Per sant Jordi/Jorge, un fricandó i una rosa?

Si Sant Jordi no existís, l'hauríem hagut d'inventar. Ara bé, dit això, per sort per a tots els gremis implicats (escriptors, editors, llibreters, etc.) la tradició de sant Jordi no és regalar un fricandó i una rosa, una corbata i una rosa, un formatge i una rosa… Per una vegada, l'atzar de la història i les tradicions ha afavorit la cultura! La tradició mana regalar un llibre i una rosa! Visca! Perquè la raó de celebrar la diada de sant Jordi lligant-la amb el món del llibre és moderna, del segle XX i una mica casual. Algú va dir: Serà el dia del Llibre perquè tal dia com avui van néixer Cervantes i Shakespeare (aquest, per cert, també va morir un vint-i-tres d'abril).

Sort que van triar aquestes efemèrides, perquè de fets històrics relacionats amb el vint-i-tres d'abril n'hi ha un munt. Per exemple, aquest dia de l'any 1516, el duc Guillem IV de Baviera va redactar la llei que fixava què s'entenia per cervesa. Un 23 d'abril van néixer el bandoler Joan de Serrallonga (1594), el pallasso Charlie Rivel (1896) i la col·leccionista d'art i antiga actriu de destape, Tita Cervera (1943). Més modernament, tenim que l'escriptor Josep Pla va morir el dia de Sant Jordi de 1981. Segons com, doncs, si la tria hagués estat una altra, la tradició de la diada de Sant Jordi hauria pogut ser, respectivament, una cervesa i una rosa, un trabuc i una rosa, un nas de pallasso i una rosa, un… (bé, per Tita Cervera posin-hi el que vulguin)…i una rosa o una boina i una rosa.

Aquesta butlleta premiada de la loteria de la tradició ha desembocat en la bogeria llibresca de la diada de Sant Jordi. Deixa't estar de fires del llibre assossegades, cultes, ordenades, amb casetes al costat d'un estany… Sant Jordi és pura passió, pura hormona. En aquesta diada caminem, topem, ens atapeïm, suem, remenem llibres com qui remena taronges (dissortadament per les taronges, que no s'haurien de remenar). Sant Jordi és la diada del lector que no compra llibres la resta de l'any. Per tant, ja que ho fa, li ha de servir, s'ha de veure, ha d'ocupar espai, s'ha de notar, s'ha de carregar de bosses. Ha de gaudir del contacte directe amb els seus autors preferits. O simplement, de tafanejar per la proximitat de les celebrities (mediàtiques o literàries) que despleguen tota la seva oferta de llum i colorins. Ai, que acabem d'ensopegar! No, no tot són flors i violes, amics!

Un cop explicat l'esclat físic de la diada, ens eixuguem la suor (o la mullena de la pluja), seiem un moment, rumiem i ens adonem d'una cosa: Sant Jordi ens agrada perquè el llibre n'és el protagonista, però cada cop més ja no és la diada de la literatura catalana sinó de la literatura espanyola. La pressió editorial i mediàtica en aquest sentit és brutal. Tot l'aparell editorial espanyol es bolca damunt Sant Jordi, com a prèvia de la Feria del Libro de Madrid. Ben fet que fan. La botiga és oberta per tothom. Ja no es tracta de si és la diada dels mediàtics o dels literaris. El que destarota una mica, el que et descol·loca momentàniament, és comprovar que Sant Jordi s'ha acabat com a diada de les lletres catalanes. C'est fini. Només cal que llegiu els diaris, escolteu la ràdio, mireu la tele (qualsevol emissora catalana) durant els dies previs a Sant Jordi.

Amb la crisi i la pirateria, cal lluitar per la pela llibre a llibre. I les editorials (catalanes o no) que treballen en castellà, i molts llibreters i grans establiments (salvant les excepcions, que n'hi ha) tenen claríssim que sant Jordi també és el dia de la literatura en aquesta llengua. És clar que sí, per què no? Aquesta és la realitat. És la llei de l'oferta i la demanda, la llei de les audiències dels mitjans. Una realitat que passa per l'adoració papanates de les celebrities espanyoles per part dels periodistes catalans, i atenció, també per part de molts dels nostres lectors. Entre ells s'alimenten i s'ho fan tots solets. I el poder dels gran grups editorials a l'hora de decantar la balança és evident. Fan la feina que han de fer. Per què hauria de ser diferent el món del llibre de qualsevol altre ram? Cal vendre.

Oblidem, doncs, la història que la diada de Sant Jordi ho és també de la literatura catalana. Ja no és així ni ho tornarà a ser. Senyores i senyors, tot no es pot tenir. Sant Jordi ens agrada. Ens agradem per Sant Jordi. És com la festa nacional popular. Per això el celebrem. I, com una mena de pessebre vivent de dimensions colossals, quan arriba el 23 d'abril, sortim a escena per tal demostrar qui som, com som i que si ho volem, podem. Ens hi trobem bé, ho transmetem als que han vingut a viure'l amb nosaltres. Estem orgullosos de l'atmosfera de la diada, que els estrangers es quedin bocabadats de l'ambient literàriofestiu d'un dia laborable. Però això no treu la contradicció que acabem d'assenyalar. Ens haurem d'espavilar. Si es compensés, què sé jo, veient com convertíem la Setmana del Llibre en català en un fira d'interès mundial, amb tots els diaris, ràdios i teles parlant-ne, amb conferències i grans actes de difusió i propaganda, amb totes les institucions catalanes abocant-hi ganes, respecte, esforç i poder (com faria un francès, per exemple), no seria tan greu. Semblaríem més un país normal. Però òbviament, no és així. Per Sant Jordi ja no hi ha possibilitat de plantar cara. Per tant, cal començar a pensar de debò en una gran festa literària de la literatura catalana que en sigui complementària. Perquè altrament, tal com anem, el que s'acaba solidificant en el gran públic és la imatge de quina és la llengua i la literatura de prevalença per una banda, l'espanyola. I quina és la llengua i literatura d'estar per casa, per una altra, la nostra.

Canviarà, enguany? No ho creiem pas. A partir d'aquí, cadascú amb la seva responsabilitat. Ara bé, demanar-ne als mitjans de comunicació (que només implicaria perdre el complex i donar un tracte igualitari entre les literatures catalana i castellana durant aquests dies), quan qui ha de donar exemple de debo, no en dóna, de què serveix? Per què és pitjor un periodista català que no pas un polític català escollit? Després de veure, fa pocs dies, en dues tongades gairebé seguides, la mostra de vassallatge vergonyant de l'exalcalde socialista de Barcelona, l'alcalde convergent actual de Barcelona, el president de la Generalitat de Catalunya i un integrant de la llista d'ERC a les eleccions europees menyspreant la seva obligació de donar exemple i renunciant al seu dret a declarar en llengua catalana davant d'un jutge espanyol (espontàniament, perquè no els entenia en els dos primers casos i fruit d'una situació processal ridícula en què els traductors oficials de l'Audiència Nacional s'equivocaven, en els altres dos) ja no ens estranya res. Per això ens dóna tan sovint la sensació que estem construint la casa per la teulada.