L’envit està llançat. Artur Mas va oficiar a Madrid probablement el seu primer discurs electoral per liderar a curt termini al Parlament una nova majoria d'àmplia base que li permeti afrontar el repte sobiranista en una nova legislatura, després d'aixecar acta pública del 'no' rotund de Mariano Rajoy a la negociació del pacte fiscal. Encara que el desenllaç de la cimera es donava per sabut, Mas es va esforçar a convèncer tothom que havia esgotat el seu esforç negociador fins a l'últim segon i que n’hi hauria hagut prou amb un senzill “potser” per aturar el rellotge i contenir la marea. No ha estat possible.
El terminant comunicat de la Moncloa, que s'afegeix a la insòlita incursió de la Zarzuela en el plet polític entre la Generalitat i el Govern central, il.lustra i abonen el visible enrariment del clima polític i institucional. El pensament i el llenguatge transmesos en pocs dies des de les dues màximes instàncies polítiques de l'Estat semblen destinats a provocar nous danys col.laterals i abonar el sentiment de frustració i greuge que creix en amplis sectors de Catalunya.
De la mateixa manera, sembla inevitable que les idees i prediccions de Mas exposades des de la delegació de la Generalitat a Madrid alimentaran encara més la incomprensió i/o bel.ligerància de l'espanyolisme més irredempt. També és d'esperar que augmentin el neguit en sectors de la ciutadania de Catalunya que assisteixen en silenci i amb gran fruïció al desenvolupament de l'espiral secessionista. Un penós escenari de tall regressiu que sembla retrotraure fatalment les coses al punt de partida del consens constitucional del 1978.
Cop de porta de Rajoy
En la seva estratègia d'anar més enllà de les fronteres de CiU i emplaçar aliats i adversaris davant el cop de porta del Govern central, el president de la Generalitat s'ha remès al debat de política general de la última setmana de setembre per consumar formalment la dissolució de la Cambra i llançar la nova crida a les urnes.
L'esdeveniment té lloc quan ni tan sols s'ha esgotat la meitat del seu agitat mandat i en la fase més crítica de l'agenda política i social provocada per la Gran Recessió. I tot això en un entorn marcat per l'asfíxia financera d'Espanya en conjunt i de Catalunya en particular, totes dues a l'expectativa dels seus respectius salvavides de rescat.
El president de la Generalitat va exhibir a Madrid el seu arsenal de franquesa, convicció, solemnitat i bones maneres per connectar i intentar atreure un ampli sector transversal de Catalunya que va de les desconcertades bases catalanistes del PSC fins als nínxols electorals d'ERC i la resta de forces de la constel.lació independentista. El perfil plebiscitari dels futurs comicis s'accentua de manera inexorable davant la determinació del líder de CiU de defensar i anteposar la voluntat política -“democràtica, majoritària i pacífica”- dels ciutadans de Catalunya davant la interpretació centralista o immobilista de la Constitució. Tard o d'hora, la necessitat d'un referèndum per aclarir netament la situació s'imposarà pel seu propi pes i per la lògica democràtica, un supòsit que s'estén ja fins i tot en sectors desafectes al secessionisme.
Final de trajecte
Tot i mostrar-se extremament contingut en el to i les formes, Mas ha assumit tots els riscos del compromès escenari que s'obre a partir d'ara. Encara que conscient des del principi de la posició inamovible del cap del Govern central, secundat en aquest terreny pel PSOE de Pérez Rubalcaba, Artur Mas ha arribat a l'estació final del seu programa de Govern a una velocitat i amb un fardell polític molt superiors del previst inicialment.
La gegantina manifestació de l’11-S ha desbordat la seva estratègia sobiranista en clau d’allegro ma non troppo, i l'ha obligat a definir-se i comprometre’s abans d'hora davant una virtual segregació d'Espanya. La seva reiterada al.lusió a l'espai d'Europa i l'euro com a refugi i garantia, citat amb èmfasi com a única referència davant les “preguntes sense resposta”, il.lustra l'extraordinària dificultat i responsabilitat de la seva comesa en endavant.
D'aquesta manera, Espanya s'enfronta en els pròxims mesos a unes incertes eleccions parlamentàries en les tres comunitats històriques de l'Estat. Mariano Rajoy afronta un important test de confiança a Galícia, però es juga molt més que això en els comicis bascos i, arribat el moment, en les transcendentals eleccions a Catalunya. Amb l'enterrament del pacte fiscal, Mas ha llançat una nova palada de sorra sobre la tomba del pactisme pujolista, en un llarg i dolorós ofici fúnebre que arrenca des de les desaventures de l'Estatut del 2006 sota el Govern tricolor de l'esquerra liderat pel PSC.
En definitiva, la crisi política i institucional que s'obre pas de manera abrupta en l'escenari espanyol es consuma així com l'última variant de la crisi de l'statu quo d'Espanya provocada pel tsunami financer del 2008. En tot just un lustre, el país ha passat de l'etapa de major estabilitat, creixement i modernització de la seva història, a una situació de depressió econòmica, social i política de gran incertesa. Caldrà molta temperança i intel.ligència per administrar-la.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
