L’odissea perquè la Casa del Poble de Palma que va ser convertida en pisos sigui declarada “lloc de memòria”
LLEGIR EN CASTELLÀ
Pere Vicenç Miró va fer un bot quan, el dimecres 3 de juny, va vibrar el seu telèfon mòbil i va veure el nom del seu advocat a la pantalla. Aquella cridada el va agafar per sorpresa, i no només perquè acabava de tornar a Mallorca després d’una llarga temporada vivint molt lluny de l’illa. Les notícies que el jurista va començar a explicar-li eren bones, molt bones, i de cop van transportar Vicenç fins al novembre de 2021.
Quatre anys i mig després, el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears obliga el Govern a estudiar una sol·licitud de l’associació Amics de la Casa del Poble que, en el seu moment, no va ser considerada. Aquest és l’origen d’una batalla que aquesta entitat, impulsada per desenes de vesins de l’Eixample de Palma, acaba de guanyar. Almenys, en el terreny judicial.
Perquè el moll de l’os de l’assumpte és la parcel·la que hi ha darrere de Vicenç. O que hi havia: al mateix lloc on entre 1924 i 1975 primer es va aixecar la seu mallorquina dels principals sindicats –fins a la Guerra Civil– i, després, la seu mallorquina de Falange, arran del triomf de la rebel·lió feixista, ara s’hi construeixen pisos. Inflats pels preus de la bombolla immobiliària, seran un producte de luxe. Com a la lletra de Cambalache, la memòria històrica es barreja amb l’especulació urbanística.
Abans que començassin les obres, Amics de la Casa del Poble va intentar que la Llei de Memòria de les Illes Balears protegís i ressignifiqués el solar, que l’inclogués en el seu catàleg de llocs relacionats amb la repressió franquista. Diu Vicenç:
“La Casa del Poble va ser un element de defensa democràtica –allà dins es va debatre i es va conscienciar la classe obrera per aconseguir drets com la jornada de vuit hores o les vacances pagades, tot allò que ara mateix recula– i, per tant, és un element memorialístic de primer ordre. Durant el cop d’Estat, les columnes que surten de les casernes de Palma van primer al Govern Civil i després venen aquí. Fins i tot els falangistes havien guardat una metralladora en una d’aquestes cotxeres per si la situació es complicava i l’havien d’utilitzar. La tarda del 18 de juliol, Aurora Picornell havia anat a veure les autoritats per demanar-los armes i li van respondre que no es preocupés, que tot estava controlat”.
La Casa del Poble va ser un element de defensa democràtica. Allà dins es debatia i es conscienciava la classe obrera per aconseguir drets com la jornada de vuit hores o les vacances pagades. Durant el cop d’Estat, les columnes que surten de les casernes de Palma van primer al Govern Civil i, després, venen aquí. Fins i tot els falangistes hi havien guardat una metralladora
Un dia després, els militars ja havien ocupat la Casa del Poble. Va ser allà mateix on detendrien la mateixa Picornell abans de traslladar-la a la presó de dones de Can Sales i, després de Cap d’Any de 1937, a Son Coletes, a Manacor, on la van assassinar juntament amb la resta de ses roges des Molinar, el nom amb què es coneix un grup de dones republicanes assassinades pels falangistes a Mallorca. Després, els colpistes van utilitzar com a centre de tortures aquell edifici que el banquer Joan March Ordinas havia regalat als sindicats per congraciar-se amb les forces obreres quan exercia com a polític liberal; un lloc, ja situat al centre de Palma, “de molt valor simbòlic”. Així el defineix Vicenç, recolzant-se en l’informe que van lliurar al Govern balear per tramitar una sol·licitud que finalment no va prosperar.
L'informe de l'historiador Santana
Era un document de sis pàgines. Ple de dades i esdeveniments. Des de les 450 butaques que tenia la sala d’assemblees fins a la bomba que va esclatar al costat d’una de les entrades de la Casa del Poble un mes i mig abans del cop d’Estat que després va entrar als llibres d’Història com a “Alzamiento Nacional”.
L’informe estava redactat de manera àgil, amb un fil que entrellaçava xifres, dates i idees. La conclusió no podia ser més clara: “La Casa del Poble és un espai de memòria de la democràcia en un doble sentit. D’una banda, un espai on es va canalitzar la participació de la classe obrera a favor d’una societat més justa i igualitària. Però, al mateix temps, després del cop d’estat de juliol de 1936 i de l’inici de la Guerra Civil, va ser un lloc vinculat a la repressió. Un espai on es van vulnerar els drets més elementals i on persones demòcrates van patir tortura i violència”.
“El més irònic”, explica Vicenç, “és que l’informe el signava Manel Santana, que no només és un historiador especialitzat en el tema, sinó que va ser el director general de Memòria Democràtica que va impulsar una llei recolzada pels mateixos partits que continuaven governant: PSIB, Unides Podem i Més. I, tot i així, no ens van fer cas”. Mentre l’activista –de professió, docent– parla, apareix damunt la seua bicicleta –clàssica i vermella– Joan Segura Miró, un altre dels membres d’Amics de la Casa del Poble. Tan bon punt pren la paraula, vincula la qüestió memorialística amb la macro i la microeconomia:
–Jo vaig viure en aquest barri fins al 2009. Després me’n vaig anar i, tot i que he continuat vinculat gràcies a aquesta associació, ara no hi podria tornar. Qui fa menys de deu anys pagava 650 o 700 euros per un pis, ara no en paga menys de 1.300.
El fet que Palma sigui la segona ciutat espanyola amb el cost de vida més alt o que el preu mitjà de l’habitatge a la capital balear gairebé dobli la mitjana estatal és, per a Vicenç i Segura, una de les claus que van impedir resignificar aquella parcel·la mentre va estar buida. Un llarg parèntesi de gairebé mig segle.
A les 450 butaques de la Casa del Poble s’hi celebraven assemblees de treballadors. El recinte va patir els estralls d’una bomba que va esclatar al costat d’una de les entrades un mes i mig abans del cop d’estat
“El gener de 1975”, explica Segura, “quan ja se sabia que a Franco li quedava poc per morir i ja s’havia produït la Revolució dels Clavells, l’Ajuntament de Palma decideix enderrocar la Casa del Poble perquè, després d’un incendi, havia quedat en estat ruïnós. O això van dir per treure’s de sobre un lloc que els incomodava”. Llavors els sindicats, en plena onada de vagues i manifestacions per dotar de drets laborals els treballadors del turisme, van protestar amb força. I sense èxit. L’edifici va caure. El seu record, però, es va escriure amb grans lletres granats en una de les tàpies que delimitaven el perímetre del solar. Vicenç, que es va criar a prop d’allà, recorda passar-hi quan era infant i, a poc a poc, mentre despertava la seua “consciència política”, assabentar-se del que havia passat a l’altra banda del mur: “Igual que hi ha una memòria democràtica, també hi ha una memòria franquista: abans que morís el dictador la van intentar amagar”.
Al gener de 1975 l'Ajuntament de Palma decideix tirar a terra la Casa del Poble perquè, després d'un incendi, s'havia quedat en estat de ruïna. O això van dir per treure's de sobre un lloc que els incomodava
Com si fos un presagi, tot va començar a canviar arran del 15-M. Durant la primavera efervescent de 2011, la policia va desmantellar uns horts urbans que s’havien plantat sense permís del propietari: el Ministeri de Treball. L’any 2016, Vicenç va descobrir “per casualitat” que els amos ja eren uns altres. “Vaig passar per aquí i vaig veure que hi havia unes persones dins del terreny. Em van dir que eren els propietaris. Així em vaig assabentar que dos empresaris mallorquins havien comprat una parcel·la que el Govern de Rajoy va subhastar... amb nocturnitat. No es va donar publicitat a aquella venda, només es va publicar al BOE, i qui llegeix el BOE?”
El Ministeri subhasta la parcel·la per menys d’un milió d’euros
El 2014, amb Fátima Báñez com a ministra de Treball –que ja s’havia encomanat a la Verge del Rocío perquè descendís l’atur–, el solar on un dia havia estat la Casa del Poble de Palma es va privatitzar. Una societat anomenada Glicina SL va desemborsar 880.000 euros per una superfície de 1.596 metres quadrats. Una ganga: la normativa permetia construir-hi un edifici de planta baixa i tres pisos destinat a ús residencial a menys de deu minuts a peu de l’Estació Intermodal, el cabdell de Palma.
Segons expliquen Vicenç i Segura, els plans dels compradors eren uns altres: “Tenien un projecte per crear un Airbnb que no va tirar endavant. Quan ens vam imaginar el barri ple de maletes amb rodes amunt i avall –una cosa que ja ha passat: la fesomia d’aquests carrers ha canviat, fins i tot els bars de tota la vida estan plens d’expats–, ens vam organitzar”.
El 2014, el Govern de Rajoy va privatitzar el solar on un dia hi havia hagut la Casa del Poble de Palma: una societat el va comprar per 880.000 euros. Es tractava d’una superfície de 1.596 metres quadrats situada en ple centre de la ciutat
L’espurna que necessitaven va ser la pandèmia. Primer es va crear “una xarxa de suport mutu entre veïnats” anomenada Arxiduc fa pinya. Després, per celebrar la fi del confinament, van organitzar un sopar a la fresca al costat d’una parcel·la que encara no tenia llicència d’obres. Aquell 31 d’agost de 2020 va néixer Amics de la Casa del Poble. Una olibassa es va posar a dalt d’un pal que havien decorat amb garlandes i es va convertir en l’emblema d’una plataforma veïnal que no va desvincular la gentrificació del barri de la seua història recent.
El temps, però, corria en la seua contra. Un any més tard, el mig centenar de persones que d’una manera o altra s’havien implicat en les activitats que ja s’hi organitzaven –concerts, xerrades, tallers d’artteràpia, projeccions de pel·lícules, restauració de les lletres que anunciaven a la tàpia que a l’altra banda hi havia hagut la Casa del Poble– va llegir a la premsa local que el terreny tenia un nou amo. Un fons d’inversió. Sous estrangers.
100.000 euros recaptats en solitari
–L’estiu de 2021, Amics de la Casa del Poble ja s’havia reunit amb el Govern i amb l’Ajuntament de Palma?
–Sí, però no hi va haver avenços –explica Vicenç– perquè no hi va haver interès per part seua, tot i que la nostra motivació provenia dels llibres i dels articles d’historiadors que vam consultar i que expliquen molt bé la importància de la Casa del Poble. Nosaltres, des del primer moment, vam plantejar que s’intentàs recuperar la titularitat pública de l’espai. Per exemple, oferint una permuta als propietaris. Si tenen afany de lucre –una cosa que l’arquitectura jurídica protegeix molt bé– i Cort té propietats a Son Vida, no es podria haver estudiat una permuta? Supòs que un terreny en una de les zones més exclusives del municipi hauria satisfet aquests compradors estrangers. Però no es va fer res. En José Hila [alcalde socialista entre 2017 i 2023] s’hi va negar a tot, excusant-se que hi havia una llicència d’obres en marxa, que finalment es va concedir. Diuen que hi va haver una Transició, però jo no estic tan segur que fos així...
–És molt representatiu –li respon Segura– que enderrocassin la Casa del Poble i, en canvi, encara es mantingui dreta sa Feixina [el monument franquista més gran de les Illes]. El que no té sentit és que ara els partits i les associacions que volen tombar aquell monòlit no reivindiquin aquest espai.
–El comunicat que Amics de la Casa del Poble va enviar als mitjans de comunicació després de saber que havia guanyat el contenciós administratiu contra el Govern va ser dur amb Francina Armengol i Juan Pedro Yllanes: instava l’expresidenta i l’exvicepresident de les Illes Balears a assumir “voluntàriament” les costes del judici: 100.000 euros. El desencís del vostre col·lectiu també el provoca la posició de Memòria de Mallorca?
–No va ser fàcil recaptar els fons per presentar la denúncia –diu Vicenç–. Van sortir de les nostres butxaques, de tot allò que organitzàvem i de les aportacions que van fer comerços i negocis del barri (alguns ja no existeixen). Ens hi hem jugat molt i, per això, ens sorprèn que les telefonades de felicitació que hem rebut després de la sentència siguin d’associacions memorialístiques... de la Península. Fa anys que Memòria de Mallorca ens va dir que no ens donava suport perquè no hi havia edifici, però la llei parla d’espais de memòria, no de béns immobles.
“No es pot protegir un edifici que ja no existeix”
Maria Antònia Oliver, presidenta de Memòria de Mallorca, considera que “no es pot protegir mitjançant la llei un edifici que ja no existeix”. I argumenta el seu punt de vista: “Una altra qüestió seria, per exemple, el Fortí d’Illetes, lloc de detenció i afusellaments, que sí que s’hauria d’incloure en el cens estatal de llocs de memòria i protegir-se perquè encara conserva la fesomia que tenia durant la repressió. Aquest és un espai que Memòria de Mallorca ha demanat reiteradament que s’incorpori al registre estatal de memòria democràtica”. Oliver també defensa la gestió que va fer d’aquest assumpte el pacte de centreesquerra que va governar les Illes Balears fins al juny de 2023: “El Govern es va retirar del procés i la comissió de Memòria Democràtica va acordar la inclusió [al catàleg], a més d’instal·lar una placa commemorativa i explicativa al lloc. La resolució [judicial] confirma el que ja s’havia acordat, la qual cosa és positiva”.
Amics de la Casa del Poble, en canvi, “no té notícia” que hi hagi cap actuació en marxa per resignificar aquella parcel·la en construcció. En el comunicat de premsa que van redactar quan van saber que els tribunals els donaven la raó, argumentaven que el Govern es va desdir quan, “després d’escoltar el criteri de l’Advocacia de la Comunitat Autònoma”, va acceptar les pretensions del demandant. Va passar el maig de 2023, just abans de les eleccions en què el PP, sense assolir la majoria absoluta, va granar els socialistes i els seus socis progressistes.
Després de derogar la Llei de Memòria per complaure Vox, obligarà el PP a recordar que l’edifici de pisos que s’està acabant de construir s’aixeca sobre les restes d’una antiga seu sindical? Segons Amics de la Casa del Poble, el batle Jaime Martínez els va emplaçar “a reunir-se per considerar el tema” quan tenguessin la sentència. Encara no hi ha hagut cap comunicació. Des de la Conselleria de Presidència responen de manera més críptica: “La sentència ha de ser estudiada per part de l’Advocacia per decidir com es pot procedir jurídicament. Encara no es poden avançar passos concrets perquè cal valorar què podem fer i, per tant, no seria prudent fer especulacions”.
El fons d’inversió es fa el suec
El febrer de 2022, el Govern va rebutjar suspendre “per manca de fonament jurídic” la llicència d’obres que s’havia concedit al fons d’inversió que havia adquirit la finca. Llavors ja es va posar sobre la taula crear un centre d’interpretació que recordàs què foula Casa del Poble.
Sobre això reflexionen Vicenç i Segura.
–Esteim contents d’haver reivindicat la importància d’aquest racó de Palma –diu el primer.
–Però si tota aquesta odissea no es materialitza en alguna cosa concreta, haurem perdut. La memòria és abstracta –afegeix el segon.
I és just en aquell mateix moment, pel mateix forat per on van sortint, ja sense casc, una dotzena de paletes, quan apareixen tres persones que no van vestides amb granota de feina. Una dona i dos hòmens; un d’ells –segons l’identifica Vicenç– és “propietari de la meitat de Beach Invest, el fons que va comprar el solar”.
Efectivament, és James von Eden. Soci i director de Perlentaucher, una empresa dedicada “al desenvolupament, construcció i venda de projectes propis d’alt nivell”, segons una pàgina web que atribueix a la firma “més de cent milions d’euros anuals en vendes”. Al seu catàleg figuren desenes d’habitatges de luxe –venuts o encara a la venda– construïts a Mallorca. Alguns, prop de Port Adriano, el club nàutic on la promotora té les seves oficines. Els pisos que desenvolupen al centre de Palma, però, no hi apareixen. I l’empresari no vol parlar amb la premsa.
–Senyor Von Eden, som periodistes. Tendria un moment?
–[silenci]
–Li volíem demanar per les reivindicacions d’Amics de la Casa del Poble. Sabem que les coneix perquè hi van tenir contacte fa anys. Sap que la justícia els ha donat la raó en el seu litigi amb el Govern?
–Sí, ho sé. Els nostres advocats es posaran en contacte amb ells.
–Hi haurà un espai dins el seu projecte immobiliari per recordar l’edifici que va desaparèixer el 1975?
–Sí, n’hi haurà.
Escàs de paraules, Von Eden puja al seu tot terreny Mercedes, arrenca i es perd enmig del bullici de la ciutat.
0