José M. Mena: “Estem entre uns xantatgistes i uns pirates que s'han fet multimilionaris”

A José María Mena li va tocar fer-se càrrec de la investigació del cas Banca Catalana, juntament amb el també fiscal Carlos Jiménez Villarejo, a mitjans dels anys vuitanta. El 1996 va ser nomenat fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, càrrec on li va arribar la jubilació deu anys després. És fundador de la Unió Progressista de Fiscals i president de l'Associació Catalana de Juristes Demòcrates. La seva trajectòria és nítidament progressista. La confessió de Jordi Pujol que ha tingut diners amagats a l'estranger durant 34 anys l'ha sorprès com a tots. Creu que l'origen d'aquests diners pot tenir a veure amb fons procedents de la Banca Catalana que ell va investigar.

Què va passar pel seu cap quan es va assabentar de la confessió de Jordi Pujol?

Òbviament, em va sorprendre. No pensava mai que fes això. I, després, reflexionant, pensant en això, he tingut un munt de sensacions simultànies. Immediatament, fas comptes. Per què fa alguna cosa així en el pitjor moment? Fa la impressió que l'ha fet per a rebentar-ho tot. La contrició és impossible. Coneixent al personatge, no crec que disposi d'estructura personal psicològica per fer actes de contrició.

És molt estrany. Si tingués un mínim de desig de contrició ha tingut 34 anys, primer per no fer-ho i segon, si va tenir un mal gest, per rectificar. Cristóbal Montoro li ha proporcionat, fins i tot, camins legals per recompondre la situació. No ho ha fet perquè pensava que era intocable.

Vostè va investigar Banca Catalana fa 30 anys. Creu que els diners de què parla Jordi Pujol tenen alguna cosa a veure amb aquell cas?

No tinc ni idea. Una altra cosa són les suposicions. Les xifres que donen de l'herència del seu pare no es corresponen amb el patrimoni de què estem parlant. No tinc més dades que les que apareixen en els mitjans. No està gens clar això de l'herència. No em consta, fins ara, que hagi presentat el document notarial corresponent del testament. No tenim aquestes dades. Molt probablement, no hi ha herència.

Em produeix una especial perplexitat la situació de Francesc Cabana. Quan has estat acusador tens una certa tendència ètica o deontològica a fer autocrítica. Francesc Cabana era un dels principals acusats de Banca Catalana. Francesc Cabana i la seva dona, la germana de Jordi Pujol, diuen ara que no sabien res de l'herència. No serà que Pujol va enredar el pobre Francesc Cabana, el va implicar a Banca Catalana i no li va dir res de l'herència, ni de res? Sembla una víctima més de Pujol. Cabana no és un economista pròpiament dit, és historiador, un intel·lectual seriós. No casa amb aquell quadre de pirates.

Les accions de Banca Catalana es van reduir a una pesseta quan l'entitat va ser rescatada. Jordi Pujol i altres dirigents del banc van fer efectives les accions abans que es produís aquesta reducció. Tot apunta que Pujol ho va fer a través d'una entitat, Fundació Catalana, que dirigia Francesc Cabana.

No ho entenc. No sé si és un més dels dolents o l'havien enganyat, però el gest d'indignació davant l'eventual ocultació de l'herència em deixa una sensació estranya.

He de reconèixer que ara tinc una gran satisfacció en la mesura que hi havia moltíssima gent, fins i tot en els sectors progressistes, que havia desconfiat de nosaltres, pensant que havíem tingut un gest professional deontològicament reprovable moguts per algun afany d'atacar Catalunya. Amb el temps, s'ha sabut que érem uns simples servidors del poble de Catalunya que fèiem el que calia fer.

D'alguna manera, la història els dóna la raó, trenta anys més tard.

Aquesta és la sensació que tinc. Fa quaranta anys que visc a Catalunya i conec molt bona gent a la qual van enredar amb tot això, que van creure en Pujol, en la farsa de la identificació de Pujol i el pujolisme amb Catalunya, i que ara estan fets pols. Són centenars de milers de persones. Jo conec uns quants.

¿Li diuen que vostè tenia raó?

No han arribat a tant. Em diuen que estan profundament disgustats. En una situació com la que estem vivint a Catalunya, a Espanya i a Europa, que hi hagi una massa políticament responsable que tingui un gran disgust i una gran decepció és dolentíssim democràticament. En els sectors de dreta tranquil, les decepcions els porten o a apartar-se o a reaccions de dretes menys tranquil·les. No és bo. El gest de Pujol és molt criticable i que hagi rebentat el gra en aquest moment és molt preocupant i molt negatiu.

Una interpretació de la seva confessió és que la fa perquè estava a punt de descobrir-se tot, perquè el ministeri d'Hisenda ho estava acorralant.

Suposàvem que l'actuació de Cristóbal Montoro podia ser com a reacció per l'increment de l'independentisme, com un últim atac. Però com Montoro és un personatge del Far West, ho ha dit expressament. Ja no és suposició. Ha relacionat explícitament l'independentisme amb l'actuació de la Hisenda pública que ell dirigeix. És colpidor.

Estem entre dos focs. Entre uns xantatgistes i uns pirates. Uns, uns xantatgistes. Això és xantatge: “Com segueixi per aquest camí, tiro de la manta”. Han seguit per aquest camí i han tirat de la manta. Això és gairebé mafiós. I altres, uns pirates que s'han fet multimilionaris a costa de la funció pública. Estem en una situació molt poc grata, com a ciutadans normals. Estem enmig, atrapats entre dos focs nefastos, que intenten no donar-se entre ells i ens colpegen a nosaltres, en les dues galtes.

S'ha dit últimament que els Governs espanyols coneixien la debilitat de Pujol i que l'utilitzaven per moderar el seu nacionalisme. ¿S'ho creu?

Montoro reconeix que ho sabia des de fa 14 anys. Algú dubte que se sabés des de començaments dels anys vuitanta? No ens permet això fer la suposició raonable que amb Banca Catalana va començar l'acumulació il·lícita de capital? On van anar a parar aquests diners? Es va acreditar que havien desaparegut. I mai més es va saber. Els diners no desapareixen. Van anar a algun lloc.

El 30 de maig de 1984, després de ser investit President, Jordi Pujol va cridar des del balcó del Palau de la Generalitat que, a partir d'aquell moment, “d'ètica i de moral parlarem nosaltres, no ells”. L'escoltava i aplaudia una multitud. Com reviu aquells moments, a la llum de les últimes informacions?

Tinc la mateixa impressió que llavors. Tenia molt clar que la nostra posició era ètica. Els que el van creure, entre ells molts progressistes, tenien la sensació que eren els portadors de l'ètica i que nosaltres érem els malvats, èticament reprovables. Jo sabia que no feia res reprovable. Tenia uns informes, uns informadors, unes dades objectives, un Codi penal... Ho tenia més clar que l'aigua. Mai vaig dubtar de l'ètica del meu comportament.

El novembre de 1986, 33 jutges de l'Audiència de Barcelona van votar contra el processament de Jordi Pujol adduint que no hi havia indicis racionals de delicte. Vuit jutges van votar a favor del processament. Ha rebut alguna explicació per part d'algun d'aquells 33 jutges?

No. Un va venir a la Fiscalia a intentar donar-nos una justificació posterior a Carlos [Jiménez Villarejo] i a mi. Va ser molt peculiar. Carlos li va armar una filípica impressionant, perquè aquest és un dels que s'han tingut sempre per progressistes. Li va dir que no li parlaria mai més. Jo li vaig dir que sí que ho faria perquè també parlava amb García Lavernia, un magistrat condemnat per un delicte de suborn i que va ingressar a la presó.

Només un? Potser algun d'ells té mala consciència ara.

La consciència dels jutges és molt rara. Probablement, ni tan sols ara tenen mala consciència, perquè es revesteixen amb els articles dels codis. Diuen: “No estem en la cosa ètica ni política, no quadrava en aquest article, perquè la coma aquesta, segons es miri, sembla que ...”.

Molts jutges que van votar contra el processament ho van fer sense mirar l'informe que van posar vostès a la seva disposició a l'Audiència.

No tenien cap problema. Concebien el delicte d'apropiació indeguda com el delicte d'una persona que es porta en una butxaca els diners de la caixa. Físicament. Però quan estem parlant de quantitats que no admeten bitllets palpables i butxaques de la jaqueta, sinó que parlem d'altres nivells econòmics, amb tres o sis zeros més, llavors ja no és delicte. Cap dels jutges que van votar contra la nostra petició de processament tindrà remordiments de consciència.

¿Si l'Audiència hagués aprovat el processament de Jordi Pujol, Catalunya, avui, seria molt diferent?

No només Catalunya. La meva convicció personal, des de fa trenta anys llargs, és que aquella va ser la primera ocasió important en què estava en joc la correcció en la gestió política. Si en aquest moment el missatge del poder judicial hagués estat de tolerància zero, amb una interpretació de l'article del Codi Penal que tracta de l'apropiació indeguda que era més que possible, molts dels comportaments posteriors dels polítics de tots els partits no s'haurien produït. Perquè haurien sabut que el poder judicial estava disposat a aturar-los. Però quan van escoltar el missatge que valia tot i que estava garantida la impunitat, es va acabar tot.

No és grandiloqüència. Era el moment històric, el primer cas de rellevància política. Nosaltres actuàvem perquè el fiscal general de l'Estat, Luis Burón Barba, ens va dir que ho féssim. No és que se'ns passés pel cap perquè sí. Teníem un fiscal en cap, a Barcelona, que era profundament de dretes, franquista pur: Alejandro Sanvicente. Ningú ens va dir que no ho féssim. I el nostre treball va ser degudament revisat amb lupa. No érem els protagonistes.

A vostè li van encarregar el cas Banca Catalana. No va demanar investigar.

El Fiscal general de l'Estat va enviar a la Junta de Fiscalia el document del Banc d'Espanya, un dossier impressionant. Jo no vaig participar en la reunió de la Junta que va repartir aquest assumpte perquè estava en un judici. Carlos Jiménez Villarejo es va oferir com a voluntari. Però faltava un altre. Alejandro Sanvicente em va trucar per dir-me que em fes càrrec, juntament amb Villarejo.

Vaig estudiar el cas. Vaig veure les variants diferents que admetia el Tribunal Suprem i vaig observar que hi havia possibilitats d'utilitzar una interpretació de l'apropiació indeguda que servia per als administradors d'empreses i la desviació i desaparició de diners. Per això ho vam fer. No es tractava que Mena i Villarejo fossin dos pirates vermells que entraven a sac contra Catalunya. Érem uns professionals als quals se'ls havia encomanat redactar aquella querella. Es va redactar. La va revisar el fiscal general. I es va presentar.

Si Jordi Pujol hagués dimitit, el segon candidat de la llista que va encapçalar era Macià Alavedra.

No sabem què hauria passat. Potser haurien arribat al poder els socialistes i haguessin fet Filesa deu anys abans.

¿Aquesta experiència li ha deixat un estat d'ànim decebut de la política?

No. Segueixo creient en l'ésser humà i en les seves contradiccions. Sempre que hi ha una necessitat, l'ésser humà o un grup d'éssers humans posen un aparador i venen una solució. Tant és que sigui finançament o fam. És dramàtic, però l'ésser humà ha estat sempre així, en els últims deu mil anys. Algú va dir allò de “homo homini lupus” (“l'home és un llop per l'home”).

Crec en l'ésser humà perquè uns posen el taulell, altres tenen necessitat de comprar o vendre, altres negocien o exigeixen. I així va progressant la humanitat. La humanitat progressa sobretot pels seus defectes. Les bondats corregeixen els defectes, però el progrés es fa, sobretot, a base dels defectes col·lectius.

L'interrogatori que li van fer vostè i Carlos Jiménez Villarejo a Jordi Pujol al Palau de la Generalitat va haver de ser molt tens.

Un acusador sempre està de “mal rotllo”. No és possible una altra cosa. Pujol tenia dos advocats. Un, Juan Córdoba, un professional tècnic al qual no puc fer cap retret des del punt de vista ètic. L'altre era Joan Piqué Vidal, al que ja coneixem. No cal que parli d'ell perquè ja ha parlat la jurisprudència que l'ha condemnat. Allí estaven tots dos. I tots sabíem qui era qui.

L'instructor Ignacio de Lecea Ledesma va estar en la situació deplorable de parlar en català i no ho aconseguia. Ni bé ni malament. Era un desastre. Feia pena perquè era la primera vegada a la vida que feia aquest esforç. Hi havia, a més, problemes de traducció. Jordi Pujol declarava en català, és clar. Es transcrivia en català però després havia de quedar en castellà en les actuacions i no teníem ni una gravadora. Vam haver d’utilitzar la gravadora domèstica d'una de les nostres filles, que la tenia per escoltar contes. No hi havia previsió, ni una sola pesseta de disponibilitat per a recursos complementaris a la investigació. Avui això és inimaginable. Ni se'ns va passar pel cap demanar-ho.

En acabar la declaració, havíem de sortir en dos vehicles els dos fiscals i els dos escortes. Nosaltres anàvem davant i els escortes al cotxe de darrere. Quan vam sortir ens trobem que el nostre cotxe tenia les rodes punxades. Vam haver de ficar-nos com vam poder al cotxe dels escortes.

No va ser l'única conseqüència desagradable que van patir per preparar aquesta querella.

Telefonaven cada mitja hora a casa per insultar, al matí, a la tarda i a la nit.

Van investigar qui telefonava?

No. Les meves filles, que eren adolescents, es divertien discutint amb els que trucaven. Ho van portar força bé, amb cert humor juvenil. A la nit calia silenciar l'aparell. Els dies que ens oblidàvem de despenjar, ens despertaven a mitjanit, és clar.

Què pensarà ara la gent que els insultava llavors?

La gent té recursos per a tot. Encara quedaran els que pensen que el gest d'autoimmolació de Pujol és positiu, per la causa de la consciència i la pròpia família. Fa uns dies parlava amb una persona progressista que encara em deia que no es pot descartar que Pujol, com és molt creient, hagi fet això perquè la seva consciència l'hi exigia.

Vostè ho creu?

No ho he cregut mai. I menys ara. Està tot claríssim. D'una banda, hi ha la vella guàrdia de Macià Alavedra i Lluís Prenafeta. I després hi ha el sector de l'entorn dels fills. Què passa amb el pare d'Artur Mas? Hi ha moltes coses que estan encara per desvetllar. Qui gestionava els diners de Pujol? Sembla que era el pare de Mas.

¿La confessió de Jordi Pujol perjudicarà el procés sobiranista?

No ho crec. És possible que hi hagi un sector minoritari de convergents que tenien dubtes sobre si votar o no i ara alguns es decantin per desentendre’s. A part d'aquests, la resta seguirà exactament igual. Em ratifico en la meva convicció ferma que Catalunya no és Pujol, que Catalunya és molt més que Pujol i que, per tant, els sentiments i les utopies de Catalunya no passen exclusivament per Pujol i família.

Quan es va presentar la querella contra Jordi Pujol pel cas Banca Catalana, ell el va presentar com un atac contra Catalunya. Es poden interpretar, ara, els problemes que té amb Hisenda com una forma de combatre l'independentisme?

Com deia, Catalunya és molt més que Pujol. I els sentiments, especialment els més radicals d'independentisme, han funcionat al marge seu. Una altra cosa és que l'impuls de Pujol els hagi estat útil, però com a company de viatge. L'independentisme no és el company de viatge de Pujol, encara que ell s'hagi beneficiat.

Ara que ja s'havia produït el “sorpasso”, no crec que les grans multituds de les últimes manifestacions que hem vist canviïn d'actitud pel cas Pujol. Com a molt, alguns ho consideren un traïdor o un pocavergonya. D'altres, passaran d'ell. I alguns moderats indecisos potser sí que es quedin a casa.

Jordi Pujol va presidir Catalunya durant 23 anys amb el risc que algun dia se sabés que tenia diners amagats a l'estranger. Cal tenir una fortalesa psicològica notable per suportar-ho.

Un polític sòlid com ha estat ell durant més de 30 anys sap que els imponderables o imprevistos els podrà tallar. Aquesta era la seva seguretat. Que el que pogués sortir, ho podria aturar. Un empleat de la banca andorrana o una núvia enfadada. En el camí entre les dades, els mitjans, Hisenda o els jutjats, passa un temps, almenys dotze hores. I ell tenia capacitat real per aturar-ho. I el control dels mitjans de comunicació. Encara que la núvia cabrejada hagués aparegut fa 25 anys, en aquella època no hi hauria sortit en cap mitjà. Ni als diaris hostils. Els hauria cridat en l'últim moment per dir-los que si ho publicaven els perjudicaria d'alguna manera o que si no ho publicaven els donaria alguna cosa a canvi. Les dues jugades. El pal i la pastanaga. Sabia jugar perfectament. Era un mestre en això.

Qualsevol altre hauria patit una úlcera d'estómac.

Ell no. Estava tan ricament. Tenia la convicció de les seves certeses. Mentre feia proclames ètiques des del balcó del Palau de la Generalitat estava defraudant a Hisenda. Herència, Banca Dorca, Banca Catalana... aquest va ser el camí dels diners. I després desapareix. Això és una evidència.

¿Li dóna una mica de pena veure Jordi Pujol a la situació actual?

No molta. No tinc res personal contra ell, però, de vegades, molt de tant en tant, la història et dóna la raó. Aquesta vegada ens l'ha donat.