Catalunya Blogs y opinión

Comparecencia de Salvador Illa para anunciar las medidas frente a los rebrotes de coronavirus Comparecencia de Salvador Illa para anunciar las medidas frente a los rebrotes de coronavirus

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

L'emergència de l'independentisme

El Govern abre la tradicional ofrenda floral al monumento a Rafael Casanova

En menys de 10 anys el percentatge dels ciutadans que es consideraven partidaris de la independència a Catalunya ha passat del voltant del 20% -bastant menys a l'inici de la democràcia- a més del 50%. És possible que a l'hora de la veritat no tots votarien per aquesta opció. També hi ha un percentatge difícil d'avaluar entre els que es proclamen 'no independentistes': els que no admeten -molts d'ells d'esquerres- l'actual situació i declaren que, si el dilema és entre l'statu quo actual i la independència, votaran per aquesta última. D'altra banda, mai s'havia donat una mobilització social com la d'aquest 2011. Més d'un 20% dels ciutadans d'un país al carrer -més d'un milió i mig sobre 7 milions- i un clam generalitzat d'independència no es dissoldran simplement perquè el Govern de l'Estat els menyspreï. Tot el contrari. Es tracta d'entendre què hi ha al fons de l'explosió d'una societat.

Les ciències socials i especialment la història ens ensenyen que aquest tipus de reaccions col·lectives resulten d'una combinació de factors estructurals i conjunturals que esclaten quan alguns esdeveniments precipiten l'explosió. El principal factor estructural és històric, lingüístic i cultural, però també derivat d'una estructura econòmica específica generada per la modernització a la qual ens va conduir la revolució industrial, a més d'una forta tradició de lluita social, la qual cosa ha construït un relat propi i contradictori, una cosa així com el que va dir Renan: "Una nació feta de glòries i remordiments". Aquesta base estructural s'ha vist reforçada per una relació conflictiva amb l'Estat espanyol des del segle XVII, que va arribar al seu cim en el franquisme. La consecució de l'autonomia semblava iniciar un procés de desenvolupament de l'autogovern, però aviat es va comprovar que els governs centrals successius a partir de 1981 tenien la intenció d'acotar-ho al màxim per la via legislativa i pressupostària.

En els últims anys el país ha viscut una conjuntura de crisi econòmica en la qual encara estem immersos, i que ha afectat fortament a Catalunya: desocupació, desinversions públiques i privades, retallades brutals en educació i sanitat -les dues joies de l'autonomia-, retard de les infraestructures dependents de l'Estat -fins i tot les més necessàries-... El govern català, en part amb raó i en part per oportunisme, ha convençut a amplis sectors de la ciutadania que es produeix un espoli fiscal -que té una base real però que s'exagera- que ha suposat que la despesa pública per habitant sigui en moltes regions espanyoles superior a la de Catalunya, tot i que els ingressos públics per habitant que recapta l'Estat són molt superiors. La conjuntura econòmica ha radicalitzat tant a sectors mitjans com populars, inclosos treballadors originaris de la resta d'Espanya i els seus descendents. A això s'hi ha afegit el descrèdit del règim polític, de la monarquia, del govern i dels partits polítics, principalment els que s'han alternat en el govern de l'Estat (PP i PSOE), al seu torn els més marcats per la corrupció.

I en aquest context de crisi econòmica i política han sorgit uns esdeveniments que han generat una impressionant mobilització popular. Les fites han estat la provocadora i il·legítima -encara que formalment legal- sentència del Tribunal Constitucional (2010), que va donar lloc a una de les majors manifestacions populars i va aparèixer per primera vegada un clam independentista encara que no tan massiu com ha passat més tard. I, l'any següent, l'emergència del 15-M. En aquest cas la reivindicació independentista estava gairebé absent però en canvi la mobilització contra el sistema polític i la crisi econòmica va ser un procés accelerat de socialització política de milers de joves que es van distribuir per ciutats i barris, en aquest cas de Catalunya, i en gran part van reforçar la mobilització social i nacional. La mobilització els 11 del setembre de 2012 i 2013 són prou conegudes. Han estat les majors manifestacions de la història de Catalunya. Entre un milió i un milió i mig de persones. No es tracta d'una minoria activa, més aviat d'una majoria que clama contra l'Estat espanyol i reivindica, amb més força en la recent Diada (2013), el dret a la independència.

Aquestes fites han estat moments forts alimentats per les provocacions -per acció i per omissió- dels governants i polítics espanyols: amenaces de tot tipus si es pretengués exercir el dret dels ciutadans catalans a ser consultats, difusió de les informacions sobre els "greuges econòmics", iniciatives legislatives i declaracions del ministre Wert contra la llengua i la cultura catalanes, comentaris despectius i mesures econòmiques negatives del ministre Montoro, incapacitat absoluta del govern espanyol per fer ofertes i establir diàleg amb els governants catalans...

D'altra banda, la vaga general promoguda pels sindicats al novembre 2012 ha demostrat una capacitat de mobilització molt superior a la dels anys anteriors i una major proximitat a les iniciatives del catalanisme. A les grans manifestacions dels 11 de setembre la participació de treballadors o descendents de no nascuts a Catalunya s'ha fet notar.

Aquests esdeveniments són alhora símptoma d'una forta voluntat col·lectiva de canvi global, que ha trobat un concepte mític en la independència. Alhora, cadascun dels esdeveniments esmentats ha marcat una progressió que ha reforçat un moviment que probablement no ha arribat encara a la seva culminació. La qual cosa pot conduir a una progressiva acció continuada de desobediència civil, és a dir, al no reconeixement de la legitimitat del Govern espanyol, a forçar una declaració d'independència o... a una gran frustració.

En tot cas ens trobem davant d'un moviment ciutadà que, per si hi hagués algun dubte, confirma l'existència d'un poble que es confronta amb els poders establerts. És un moviment interclassista, de sectors populars i classes mitjanes. Òbviament la ciutadania d'origen no català hi participa en menor intensitat, però no hi ha indicis que una majoria hi estigui en contra. Els objectius són democràtics: autogovern, reforma política radical que reconegui la ciutadania com a subjecte actiu i no simplement clientela electoral, canvi del model econòmic vigent, defensa de la identitat cultural i òbviament exigència de ser reconegut com a poble.

Els actuals dirigents de la Generalitat i els líders polítics dels partits institucionals segueixen el moviment, no el representen ni hi estan al capdavant. Encara que les eleccions catalanes van ser recents (novembre de 2012), si volem analitzar la realitat política catalana cal mirar més cap al carrer i menys a les institucions. El moviment social i polític és el protagonista de l'agenda política i només pot haver-hi una sortida pacífica i pactada mitjançant la consulta. La qual cosa qüestiona la mala 'idea d'Espanya', un tot monolític, en comptes del que és avui evident: una realitat plurinacional.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
18 de octubre de 2013 - 06:00 h

Descubre nuestras apps

stats