Catalunya: amb el PP no hi ha solució

Sense l'ús partidista que el Partit Popular i el seu entorn han fet de Catalunya no estaríem davant d'un conflicte d'aquesta magnitud. La dreta política i la mediàtica han trobat a Catalunya un potent argument electoral o comercial a la resta d'Espanya. Recollir signatures contra l'Estatut i, després de ser aprovat en referèndum, maniobrar al Tribunal Constitucional per invalidar-lo va resultar rendible a Mariano Rajoy. El cop de porta al pacte fiscal, també. I ara el PP confia que la querella contra Artur Mas li serveixi per ocultar la corrupció i mobilitzar les seves esgotades bases. Un argument semblant podríem trobar a l'hora d'analitzar la trajectòria de l'altre bàndol. L'ús interessat de les banderes, per desgràcia, no és només patrimoni del nacionalisme espanyol.

Però davant d'un conflicte, la principal responsabilitat recau en qui té el poder per trobar solucions. O, almenys, per obrir el diàleg que obri alternatives. Mariano Rajoy ha optat una vegada més per la negació absoluta. En la seva primera resposta al 9-N, va seguir el guió de sempre. Es va declarar el president dels quatre milions que no van acudir a les urnes diumenge passat i va condemnar a la frustració als 2.305.290 que van votar, dels quals, fins i tot, el 10% van proclamar el seu desig de ser un estat dins d'Espanya. “Si volen, que proposin el canvi de la Constitució”, va dir Rajoy, sabent que té la majoria absoluta per impedir-ho.

Rajoy no ofereix cap sortida a Catalunya. Ni als independentistes, ni els que volen seguir a Espanya amb un altre estatus. Ni als que van votar, o votarien 'no', en un referèndum. Perquè aquests catalans també patirien les conseqüències de viure en una societat frustrada, sense la possibilitat de canalitzar les seves aspiracions. L'única resposta efectiva i real és una querella de la fiscalia, tan 'independent' del Govern que va ser anunciada per la líder del Partit Popular a Catalunya. La querella és un immens error. Una altra vegada comès amb la mirada a Espanya i sense importar les greus distorsions que la querella provocarà en la política catalana. La primera distorsió, l'impuls al 'partit del president’, el moviment al voltant de Artur Mas, l'objectiu de Convergència per evitar la derrota.

El PP segueix amb el guió marcat per José María Aznar: “Abans es trencarà Catalunya que Espanya”. I els populars llegeixen els resultats del 9-N en aquesta lògica. L'independentisme té força, però no la suficient com per aconseguir una victòria incontestable en termes de legitimitat democràtica i internacional. Però el Govern del PP oblida que aquest empat no serà permanent perquè les seves accions donen arguments als sobiranistes i se'ls treuen als que aposten per l'acord amb Espanya. I no sap, o no vol saber, que la societat catalana no es fracturarà perquè té la cohesió suficient com per digerir cívica i democràticament un debat de tal intensitat. Que el PP s'oblidi del somni de la ruptura civil. L'única cosa que aconsegueix és afermar als que des de sempre han trobat en el nacionalisme un magnífic instrument de poder.

Amb el PP al Govern no hi ha solució per a Catalunya. I el dilema a Catalunya és si és millor anar a la confrontació durant l'últim any de legislatura amb majoria absoluta del PP, o esperar a un nou escenari polític a Espanya. L'independentisme genuí, el de sempre, té pressa perquè difícilment trobarà una conjuntura que mobilitzi més a les seves bases que l'actual. Però possiblement el més raonable seria esperar a principis del 2016 i negociar amb una nova majoria al Congrés dels Diputats. El mateix Artur Mas ho sap. I també el PSC de Miquel Iceta, que encara té esperances d'aconseguir una proposta creïble de reforma constitucional per part del PSOE. Amb el PP al poder només queden les querelles, les amenaces, l'estratègia de la por, el mur d'una llei inamovible. I, davant, la resistència. Per això el futur de Catalunya està en la capacitat dels ciutadans per canviar Espanya.