Catalunya Blogs y opinión

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

La Generalitat condecora el sector negocis de Convergència

Carles Vilarrubí (dreta) amb l'anterior conseller d'Empresa i Ocupació de la Generalitat, Francesc Xavier Mena / Generalitat de Catalunya

En el moment de més desprestigi del pujolisme i la seva forma, finalment acreditada, de fondre els interessos patriòtics amb els personals, Artur Mas ha distingit amb la Creu de Sant Jordi a un dels més insignes membres del que va ser el sector negocis de CDC, tal vegada l’únic que no n’ha sortit escaldat. Carles Vilarrubí i Carrió va ser als vuitanta i noranta un dels homes més pròxims a Jordi Pujol i Lluís Prenafeta, un jove ambiciós i fidel en qui podien confiar cegament per a les tasques més delicades. Company de generació i amic de Jordi Pujol Ferrusola, Artur Mas i Felip Puig, el seu matrimoni, a començaments dels 2000, amb l’hereva de la multimilionària nissaga Daurella el va allunyar d’aquells ambients mundans per elevar-lo a l’olimp de l’alta societat barcelonina, des d’on el salt a la vicepresidència del Barça (i qui sap si algun dia a la presidència) li ha donat l’aureola de respectabilitat que el seu passat de lampista del règim mai hagués fet preveure. La Creu de Sant Jordi és la cirereta d’una brillant carrera.

Quins mèrits ha fet Vilarrubí per justificar el guardó? Aquest és el text oficial amb què la Generalitat exposa les raons per distingir l’empresari: “Per la seva presència significativa en la vida econòmica i social catalana a través de diferents empreses i institucions. Entre moltes altres iniciatives, destaca el seu paper en la posada en marxa de Catalunya Ràdio i RAC1. És vicepresident de la banca Rothschild Espanya i president del hòlding CVC Grupo Consejeros i de la corredoria d’assegurances Willis S&C. També és vicepresident del Futbol Club Barcelona i responsable de l’àrea institucional i internacional del club”.

Si s’analitza mèrit a mèrit, no hi ha per on agafar-ho. Què ha fet la banca d’inversions Rothschild per Catalunya? I la corredoria d’assegurances Willis? No serà Catalunya la que ha fet molt per Rothschild, Willis o per CVC Grupo Consejeros (fusionada des de l’any 2000 amb Bassat Ogilvy)? N’hi ha prou amb ser vicepresident del Barça per meritar una creu de Sant Jordi, i si és així, per què no l’hi van donar mai al gran Nicolau Casaus?

A la frase inicial es troba la clau: “Presència significativa en la vida econòmica i social catalana”. Efectivament, Vilarrubí ha estat a la rere-botiga de totes les salses des què en la campanya electoral de les primeres autonòmiques, les que Pujol guanya contra pronòstic, exerceix de xofer personal del candidat convergent. Aquell març de 1980 Vilarrubí es guanya a pols la confiança de l’entorn Pujol, que tres anys més tard el recompensa amb l’encàrrec de tirar endavant les emissores de la Generalitat. Amb 29 anys Vilarrubí és nomenat director general de Catalunya Ràdio, i és evident que no el trien per la seva àmplia experiència en el món de la comunicació radiofònica.

Tres anys més tard, el 1986, rep un nou encàrrec delicat: posar en marxa les loteries catalanes, una operació concebuda amb l’objectiu que els diners jugats pels catalans es quedin a Catalunya i no marxin a Madrid. Prenafeta col·loca Vilarrubí com a director de l’Entitat Autònoma de Jocs i Apostes, però es destapa l’adjudicació amanyada de les loteries a una empresa de la família Suqué (la dels Casinos) i aquesta polseguera el situa per primer cop davant dels focus. Sortosament, aquells eren temps en què les irregularitats en la gestió pública eren mansament enterrades, i aquesta és la sort que correrà el denominat Lotto-gate.

D’aquí Vilarrubí dóna el salt definitiu a l’empresa privada, primer com a home a Catalunya de Trébol Internacional, el grup empresarial de Manuel Prado y Colón de Carvajal (coneix Prado perquè era el representant a Espanya d’una multinacional del joc que entra en el negoci de les loteries com a soci tecnològic dels Suqué), i poc després com a conseller delegat de Grand Península, la firma amb què Javier de la Rosa es fa càrrec de l’operació de salvament del que acabaria denominant-se Port Aventura (i aleshores encara es coneix com Tibigardens). Aquest és un dels moments claus en la trajectòria professional de Carles Vilarrubí. L’avui Creu de Sant Jordi evidencia una astúcia poc freqüent quan posa ràpidament distància amb qui aleshores era el rei mides de Catalunya. Vilarrubí s’adona que l’empresari modèlic és en realitat un enredaire de campionat i es nega a cooperar amb les seves martingales, o sigui que toca el dos de Grand Península i torna a Trébol.  

Al marge d’altres negocis propis que aleshores engega, al llarg dels noranta Vilarrubí és un dels alfils que Convergència té estratègicament situats a l’empresa privada. És conseller de la Seda de Barcelona (on coincideix amb Artur Mas i Jordi Vilajoana), intervé en la privatització de Potasses del Llobregat i del Centre Informàtic de la Generalitat (assessorant les multinacionals estrangeres que s’adjudicaran l’explotació del servei), i, conseqüència del Pacte del Majestic (1996), entra als consells d’administració de Telefónica i Antena 3 Televisió, al mateix temps que Rafael Español, un altre amic del Júnior avui caigut en desgràcia (ex president de La Seda, està processat per presumpte malversació de 12 milions d’euros de l’empresa química), ho fa al consell d’administració d’Endesa. En aquells temps Telefónica fa diverses operacions empresarials amb TV3 (Mediapark, Audiovisual Sport), i també esponsoritza l’equip del pilot català de Fòrmula 1 Marc Gené, però l’arribada de César Alierta a Telefónica en substitució de Juan Villalonga ocasiona la sortida de Vilarrubí del consell. Som al març de 2001.

La gènesi de RAC1 arrenca un parell d’any abans, el 1999. El pujolisme intueix que té els dies comptats (Pujol guanyarà aquelles eleccions davant Maragall pels pèls) i que més tard o més d’hora perdrà el control sobre els mitjans audiovisuals públics, hegemònics entre el seu electorat, i d’aquí sorgeix la necessitat de crear un grup multimèdia privat potent i afí. La Generalitat convoca un concurs per a l’explotació de múltiples freqüències de l’espai radioelèctric que encara estaven sense ocupar i el gran vencedor és una societat del grup Godó, Radiocat XXI, en la que Vilarrubí té el 15%. D’aquella concessió en massa de freqüències neix RAC1, que a cop de talonari assolirà el seu objectiu de desbancar Catalunya Ràdio del liderat. També s’involucraria en la posada en marxa del que avui és 8tv, la tele dels Godó que neix amb idèntica intenció (però menor fortuna) d’assaltar la corona de TV3.

Més o menys en aquells temps es produeix el matrimoni amb Daurella. Amb 45 anys Vilarrubí entra per la porta gran a la jet set catalana. Ara ja pot dedicar-se a passions dignes de la seva classe i condició, com l’automobilisme (corre en curses d’aficionats formant equip amb Jordi Gené, el germà gran de Marc) o l’hípica (inverteix en una quadra i presideix el Club Internacional de Propietaris de Cavalls de Salt), a guiar els primers passos d’Iñaki Urdangarín pel món dels negocis (el col·loca al consell de l’editorial Motorpress Ibérica), o a ocupar cadires institucionals selectes, com el patronat del Palau de la Música (en temps de Millet) o, encara més, l’actual junta directiva del Barça, mentre Artur Mas posa la seva dona a presidir el Teatre Nacional de Catalunya.

Tot això, òbviament, sense deixar de tenir un ull pels seus negocis. Gràcies als seus contactes, Rothschild assessora la venda de Chupa-Chups (familia Bernat) a la multinacional italiana Perfetti VanMelle, i la de Joyco (Carulla) als nord-americans de Wrigley, així com la sortida a borsa d’Almirall (Gallardo), entre altres operacions.

Amb tot aquest full de serveis, és indiscutible que Carles Vilarrubí Carrió mereixia una Creu de Sant Jordi. Al cap i a la fi, si Ramon Bagó (2001) i Carles Sumarroca (2010) en tenen una, per què no l’havia de tenir Vilarrubí? Com també és evident que havia de ser ara. Es fa difícil endevinar qui repartirà les de l’any que ve.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
20 de abril de 2015 - 06:00 h

Descubre nuestras apps

stats