Al llarg de les darreres setmanes el moviment independentista a Catalunya ha patit una de les operacions repressives més grans dels últims anys a l'Estat espanyol. Més de 700 alcaldes estan sota investigació policial, la Mesa del Parlament sota fiança, mestres cridats a declarar, qualsevol tipus d'autogovern suspès via 155. Part del Govern de la Generalitat a l'exili. I l'altra part, conjuntament amb els Jordis, a la presó.
Una de les múltiples conseqüències d'aquesta situació ha estat col•locar la presó al centre dels pensaments d'una gran part de la societat catalana. Ni els presos socials ni els polítics han ocupat mai el focus d'atenció mediàtica. El que durant molts anys ha estat una realitat “silenciada”, que només patien persones anònimes i les seves famílies, ara ocupa tertúlies i pàgines dels diaris, però també converses familiars o entre amics.
Són molts els que han escrit cartes als presos polítics catalans o han seguit i compartit les experiències dels seus familiars. El dolor i la indignació davant les denúncies de vexacions i vulneracions de drets als que se'ls ha sotmès, moltes d'aquestes habituals al sistema penitenciari espanyol. Han sentit el dolor de no poder acaronar a qui més t'estimes o el de veure els teus fills a través d'una mampara de vidre.
Respecte a això cal agrair a molts dels seus familiars que han fet un esforç per compartir els seus sentiments i lluita diària. Especialment important ha estat el cas de la Txell Bonet, companya de Jordi Cuixart, que ha anat més enllà parlant-nos dels “altres” presos i les seves famílies amb les quals ha compartit sala d'espera durant les visites a Soto del Real. Com ella mateixa explicava, la seva, és la mateixa situació per la qual passen moltíssimes famílies, injustament penalitzades amb la dinamització de les relacions personals que implica l’aïllament d’un ésser estimat.
Qualsevol gest en aquesta direcció, per petit que sigui, és molt important. Ajuda a trencar amb un dels grans obstacles a l'hora de parlar dels drets de les persones preses: l'estigma que recau sobre la construcció social del “delinqüent”. Molts diran “els Jordis i els consellers no són delinqüents”, lema massa sovint utilitzat als moviments socials. Però independentment d'això, si ens quedem aquí, en lloc d'aprofitar per denunciar les situacions injustes que la presó i el sistema penal generen sobre tantes persones, les legitimaríem. I això no ens ho podem permetre.
Els presos polítics catalans han rebut un càstig a la seva activitat política en forma de presó preventiva, un recurs utilitzat sovint de forma abusiva contra els encausats per motius polítics, però no exclusivament. Un dels sectors contra el que més s'ha utilitzat aquesta mesura és la població migrant, sobre la que sempre recau l'estigma i la criminalització. Així com es posa tantes vegades en dubte que la presó preventiva s'utilitzi estrictament per a les finalitats concretes que té, passa el mateix amb les condemnes a presó, que acaben esdevenint “càstigs exemplars” i no la mesura de reintegració social que suposadament és.
L'Estat espanyol compta amb un dels sistemes penals més punitius d'Europa, que endureix les penes a cada nova reforma del Codi Penal. Any rere any observem, en els diferents estudis i estadístiques que es publiquen, com tot i tenir una taxa de criminalitat inferior a la mitjana europea sempre ocupa els primers llocs pel que fa a la taxa de població penitenciària. L'estat respon als problemes socials amb presó, ja que la majoria de reclusos hi són per delictes contra l'orde polític i econòmic, incloent-hi els delictes contra la salut pública. Es fa una política de control penal de la pobresa. Només al voltant del 16% hi són per delictes contra les persones. Segons dades de la Rosep (Xarxa d'organitzacions socials de l'entorn penitenciari) si els barems s'adaptessin als estàndards europeus, la població penitenciària es reduiria al voltant del 50%.
Fa només uns dies coneixíem el darrer informe del Comitè Europeu per la Prevenció de la Tortura, elaborat després que una delegació visites diferents centres de detenció i presons de l'Estat espanyol. Si recullen tot tipus de denúncies de maltractaments i tortures com la subjecció mecànica mitjançant corretges durant hores i dies. Especialment greu és la situació dels presos sotmesos als mòduls d'aïllament, d'altra banda un règim que també ha sigut reiteradament denunciat per organitzacions de drets humans tant a Catalunya com a la resta de l'Estat espanyol.
I si de privacions de llibertat es tracta no podem oblidar una de les grans aberracions del nostre sistema: els Centres d'Internament d'Estrangers, paradigma del racisme institucional. Presons on es tanca a les persones amb l'únic motiu de no tenir la seva situació administrativa regularitzada. Reclusions que es poden allargar fins a 60 dies per tal de fer efectiva l'expulsió als seus suposats països d'origen. No se'ls anomenarà presos polítics, però són presos per les polítiques racistes dels països de la Unió Europea. Hem d'exigir el tancament d'aquests centres de forma immediata.
El moment actual pot ajudar a posar llum sobre la situació que es viu a les presons, investigada i denunciada per diferents col·lectius i entitats durant molts anys. Els drets de les persones preses han estat massa temps fora de l'agenda de les reivindicacions socials. Necessitem pensar en un nou sistema penal que inclogui el diàleg i la restauració com a pilars fonamentals per a la gestió de conflictes. Potser fins que no avancem decididament cap a una transformació radical de la societat serà utòpic plantejar l'abolició de la presó, però sí que podem exigir que sigui només l'últim recurs i no la solució per tot. És per això que no hem de deixar de parlar, qüestionar i denunciar el que passa a les presons, fins que caiguin tots els murs.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
