Operació Roca II

Miquel Roca Junyent ja va voler “salvar” Espanya als vuitanta amb la seva agosarada “operació reformista”. Gairebé trenta anys després, l'antic número dos i portaveu de CDC al Congrés torna a l'escena pública per socórrer la Corona i apuntalar l'Estat davant una seriosa amenaça sistèmica. El fitxatge de l'advocat Roca per la Casa Reial per defensar la infanta Cristina i aixecar l'últim tallafocs del cas Urdangarín és un esdeveniment de gran rellevància política que transcendeix amb escreix el perímetre de l'escabrós afer de corrupció que implica la filla menor del monarca.

El retorn de Roca a la primera línia de la vida pública de mà de la Zarzuela es projecta de manera inevitable sobre la formidable cruïlla institucional, política, econòmica i social que Espanya viu actualment. Es podria dir que Roca és la peça de gran calibre que ha mogut la Zarzuela en l'al·lucinant tauler espanyol, davant l'escac al Rei suscitat en la batalla judicial que dirigeix ​​l'irreductible jutge de Palma José Castro.

Ambicions frustrades

Com és sabut, Roca va aspirar a mitjans dels anys vuitanta ni més ni menys que a la presidència del Govern d'Espanya o, si no, a una cartera determinant en el segon mandat de Felipe González. Malgrat l'estrepitós fracàs de l'anomenada “operació Cambó” en les legislatives de 1986, el veterà portaveu de CDC va tornar a arriscar i es va estavellar definitivament gairebé deu anys després en la nova aventura encomanada per Jordi Pujol, decidit a cremar totes les naus per arrabassar l'alcaldia de Barcelona a Pasqual Maragall.

Va ser en va. Sacrificat en dos fronts i descartat també com a successor del propi Pujol, en un rude forcejament amb Duran i Lleida, Roca ha estat políticament un perdedor absolut, encara que també dur contrincant i amb sentit del fair-play. No és, doncs, estrany que el 1996 es passés amb sense reserves a l'aleshores puixant sector privat, iniciant d'aquesta manera una reeixida carrera de negocis al capdavant d'un rutilant despatx d'advocats amb seu a Barcelona.

El tomb del cas

Malgrat tot, Miquel Roca manté avui gairebé intacte el seu aura de polític d'Estat pel seu decisiu paper com a pare de la Constitució en representació del nacionalisme català conservador. La seva tribuna setmanal a La Vanguardia dóna fe del seu mesurat activisme en el debat públic i de l'evolució de les seves suposicions polítiques davant els grans contenciosos que sacsegen el país, especialment la fractura entre Catalunya i Espanya. No cal dir que coincideix amb Jordi Pujol en assumir la deriva sobiranista de CDC davant la degradació de les relacions amb el poder central de l'Estat.

Negociador i pactista reconegut, acompanyat per una aclaparadora cartera de contactes i clients, Roca és tot menys un tècnic cenyit estrictament a la tasca de guanyar un plet i cobrar els honoraris. Sobretot si, com és el cas, el seu client real és el mateix Rei, encara que la defensada sigui la filla. A l'espera de nous esdeveniments processals, la sola irrupció de Roca en un assumpte que amenaça amb desestabilitzar la institució monàrquica confirma la bolcada de l'afer en direcció a les màximes esferes de l'Estat. La contundència del gir ja va ser perceptible amb la insòlita reacció de la Zarzuela, en declarar-se “sorpresa” pel “canvi” del jutge. Però tot està per veure.

Escenaris

Efectivament, hi ha la possibilitat que el flamant advocat de la infanta Cristina no arribi a entrar en matèria pròpiament, ja que l'Audiència de Palma podria ratificar-se en la seva doctrina i donar la raó al fiscal rebutjant la imputació llançada ara pel jutge davant l'acumulació de nous indicis. En aquest cas, l'instructor, el ministeri públic i l'Audiència podrien aparèixer formalment com a complidors de la seva funció, cadascú en el seu paper, amb el resultat que la infanta no seria finalment imputada.

Però tot això són meres hipòtesis. L'únic cert és que l'equip de la Zarzuela -en definitiva, el Rei- ha decidit recórrer explícitament de la potència simbòlica de la institució monàrquica per intentar posar fora de perill a la família reial. Això inclou la presència activa i en primera línia d'un dels principals artífexs de l'actual sistema constitucional, implicat històricament, d'altra banda, en la modernització i cohesió d'Espanya sota el signe del pacte i la diversitat, a l'empara de la monarquia parlamentària.