No m'agrada que afusellin ningú. Ni simbòlicament, ni realment. Trobo la farsa de la colla trabucaire de Cardedeu afusellant de broma un regidor del PP no solament de molt mal gust sinó molt poc pràctica i fins tot negativa per al procés sobiranista.
Per exemple, Juan Carlos Girauta, eurodiputat de Ciutadans, ha corregut a manifestar a través de Twitter que “els afusellaments simbòlics precedeixen els reals”. És una provocació, una exageració a la qual no s'ha de respondre. És d'una demagògia insuportable i sorprenent venint d'algú com Girauta, però es veu que això de ser diputat fa que canviïs els paràmetres personals a l'hora de fer afirmacions. No, Girauta, calma't. Jo, i molta gent com jo, aspirem a fer anar endavant el procés sobiranista deixant amb un pam de nas qui creu que no es podrà fer sense violència. I no solament això, sinó que, fixa-t'hi, creiem que, si ha d'haver-hi violència, no val la pena. Així de clar.
Salvador Sostres, en una entrada del seu bloc corresponent al dilluns 25 d'agost, posava en boca d'Alfons López Tena que, si cal, per aconseguir la independència “no és que hagis d'estar disposat a morir, sinó que has d'estar disposat a matar”. Són paraules plenes d'èpica que respecto però que no comparteixo. I encara més, considero contraproduents. Jo no vull que afusellin ningú simbòlicament, però si la cosa és seriosa, ja us dic ara que no estic ni estaré mai disposat a matar ningú. Ni tampoc no estaré pas disposat a morir. Mourir pour des idées, d'accord, mais de mort lente, deia Georges Brassens. Hi estic d'acord.
De guerra ja n'hem tingut una i, històricament, encara és bastant recent. L'èpica de la violència, que se la fiquin pel cul tots plegats, els uns i els altres. O dit d'una altra manera: Si per aconseguir un objectiu has de morir o matar vol dir que no ho has plantejat bé. Amb tots els respectes, aquí no som com a Ucraïna ni tenim els mateixos condicionants ni plantejaments. Tenim una altra història i unes ganes de fer les coses de manera diferent. I així ho farem.
Aquí, el nou de novembre en serem molts que intentarem votar. Si es donés el cas d'una repressió per la força per part de l'Estat, la solució no és la guerra de guerrilles. Hi ha mil coses a fer abans, per més que una minoria es deixi embadalir per l'èpica de la guerra. I sobretot, n'hi ha una que ja no es pot impedir de cap de les maneres: a la pràctica, de pensament, de sentiment, molts ja ens hem independitzat. Ens ha sabut greu, sobretot als que ens considerem independentistes, però no pas nacionalistes. Molts ja no hi som, ja ens n'hem anat.
La història ens demostra que els processos polítics traumàtics (revolucions, secessions, etc.) sovint estan liderats per una conjunció d'elements més viscerals i d'altres més reflexius. No sempre, però és veritat que de vegades, aquests processos es guanyen gràcies a l'avantguarda trabucaire. I els altres elements poden arribar a passar per covards i fins i tot traïdors. A mi, m'és igual. Mots com covard, traïdor, etc. formen part d'un vocabulari que no m'interessa. Som tossuts, molt tossuts. Volem demostrar que les coses es poden fer d'una altra manera. Els trabucs, enlaire, no fos cas que prenguéssim mal.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
