Un article del periodista Miguel González al diari El País ha tingut una forta repercussió a les xarxes socials. No així a les xarxes de comunicació oficials (ben greixades com estan pels diners que els arriben directament o indirectament des del Govern directament o indirectament independentista de Catalunya).
Miguel González, nascut crec que a Sevilla, va estudiar i treballar a Catalunya entre els anys 1976 i 1987 i s’ha especialitzat en informacions sobre Defensa. En l’article que comento conclou que “El procés de separació de Catalunya de la resta d’Espanya podrà ser més o menys llarg, civilitzat o traumàtic, però sembla, malauradament, irreversible”. Miguel, com jo, no entén els catalans que divideixen el món entre “nosaltres” i “els altres”. I diu que ha intentat convèncer excompanys de curses fugint dels grisos que això de la independència és una equivocació. Però els ha trobat massa decidits a no fer-se enrere en la seva opció separadora.
Escriu que “per casar-se cal que dos vulguin fer-ho però que per divorciar-se n’hi ha prou amb què un dels dos tiri la tovallola”. I raons per tirar-la, reconeix, els n’hi ha donat un grapat l’espanyolisme ranci i centralista.
Quants catalans han tirat la tovallola? No hi ha res a fer? La via catalana cap a la independència és irreversible, com tem ell? Potser sí. El que no pot ser és que sigui indiscutible.
A un bon grapat de catalans no els apassiona la via independentista però voldrien acabar d’una vegada amb el bombardeig d’estelades, subvencionades o espontànies, que envaeix gran part del país i els seus mitjans de comunicació i oculta el drama social que viuen milions de catalans.
I hi ha molts catalans que consideren que el món no s’acaba si Catalunya no és independent (vulgui dir el que vulgui dir això) d’Espanya. Tampoc no s’acaba si Catalunya s’acaba convertint en un estat propi que mantingui les relacions amb Espanya a través de Brussel.les.
Però a aquests catalans ens agrada debatre les qüestions de forma equilibrada. No ens agraden les tertúlies televisives on tots els participants són patriotes, els uns catalans i els altres espanyols.
I n’hi ha, com jo, que ni tan sols estimem Catalunya. Estimem les catalanes i els catalans, les persones que formen part d’allò que en diem Humanitat.Per això, preferim portar la contrària i debatre qüestions com que sona estrany que les filles de Miguel González tinguin un pare estranger perquè elles han nascut a Catalunya i ell, no.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
