Al programa Amb filosofia, de TV3, dedicat a la llibertat, el filòsof Paolo Flores cita una frase d’Hannah Arendt que m’ha paralitzat: “El bon pare de família és el gran criminal del segle XX.” I ho explica: “El bon pare de família, aquell que només s’ocupa del benestar de la seva família i menysprea la vida pública, els compromisos polítics etc., és el gran criminal del segle XX perquè la seva actitud passiva va contribuir al naixement dels feixismes.”
De seguida m’han ressonat les paraules de ma mare quan la passada nit preelectoral, molt afectada després d’haver vist el documental El negoci de la sanitat, li vaig pregar que reconsiderés el seu vot: “No ploris pels altres nena, ells no ploraran per tu. Jo ja he passat molta gana, no em vinguis amb les penes dels altres, a mi em preocupes tu. Ara m’has deixat preocupada i no podré dormir aquesta nit.”
La meva mare no menysprea la vida pública, però tampoc la prea. A ca meva han passat molta gana i no han fet més que treballar i estalviar, treballar i estalviar, i potser no han estat gaire encertats en moltes coses. Però del que estic segura és de les seves bones intencions i que només han cregut en treballar i treballar per guanyar diners i que als seus fills no els faltés de res i que mai passessin la gana que van passar ells. És tot el que han sabut fer; la resta crec que en gran part els ho hem ensenyat els fills quan hem pogut.
Teresa Forcades, parafrasejant Casaldàliga, diu que hi ha dos absoluts: Déu i la gana. Els meus pares han estat sants devots del déu de la fam i poca cosa més.
Mai han comprat res a terminis, perquè no han volgut deure mai res i sempre han mirat la pela. Però un dia el senyor del banc de tota la vida va assegurar a ma mare que les preferents eren l’única opció totalment segura i garantida per desar-hi els diners. Ma mare ja ha perdut un 40% de tot el que tenia, i té al moll de l’os que ningú farà res, ni plorarà per ningú. Sóc la filla desheretada de ma mare. Bankia ha robat els diners i el sentit de la vida de ma mare. Els nostres bancs ens roben de tots colors, i quan dic nostres, ho dic amb tota la propietat. Els bancs són meus. Com diu Itziar González, “si rescatem els bancs, els bancs són nostres, manem nosaltres”.
En un altre moment del programa, el filòsof Amador Vega diu que la llibertat és pobresa. Certa lleugeresa, no tenir gaire, ens fa més lliures. A mi m’hi fa. Sóc afortunada perquè no he passat la gana que ha passat ma mare, i és el primer cop que m’interessa la política, perquè és el primer cop que escolto la força del carrer, de la gent, de la lluita per la solidaritat, la confiança.
L’horitzó se’ns ha fet més ample i divers. Escoltar David Fernández al Parlament serà molt ampli i alhora molt concret, com ho és escoltar Esther Vivas, Arcadi Oliveras, Teresa Forcades, Ada Colau, Itziar González, Elisenda Roca, Marta Sibina i Albano Dante de 'Cafèambllet', Marcos Andrés i els amics vaguistes de Telefónica, Santiago Auserón, Mayte Martín, Josep Pintó, Patricia Miralles, la Maria, la Gina, la Judit... Hi ha tantes persones que estan sent referents d’amor i llibertat que segur que ens en sortirem d’aquest càncer de pensar només en un mateix i la pròpia família. No volem ser els assassins del segle XXI.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
