Feliç rebel·lia i pròspera desobediència civil

No són temps per a ser raonable ni per a ser moderat. Són temps per fer coses tan radicals com viure, viure nomenant cadascuna de les injustícies que veiem, de desemmascarar la corrupció, les mentides i les manipulacions, grans o petites. Totes.

Són temps urgents per defensar els nostres drets i els de futures generacions, temps on l'únic que té sentit és dedicar-nos a lluitar per poder recuperar i cuidar per als nostres néts alguns dels drets que hem perdut aquests anys. Són temps per no callar, per cridar sense parar les veritats que veiem i sentim, cridar perquè hi ha gent que es mor a les portes del seu CAP tancat, perquè molts han d'escollir, a la farmàcia, quina medicació prendran, quina és la que es poden pagar de totes les que necessiten, perquè hi ha tanta gent que en llista d'espera empitjora i no es pot aixecar del llit, perquè hi ha tantes persones que en estar malaltes perden la feina i els seus ingressos i després perden la casa i es queden malalts al carrer.

Són temps per veure la vida d'una altra manera: oblidar els currículums i la imatge. Abandonar l'afany de superar en el món i en els esquemes dels emprenedors. Són temps on allò bàsic és urgent: prendre responsabilitat de lluitar de mil maneres per la justícia. Perquè, com va dir un vell savi: si no ara, aleshores, quan? Perquè si no tu, llavors, qui?

Són temps per abandonar les coses supèrflues, el què-diran, els sense sentits, les pèrdues de temps inútils, l'aguantar tonteries, el justificar, el “portar el rotllo”, el seguir pensant “no puc, no em deixen” i de seguir dient: “És el que hi ha”.

Encara que ara no te n'adonis, estem en un moment crucial, extrem, tan extrem que en pocs mesos, les elits han desmuntat allò central, bàsic de la societat, aquest tímid Estat de Benestar que havíem aconseguit entre tots. Ens han tret el poc que teníem i que pagàvem entre tots, el que manteníem col.lectivament. Això ens ho han robat uns senyors que ja eren rics per fer negoci per a ells i els seus amics.

Davant aquesta situació no val resignar-se, no val amagar-se, no val esperar millors temps. Només val denunciar. El mínim que val ara la pena és que els que tenen el poder sàpiguen que no estàs d'acord amb el que estan fent. Que no estàs d'acord amb que els nens vagin a l'escola sense esmorzar. Que no estàs d'acord que les persones amb càncer en llista d'espera manipulada no arribin a temps al seu tractament. No estàs d'acord que els malalts d'Hepatitis C hagin d'estar angoixats pensant que potser hauran de pagar la seva medicació per seguir vius.

Tu i els teus veïns podeu ocupar el CAP i l'hospital que estan retallant i privatitzant. Tu i els teus veïns podeu posar-vos a la porta de la farmàcia i informar la gent de com no pagar l'euro per recepta. Tu i els teus veïns podeu tallar la carretera i les vies del tren en protestes per les retallades. Tu i els teus veïns podeu esbrinar qui està tenint dificultats per pagar la seva hipoteca, ocupar el banc per negociar altres condicions de la hipoteca, donar suport emocional al que se sent desbordat per la seva situació, anar tots junts a parar un desnonament.

Estem en una cultura en què sovint ens resignem o acceptem l'inacceptable. Però resignar-se és el mateix que acceptar. Resignar-se no és cridar NO en veu alta. Resignar-se és dir si en veu baixa i aguantar. I això s'ha d'acabar. S'ha d'acabar l'espera de temps millors. S'ha d'acabar el queixar-se al del costat i no sortir al carrer a protestar.

Perquè ara és el moment que tu i els teus veïns i tots ens posem en peu de guerra contra les injustícies i reclamem una democràcia real, participativa, la nostra, exigir per tots els mitjans necessaris, per tots els canals possibles i impossibles, una justícia social i econòmica.

A totes i tots: els meus millors desitjos per a una feliç rebel.lia i una pròspera desobediència civil per al 2013.