El PSOE obre la porta al “reconeixement del caràcter plurinacional de l'Estat”. Unes poques paraules, una frase, que poden resultar transcendents a l'hora de trobar una sortida al conflicte entre Catalunya i Espanya. Perquè el ple reconeixement nacional apareix com l'única clau capaç de resoldre la fractura. La victòria de Pedro Sánchez a les primàries socialistes podria significar, d'aquesta manera, una nova oportunitat, potser l'última, de teixir complicitats entre la política espanyola i la Catalunya majoritària, la que aspira a decidir el seu futur.
La decisió del congrés socialista se suma a l'aposta de Podemos per la defensa de la identitat nacional de Catalunya. Tots dos pronunciaments polítics tornen a situar l'esquerra espanyola com aliada de les aspiracions catalanes enfront de la bel·ligerància de la dreta. Una de les raons de ser de la dreta espanyola està, precisament, en la defensa d'un Estat al servei d'una única nació, l'espanyola. El Partit Popular sap que res cohesiona més a les seves bases que practicar el nacionalisme espanyol enfront de Catalunya, la catalanofòbia, sense importar-los els danys irreversibles que deixen pel camí. Un Partit Popular sostingut ara per Ciudadanos, que va néixer, precisament, com a oposició al nacionalisme català.
A diferència del PP, el PSOE no ha utilitzat Catalunya per guanyar vots a la resta d'Espanya. Resulta injust quan es formula aquesta acusació per part del nacionalisme català. Però els socialistes no han aconseguit fer compatibles les aspiracions de Catalunya amb l'opinió pública dels seus grans feus electorals. Ni, tampoc, amb una 'vella guàrdia' que aprofita totes les tribunes possibles per exercir un espanyolisme ranci. Ara el PSOE de Pedro Sánchez té l'oportunitat de revertir el bloqueig i oferir una alternativa per a Catalunya que, alhora, rescati el Partit dels Socialistes Catalans (PSC) com a actor polític després d'anys d'ostracisme. El PSC pot així recuperar la credibilitat de la seva 'tercera via', la “reforma constitucional federal”, en què molt pocs creien.
El reconeixement de la plurinacionalitat de l'Estat potser arriba tard quan una part significativa dels catalans ja ha 'desconnectat' d'Espanya i no està disposada a acceptar que “la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol”. Però la veritat és que constitueix l'únic punt de partida possible per intentar un nou pacte. El primer va ser la Constitució i el segon l'Estatut del 2010. Avui els dos són història. Amb la fi del franquisme, Catalunya va creure que es podia recuperar un projecte de convivència sobre les bases de la Constitució espanyola de 1978 i l'Estatut de 1979. Però la interpretació d'aquests textos va ser restrictiva i en sentit contrari a l'esperit inicial de la Transició. La incomprensió va anar creixent i va culminar amb la segona legislatura de José María Aznar, quan el nacionalisme espanyol es va expressar “sense complexos”. Com a reacció, el catalanisme va voler reescriure la seva relació amb Espanya i es va embarcar en la redacció d'un nou Estatut. Era l'últim intent de trobar un veritable encaix de Catalunya a Espanya.
El cop de porta del Tribunal Constitucional a l'Estatut va significar un veritable cataclisme a Catalunya. L'Estatut representava per a la majoria dels catalans el mínim denominador comú de les seves aspiracions nacionals. A partir d'aquí, el catalanisme es va quedar sense arguments, es va decantar cap al nacionalisme que, al seu torn, va transitar ràpidament cap a l'aposta per la independència. Per escriure aquest nou relat, els arguments eren contundents. Un econòmic, el dèficit fiscal. Catalunya se sentia ofegada, amb els índexs de pobresa i desigualtat disparats, i obligada a demanar ajuda -un rescat- de les arques de l'Estat. Però encara més important era el sentiment d'humiliació en la seva identitat nacional. Perquè un Tribunal anul·lava l'Estatut que havia superat un escrupolós procés democràtic (aprovació al Parlament, al Congrés, al Senat i en referèndum).
L'esquerra espanyola té, ara, l'oportunitat de fer possible el retrobament entre les societats catalanes i espanyoles. La majoria dels catalans tenen un profund sentiment de pertinença a una nació, la catalana. Molts, la majoria segons les enquestes, fan compatible aquests sentiments amb arrels i vincles emocionals també molt antics i que parteixen de la història i la cultura compartides amb Espanya. El 'reconeixement del caràcter plurinacional de l'Estat' que ha escrit el PSOE en el seu programa polític, i que Podemos defensa des del seu naixement, obren una oportunitat a Catalunya. I a Espanya.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
