Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Pedro Sánchez I, el Pusil·lànime

Sánchez garanteix que el PSOE garantirà l'estabilitat malgrat el govern del PP

Ho tenia tot en les seves mans. La jugada perfecta, si sortia bé: moció de censura amb el suport d’Unidos Podemos, Compromís, ERC, PDCAT, PNV, EH Bildu. 178 diputats, i President d’Espanya amb la promesa de realitzar un referèndum vinculant. Si l’hipotètic referèndum sortís que NO, Pedro Sánchez seria l’heroi que hauria salvat Espanya de la ruptura final i del naixement de la (pluri)-nació d’Espanya. Si sortís que SÍ, moriria amb dignitat que no va tenir el 1-O. Potser marxaria com ho feia Cameron, canturejant - “Doo-doooh---dodo, right”, amb la consciència tranquil·la per haver fet el que havia de fer.

El que va passar el Diumenge 1 d’Octubre a Catalunya suposa, des de ja, un dia històric que marca un punt de no retorn en les relacions entre Catalunya i Espanya. No cal compartir l’agenda processista-independentista per a adonar-se’n. Les imatges que vam veure no es podran oblidar fàcilment. Tot el nostre suport amb les més de 800 víctimes represaliades, especialment a l’home ferit per un tret de pilota de goma - armes prohibides a Catalunya - i a la Marta Torrecillas, que va ser vexada, denigrada, colpejada i maltractada per un policia nacional. Diaris d’arreu parlen d’Espanya com la “vergonya d’Europa”. CNN, The Guardian, NYtimes han obert amb crítiques a la inoperància de Rajoy, a la brutalitat d’una policia que, a Catalunya, es percep com aliena i invasiva. Jeremy Corbyn demanava a Theresa May que intercedís en el conflicte. El Primer Ministre Belga, Charles Michel, condemnava en un tuit la violència, alhora que es filtrava que la Cancellera Alemana Angela Merkel trucava per telèfon a Rajoy, segurament, per a dir-li que es prengui una til·la, baixi la porra, i s’assegui a la taula.

Ara s’obre un nou escenari que no se sap com acabarà, començant amb la vaga (“aturada”, en la neollengua institucional) del dia 3 d’Octubre. La DUI no convenç a la majoria. No només a la majoria de la població, sinó a la pròpia majoria independentista, que perdria una part important del capital polític guanyat durant l’1-O. L’independentista sap que començar l’il·lusionant projecte de construir un país nou per la porta del darrere no portarà directament a Ítaca.

Parlem de capital polític i reconeixement internacional, perquè la victòria moral ja és un fet. Ara ja és molt complicat convèncer a la part indecisa que una Catalunya integrada en una Espanya plurinacional i federada és possible. El principal culpable és sense cap mena de dubte el Govern de Mariano Rajoy. Però la compareixença de Pedro Sánchez la mateixa nit va tancar un últim bri d’esperança a aquella gent que, independentista o no, creia que després de la trista jornada de repressió i càrregues policials hi havia una sortida. Perquè va sortir a donar suport a Rajoy i a criticar de passada l’excés de la policia? Diverses hipòtesis:

a) Pedro Sánchez no és una persona d’esquerres. No ho ha sigut mai. No ho era quan es va presentar a les primàries, on, recordem, va guanyar com a candidat de l’establishment passant per davant d’homes com Pérez Tapia, aquest sí, del corrent d’Izquierda Socialista.

b) Pedro Sánchez és captiu d’un partit encara dominat per Susana Díaz: el PSOE són diversos PSOEs, i el pes de la Federació Andalusa és majúscul. Ho vam veure en la darrera sessió del Congreso, on en un intent d’excèntrica virilitat, Albert Rivera va intentar de fer una declaració de suport formal al Govern de Rajoy de part dels partits constitucionalistes. Això va enutjar el PSOE, que va votar en contra. Excepte els diputats d’Andalusia, que contràriament al Partit s’hi van abstenir.

c) Pedro Sánchez no té determinació política. No és la primera vegada que li passa. Acusat de canviar d’opinió constantment, la seva virtut política sembla ser la de comercial d’empresa: doni’m un programa que jo el venc a qui calgui. No va tenir la determinació de defensar la seva posició davant dels lobbies (fet que va reconèixer ell mateix en l’entrevista a Salvados), i no l’ha tingut en haver-se d’enfrontar amb la Història. La seva, la del Partido Socialista Obrero Español, la de Catalunya i la d’Espanya.

És possible que la resposta sigui una mescla de les tres hipòtesis. O és possible que, al final, estiguem davant de la trista història de Pedro I, el Pusil·lànime.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

    Autores

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats