Els pressupostos de Catalunya: una doble oportunitat perduda

Després del debat d’investidura d’un president de govern i, per tant, dels membres de l’executiu que han de dirigir políticament un país, el debat més transcendental és el de pressupostos. Dissenyar, discutir i aprovar uns pressupostos no és un tràmit. Forma part del que entenem per democràcia: la visualització de les diferents propostes polítiques, la recerca de majories parlamentàries que sostenen un govern en minoria i les alternatives al govern que, en aquell moment, té la responsabilitat màxima.

Sostraure aquest debat democràtic i la seva posterior aprovació és el que ha fet, per segona vegada, el govern d’Artur Mas a Catalunya. Un govern que viu en una constant contradicció: per una banda, vol fer creure els i les catalanes que treballarà activament per a què tots puguem exercir el dret democràtic a decidir, però que, per altra banda, i en allò que té competències exclusives per a decidir, com és l’aprovació d’uns pressupostos, no les exerceix. Així doncs, en tres anys de govern Mas hem perdut més sobirania que en els anys de la transició.

Per què prorroguem els pressupostos a Catalunya? Jo ho tinc clar: per què ERC no vol cremar-se en seu parlamentària en el foc de les retallades. CiU no ha estat capaç d’arrencar un compromís ferm de Junqueras que passi per l’aval de les retallades. Unes retallades que, val a dir, amb la pròrroga pressupostària, són les retallades que CiU va pactar amb el PP el juliol de 2011. Per tant, el líder d’ERC no ha volgut sortir, borrós i encartonat, en el resultat d’aquell segon pacte del Majestic la foto del qual Mas va voler evitar. S’entreveu, doncs, una falta de confiança entre les dues formacions (CiU i ERC) que sostenen el govern.

Ha plantat cara Mas a Rajoy amb la pròrroga pressupostària? Tot el contrari. Artur Mas s’ha tornat a agenollar davant de Brussel·les i davant de Madrid. Prorrogar els comptes de Catalunya per a aquest any 2013, un moment en què calia un pressupost més social que mai degut a les profundes desigualtats que estem vivint al nostre país, vol dir acatar el límit de dèficit imposat per Madrid. El que ha de fer un govern que, de debò, pretén mantenir un pols com el que estem mantenint davant d’un objectiu de dèficit cruel, injust, intolerable i profundament recentralitzador, és desobeir. En aquest punt, a més, cal fer dues puntualitzacions importants:

Primera.- CiU no pot fer ara el paper de la ploradora quan va aprovar la llei d’estabilitat pressupostària al Congrés dels Diputats de la mà del PP que serveix per a què, avui, Catalunya i els catalans ens asfixiem socialment en el ‘dèficit zero’. Aquell extrem on les dretes, l’espanyola i la catalana, es van conxorxar per fer servir la crisi per avalar les retallades i, especialment, el desmantellament dels serveis públics mentre mantenen els privilegis als seus amics.

Segona.- Algú veu honestedat del govern de Mas i dels seus socis ‘de la llibertat’ quan ens volen vendre com a vàlid que no farem uns pressupostos perquè el dèficit és de l’1,58%? Però, en canvi, prorroguem uns altres pactats amb el PP dissenyats amb el 0,7% i, el 2014, haurem de fer uns de nous amb un objectiu del dèficit de l’1%. Tot plegat, una presa de pèl que no es creuen ni ells mateixos.

Hi havia alternativa a la pròrroga? I tant que sí! L’alternativa a aquesta pròrroga pressupostària passava per un exercici de sobirania real, i no de les d’aparador a les que ens té acostumats Artur Mas. I aquest exercici de sobirania era la desobediència al govern del PP. Mas havia de triar entre obeir els mandats i les imposicions de Madrid i de la troika o obeir les necessitats dels milers de catalans i catalanes més vulnerables que mai. O, dit d’una altra manera, Mas havia de triar entre desobeir el mandat de Madrid o desobeir les necessitats del poble. I, com sempre, va triar el cosí gran.

Ara, es presenta com un president desacreditat i desautoritzat. Desacreditat perquè és conscient que ja no és creïble per al conjunt de la ciutadania donat que un president que no ha sigut capaç de plantar cara Madrid en allò que més necessitava Catalunya (uns pressupostos socials, evidentment), difícilment plantarà cara quan haguem de defensar l’exercici del dret democràtic a decidir. I desautoritzat perquè no és capaç d’arribar a un acord d’estabilitat pressupostària amb el soci que li atorga la seva estabilitat parlamentària. És, doncs, un president amb els peus de fang... a més d’enfangats, si em permeteu, amb casos com Palau, Pallerols, ITV, Crespo, etc.

Què hagués suposat desobeir l’objectiu del dèficit? Primerament, val a dir que el que hauria d’haver fet, moralment, el govern d’Artur Mas és posar sobre la taula les principals necessitats socials de la ciutadania i, pressupostàriament, donar solucions. Per fer això, òbviament, calia un exercici de desobediència: fer uns pressupostos on l’objectiu del dèficit fossin els 900.00 aturats a Catalunya, els 50.000 infants que passen gana o les més de 25.000 famílies desnonades al país cada any.

Desobeir l’objectiu del dèficit imposat pel govern del PP hagués tingut un doble objectiu: aturar les polítiques de retallades que ens estan portant cap a l’abisme de la fractura social i demostrar Madrid que som capaços de plantar-los cara... en tot. Hi ha qui, per desacreditar aquesta posició d’ICV-EUiA de desobediència a l’estat, afirma que és impossible aquest extrem donat que depenem del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) per finançar el nostre dèficit. Però, jo pregunto, de debò pensen que el govern del PP deixarà caure Catalunya? De debò algú pensa que Madrid es pot permetre que la principal economia de l’estat caigui en fallida tècnica? De debò no són conscients que, si això passés, el primer interessat en resoldre la situació, especialment de cara als principals Mercats internacionals, seria el govern de Rajoy. Crec, honestament, que ens tornen a enredar.

Quina sortida ens queda ara? Doncs cada vegada la sortida és més clara i més necessària que mai. Bastir una alternativa unitàries de les esquerres plurals (polítiques, socials i sindicals) de Catalunya sostinguda en tres eixos: l’eix d’aturar la política d’austeritat imperant al sud d’Europa que asfixia els més vulnerables, l’eix de la defensa de tots els drets (evidentment, també, del dret a l’autodeterminació dels pobles) i l’eix de la constitució d’una democràcia més participativa, sense corrupció i amb l’eliminació dels privilegis. Tot el que no sigui això, serà tornar a la política del peix al cove que tant agrada la burgesia catalana.