Sicília s’ha de preparar amb antelació, triant molt bé les destinacions si el temps que tenim és limitat perquè és impossible veure-ho tot. La millor manera de visitar l’illa és en cotxe perquè molts dels vestigis grecs i romans estan en llocs de difícil accés, alguns al mig del camp. A més, cal tenir molt present que Sicília, a cavall entre Europa i Àfrica, és una illa mediterrània peculiar.
A l’estiu fa moltíssima calor i no és difícil que el siroco nord-africà l’escombri de sud a nord durant dies. L’hivern es càlid a la costa, però a l’interior les temperatures baixen de cero graus i la neu pot aïllar els pobles de muntanya. La millor època per visitar-la és la primavera.
Els amants de la història no s’han de perdre les ruïnes que fenicis, cartaginesos, grec, romans, àrabs, normands, catalans i espanyols van deixar escampades per l’illa durant els segles de conquesta. Tanmateix, més enllà de Taormina, Noto Antica, Agrigento, Naxos, Selinunte o Segesta, plenes de turistes i de sicilians exiliats que tornen a passar les vacances amb la família, també hi ha vida.
La porta d’entrada més habitual és Palerm o Catània, dues ciutats sorprenents i desconcertants per la empremta àrab de la primera i per la pedra fosca volcànica dels edificis de la segona, que viu sota l’ombra amenaçadora de l’Etna sempre fumejant.
La grega, àrab i normanda Cefalù és una petita joia situada a la costa nord, entre Messina i Palerm. Tot i que Taormina és el primer destí turístic de l’illa, el litoral entre Cefalù i el Capo d’Orlando és el menys explotat i un dels més autèntics per gaudir de la platja malgrat que el turisme no para de créixer.
Cefalù és un poble mariner situat en una petita llengua de terra al peu d’una gran roca i té una de les catedrals normandes més boniques de l’illa fins el punt d’estar considerada com una dels millors exemples d’art bizantí en terres sicilianes amb el permís del Duomo de Monreale.
Resseguint la costa del mar Tirrè en direcció oest i deixant enrere Palerm s’arriba fins a la vella i tranquil·la Tràpani, típica per les seves salines i perquè va ser la porta d’entrada dels invasors àrabs. Abans d’arribar-hi és obligat desviar-se fins a Erice, un bonic poble medieval situat dalt d’un turó que durant l’època romana va ser centre de culte de la deessa de la fertilitat. Els àrabs la van rebatejar com a Gebel Hamed i els normands com a Mont San Giuliano. El seu nom actual el va posar l’any 1934 Mussolini en record de la Venus Erycina romana. En l’actualitat viu pràcticament del turisme.
Des de Tràpani fins a Siracusa, la costa que mira cap a Àfrica mostra la seva cara més lletja de l’urbanisme descontrolat en mans de la màfia i dels governs locals que la serveixen. Superat l’impacte que deixen tant les ruïnes de la Vall dels Temples com l’horror de ciment que envolta Agrigento, toca fer una parada a les barroques Noto, Ragusa i Mòdica, reconstruïdes després del terratrèmol del 1693 i amb la majoria dels edificis buits i mig abandonats.
El viatger només es reconcilia amb els excessos destructors de la humanitat quan arriba a Ortigia, el casc antic de la blanca Siracusa, una de les ciutats hel·lèniques més importants de l’oest mediterrani.
Fora dels circuits turístics habituals a la recerca de sol i platja, Sicília reserva en l’interior alguns dels seus tresors més sorprenents amagats entre camps de blat, boscos centenaris i enclavaments medievals i barroques com Enna. El seu cor ressec pel sol i la seva geografia esculpida per mil terratrèmols fan les delícies dels amants de les històries de Leonardo Sciacia, Gioseppe di Lampedusa i Andrea Camillieri.
La màfia, gràcies a les pel·lícules de Hollywood, també s’ha convertit en un atractiu turístic i els veïns del petit poble de Corleone han sabut aprofitar-ho.
No es pot parlar de Sicília sense esmentar la seva gastronomia, molt influenciada per la cuina àrab sobretot en la utilització del picant i dels sabors agredolços en els seus plats principals, i en els dolços com la cassata, els cannoli i l’ensucrada frutta marturana.
Dels seus orígens senzills basats en l’oli d’oliva, les verdures i el peix, la cuina siciliana ha regalat al món la caponata, la pasta amb sardines, fonoll, panses i pinyons; les sardines farcides i els estofats de sípia i calamar de Palerm, el cuscús de peix de Tràpani, i la tonyina –el peix rei per excel·lència– amb ceba, anxoves i tomàquet.
Tot, regat amb un bon vi marsala i una granita de llimona o gessamí per pair els quilos de més que el viatger portarà de tornada.
Vueling vola a diari des de Barcelona a Palerm.
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
