80 anys de l'estiu anarquista de Barcelona que va voler fer realitat la utopia
Gairebé quaranta anys de dictadura i una transició que va deixar en un calaix la reparació per a les víctimes del franquisme han potenciat una visió anticlerical i violenta del moviment llibertari durant la Guerra Civil. No obstant això, a més d'incendiar esglésies i convents, a partir del 18 de juliol de 1936 una onada revolucionària liderada pels anarquistes va convertir Catalunya i especialment la seva capital, Barcelona, en la primera zona industrialitzada on els propis treballadors van poder assumir el control total de les seves empreses. Es va intentar portar a la pràctica allò de 'ni Estat, ni patró', i durant alguns mesos es va aconseguir.
Al contrari del que se sol pensar, les col·lectivitzacions no van arribar de la mà de comandaments de la CNT que, fusell en mà, fessin fora els patrons de les fàbriques. L'autogestió va arribar més aviat de forma espontània, tal com explica Antoni Castells a Les col·lectivitzacions a Barcelona (Fer editorial, 1993). En moltes empreses, directament, el propietari havia fugit en esclatar la Guerra. Sí que van ser més conflictives algunes col·lectivitzacions agràries. A Les arrels del catalanisme popular (Empúries, 1999), Josep Termes posa l'exemple de La Fatarella (Tarragona), on agricultors pobres es van oposar a la col·lectivització forçosa de les terres per part de la CNT. Hi va haver trets.
La col·lectivització va arribar a entre el 70% i el 80% de les empreses catalanes, que ja en aquella època eren petites i mitjanes majoritàriament i estaven organitzades en petites fàbriques i tallers. També es van socialitzar una gran quantitat de serveis públics, fins als cinemes i els teatres de Barcelona. Termes assenyala que en moltes empreses la col·lectivització va ser duta a terme per obrers que no eren anarquistes, si bé en altres el domini aclaparador de la CNT va fonamentar la col·lectivització: en els tramvies de Barcelona només 120 dels 3.440 empleats no estaven afiliats al sindicat llibertari.
Però la col·lectivització anava més enllà d'un canvi en la propietat. L'abolició de la propietat privada era promoguda pel moviment anarquista com una eina per al benestar personal i, fet i fet, per dinamitar les relacions de poder existents a partir del control dels centres de treball. “Es va fer una revolució que va canviar els aspectes de la vida quotidiana, la manera de produir i de relacionar-se, a l'empresa també. 'Manava' l'assemblea”, afirma Eulàlia Comas, directora del documental 'Economia Col·lectiva', que explora les expropiacions i la gestió obrera directa dels primers mesos de Guerra.
Per què a Catalunya sorgeix una revolució de tall anarquista mentre en altres punts d'Espanya i Europa triomfava el feixisme? L'inici de la Guerra Civil no va ser la causa directa de la revolució que van practicar els treballadors catalans durant bona part del conflicte bèl·lic. Els ingredients que van permetre el fenomen col·lectivitzador es van cuinar a foc lent -els ateneus i sindicats llibertaris portaven propagant el seu missatge des de l'últim terç del segle anterior- i l'esclat de la guerra va ser més aviat el catalitzador.
Castells apunta a tres causes: la crisi del model industrial burgès, el clar domini anarcosindicalista entre la classe obrera catalana (a diferència de la resta d'Europa) i la influència del republicanisme i el nacionalisme antiestatista en bona part de la classe mitjana. Amb tot, es va conformar un poder popular paral·lel a l'oficial exercit per la Generalitat i el Govern de la República.
A causa de la poca presència de la CNT, la baula més feble de la col·lectivització van ser els bancs i els serveis financers, que van quedar fora del procés revolucionari. Termes destaca un altre dels objectius que el moviment col·lectivitzador no va complir en el terreny agrari: tot i la desaparició teòrica de la moneda, els productes se seguien intercanviant segons el seu preu anterior a l'esclat de la guerra. Per contra, moltes empreses industrials estaven millor “des del punt de vista de les instal·lacions, la maquinària i les existències de gènere”.
Un episodi històric silenciat?
L'àmplia participació popular en les col·lectivitzacions posteriors a l'inici de la guerra contrasta amb el paper discret que van tenir el 18 i el 19 de juliol de 1936. En aquest sentit, alguns historiadors denuncien que s'ha mitificat la participació popular en el fre al cop d'estat del 1936 a Catalunya. “No va ser el poble qui va derrotar els militars revolucionats a Barcelona, sinó les forces d'ordre públic: les Guàrdies d'Assalt, els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Civil a ordres de la Generalitat”, assevera Hilari Raguer a Divendres de Passió (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2015).
Raguer sí que assenyala que la posició forta a les fàbriques, al costat de les armes, va contribuir a crear un “doble poder” a Catalunya durant el període col·lectivitzador: d'una banda, la CNT ostentava el “poder real”, mentre que la Generalitat tenia el “poder legal”. Tots dos van confluir en el Decret de Col·lectivitzacions, una solució de compromís entre els dos poders que va tancar l'etapa més intensa de col·lectivitzacions.
Paradoxalment, segons Castells, el Decret, tot i donar cobertura legal als processos col·lectivitzadors espontanis, va ser el principi de la fi. Des d'octubre del 1936, la influència dels anticolectivistes del mateix bàndol republicà -ERC i els comunistes, bàsicament- va anar en augment i va servir per recuperar part del control estatal.
Per Comas, les col·lectivitzacions del 1936 “constitueixen un episodi que ha estat deliberadament ocultat per la historiografia oficial perquè és un període d'empoderament col·lectiu”. Així mateix, l'autora lamenta que el període col·lectivitzador tingui poca presència als centres educatius i que, quan s'explica, “es faci parcialment o se li negui el seu caràcter revolucionari”. “És una revolució que beu dels principis llibertaris. I a l'anarquisme se l'ha volgut vincular amb la violència i la destrucció, encara avui”, afegeix.
El desgraciat final de la utopia llibertària feta realitat en els primers mesos de Guerra Civil és més conegut: enfrontament a trets amb antics companys de bàndol republicà el maig del 1937, bàsicament els comunistes soviètics. I el gener del 1939, fugir o suportar la repressió que van portar els tancs franquistes, que van voler esborrar els mesos en què Catalunya va ser llibertària.
