“El gran dubte és amb qui governarà Merkel”

Alemanya celebra eleccions generals el pròxim dia 22. Tots els sondejos donen vencedora a l’actual cancellera, Angela Merkel, que repetiria un tercer mandat. El periodista Àngel Ferrero viu i treballa a Berlín. Ha publicat, juntament amb els seus companys de professió Rafael Poch i Carmela Negrete, el llibre La quinta Alemania (Ed. Icària).

Per què sembla que Merkel ho tingui tot guanyat?

La majoria de mitjans de comunicació apunten dos factors. Primer, la popularitat que té com a canceller federal, resultat d’una certa estabilitat econòmica, sobretot en comparació amb el sud d’Europa, i l’altra, la feblesa dels seus adversaris polítics, especialment la socialdemocràcia que des d’un temps ençà no sobrepassa el 25% de la intenció de vot.

L’esquerra està dividida. El SPD no vol ni sentir a parlar amb Die Linke...

Hi ha un sector dels socialdemòcrates que sí que és favorable a pactar amb l’esquerra, sobretot amb el sector que prové de l’Alemanya Oriental. De fet, hi ha hagut coalicions “roig-i-rojes” a l’estat de Brandenburg i a l’estat de Berlín. Ara bé, a nivell federal hi ha molt rebuig: es considera que una part de l’electorat de l’antiga Alemanya Occidental estaria en contra d’una coalició amb un partit que, en bona mesura, té membres i quadres de l’antic Partit Socialista Unificat (SED) de l’Alemanya Oriental. Una altra qüestió és que Die Linke té, ara mateix, unes línies vermelles molt clares que fan molt difícil una coalició no només amb el SPD sinó també amb Els Verds. Són: La retirada de l’anomenada Agenda 2010, que va aplicar el socialdemòcrata Gerard Schröder, i que són força antisocials, i que es retirin les tropes alemanyes de l’Afganistan. Són dues barreres que, fins ara, no s’han pogut superar per formar una coalició del SPD i Els Verds amb Die Linke.

El SPD queda lluny de les expectatives de vot de la CDU d’Angela Merkel. La causa cal buscar-la en la 'dretanització' que va suposar l’aprovació d’aquesta Agenda 2010 que creava ocupació a canvi de retallar els sous i les condicions laborals?

És una de les causes. Probablement sigui la causa principal, no només a Alemanya sinó a la resta d’Europa. És una tendència que s’ha anat veient a la resta de partits socialdemòcrates i laboristes. La socialdemocràcia va començar a aplicar mesures neoliberals, per motius diversos. D’un costat, seguint les idees de Fukuyama, que creia que s’havia arribat al final de la Història, que la lluita de classes ja no tenia sentit i tot es limitava a la gestió econòmica. O bé, perquè creien que aplicaven aquestes mesures, com ha explicat molt bé l’economista grec Yanis Varoufakis, pensant que aconseguirien uns beneficis per finançar l’estat del benestar. Però el que hem vist és que el sector financer, quan no ha estat controlat pels estats, ha acabat provocant desastres, als Estats Units, Europa o, en el seu moment, a l’est asiàtic.

No hi ha autocrítica dins el SPD per aquesta qüestió?

Hi ha grups. Fa uns anys, els representava l’actual secretària general del partit, Andrea Nahles. Però són sectors molt reduïts i estan arraconats per la majoria del partit. Donar aquest pas provocaria un autèntic terratrèmol. Obligaria al SPD a desfer tot allò que han fet els darrers anys, renovar tota la cúpula política i tornar als principis socialdemòcrates, en el bon sentit de la paraual.

El candidat del SPD a les eleccions de diumenge, Peer Steinbrück, representa, precisament, l’època en què el partit va apostar per l’Agenda 2010.

El van seleccionar perquè pensaven que podria ser un bon contrincant en el mateix terreny d’Angela Merkel, per discutir-li el vot de sectors de classe mitjana, i perquè, a més, podia presentar-se com un candidat amb experiència. Havia estat ministre de Finances i se li suposa que té un bagatge i un coneixement suficients per redreçar la situació econòmica a Alemanya i, per extensió, a la resta d’Europa. Steinbrück compta amb el suport del grup de socialdemòcrates d’Hamburg, que és molt fort, i va ser apadrinat pel propi Helmut Schmidt.

Quin paper estan jugant els mitjans de comunicació en aquesta campanya? Com hi influeixen?

Influeixen bastant. Com a tota Europa i com a tot arreu, hi ha una situació d’oligopoli. Un petit grup empresarial controla la majoria de capçaleres i això provoca una certa uniformitat en la informació. Per posar un exemple recent, en una campanya electoral on es pressuposa que s’han de tractar temes econòmics i que afectin a la vida quotidiana de la gent, el que més es va comentar a finals d’agost i començaments de setembre va ser una proposta dels Verds de crear un Dia Vegetarià a les cantines laborals. Això va provocar un vertader escàndol, tot i que és un tema absolutament secundari. I els mitjans de comunicació, principalment els del grup Axel Springer, van crear una autèntica bombolla.

Estan clarament decantats a favor d’Angela Merkel?

Jo no diria que estiguin decantats majoritàriament a favor de Merkel. Hi ha un sector dels mitjans de comunicació que dóna un suport clar al candidat socialdemòcrata i no es pot menystenir. Ho fa una part de la revista Der Spiegel o el diari Süddeutsche Zeitung. Hi ha altres mitjans més minoritaris que donen suport altres candidats, dels Verds i de Die Linke, però solen ser diaris molt petits, amb pocs lectors i que estan lluitant per la seva pròpia supervivència.

Els mitjans alemanys informen de la realitat alemanya o s’acontenten a dir que el país està millor que els països del sud d’Europa?

Alemanya té problemes. Té problemes al mercat laboral. Un dels temes de la campanya és, precisament, la introducció d’un salari mínim interprofessional, que, ara per ara, no existeix. Fins ara, el pes dels sindicats era suficient per negociar unes tarifes i uns convenis justos, però tot això es va acabar amb l’Agenda 2010. Hi ha un seguit de temes socials que s’han reintroduït a la campanya. Sobretot a la recta final. La qual cosa ha provocat que Merkel contraataqui amb una campanya de la por. Fa uns dies va recordar que existeix la possibilitat que es produeixi un acord tripartit entre el SPD, Els Verds i Die Linke, per posar la por al cos als votants que tenen prejudicis contra l’esquerra. És cert que hi ha una certa idea instal·lada a Alemanya d'estabilitat relativa en comparació a la resta d’Europa. Però és un emmirallament, un oasi. En qualsevol moment pot acabar-se si les exportacions alemanyes, que són el pilar de la seva economia, comencen a flaquejar. Pot passar si els anomenats països emergents comencen a tenir problemes econòmics, si la Xina deixa de comprar tanta maquinària pesada alemanya o països com Brasil o Rússia comencen a importar menys.

Criticar Merkel per ser poc solidària amb el sud d’Europa no deu donar gaires vots als candidats que s’atreveixin a fer-ho.

Els mitjans de comunicació, sobretot al llarg dels darrers anys, han fet campanyes molt dures, especialment contra Grècia, en termes que jo qualificaria gairebé de racistes, que fan molt difícil que els partits de l’oposició, del SPD i de l’esquerra puguin fer un discurs que s’aparti d’aquesta línia i que puguin parlar no de confrontació amb el sud d’Europa, sinó d’ajudes en el sentit veritable del terme i no com es fa ara. De fet, en el debat que hi va haver entre Merkel i Steinbrück, aquest últim es va guardar molt de parlar en termes de solidaritat amb el Sud i va dir que estava a favor de la política d’austeritat al sud d’Europa sempre que no s’ofegués la possibilitat de recuperació. Però en el seu discurs no hi ha una voluntat clara de solucionar aquesta situació.

Qualsevol s’atreveix a parlar d’eurobons?

Hi ha d’altres solucions sobre la taula, evidentment. Abans he esmentat Yanis Varoufakis, que té una proposta molt raonable per sortir de la crisi a Europa i que seria força ràpida. En aquests últims anys hem vist d’altres projectes, com una sortida ordenada de l’euro de Grècia, i, fins i tot, d’altres països d’Europa. Molts economistes han intentat advertir, però, dels riscos que això comportaria pels països que sortissin de l’euro, sobretot a curt termini.

Tenen alguna opció les opcions antieuropeus que han aparegut darrerament?

El que estem veient ara mateix és que “Alternativa per Alemanya”, el partit que defensa posicions antieuropees, no arribaria al 5% de vots necessaris per entrar al Parlament. Totes les enquestes d’intenció de vot li donen entre un 2% i un 3% de vots. És relativament poc. Continuaria sent un partit minoritari. No ha aconseguit tampoc, com pretenia fa uns mesos, introduir el discurs euroescèptic dins la resta de partits. Jo no diria que està aconseguint gaire pes, tot i que en principi ho semblava. Els mitjans de comunicació li van donar molt espai. A la resta d’Europa, també. Mitjans de comunicació d’esquerra li van donar d’una forma innocent. Però no ha anat més lluny i no crec que vagi més lluny. Els corrents euroescèptics tenen pes al Regne Unit i, probablement, a alguns països de l’Europa Oriental, però no ha passat aquí. Com a mínim, de moment.

Si repetís Angela Merkel com a cancellera ¿canviaria la seva política envers Europa? ¿Es plantejaria, per exemple, posar en marxa els eurobons?

Depèn de la situació econòmica d’Alemanya. Si en un moment donat, aquesta solució suposés un avantatge per Alemanya, apuntalés la seva economia -que depèn molt de les exportacions- ho farien d’una manera o altra. Oberta o tancada. No tinc cap mena de dubte. Quant a la possibilitat que Angela Merkel repeteixi com a cancellera és molt elevada. Estem parlant d’una intenció de vot que supera el 40%. En el pitjor dels casos es quedaria en un 39%. Probablement, sigui un dels millors resultats d’un partit a Europa. No hi ha cap altre partit que aconsegueixi un 39%, un 49%, un 41% o, fins i tot, un 42%.

L’única incògnita que hi ha ara oberta és amb qui governarà en coalició. Si ho farà amb el petit Partit Liberal (FDP), si aconsegueix superar el límit constitucional del 5%, o si reeditarà una gran coalició amb el SPD, un cop s’avingués a renunciar a certs punts del seu programa de campanya. O, fins i tot, si els conservadors s’atreveixen a experimentar una nova forma de coalició a nivell federal amb Els Verds. No seria, d’altra banda, inèdit, perquè hi ha hagut coalicions d’aquesta mena a nivell municipal. A Hamburg i Frankfurt, per exemple. També van governar amb els Verds i els Liberals, al länder del Sarre. Hi ha una imatge falsa dels Verds com un partit d’esquerra. A Alemanya no és cert. Fa molts anys que van deixar de ser un partit de protesta, d’esquerres. Aquest serà el gran dubte: amb qui governaran els conservadors.

Veure l'entrevista completa: http://www.youtube.com/watch?v=Sh0Ztw4M7Ls