Hi ha una percepció molt generalitzada de que la corrupció política i institucional és una pesta que s'estén des d'una anònima regidoria de províncies fins a la cúpula del poder judicial i les estances del palau de la Zarzuela, on resideix la màxima representació de l'Estat. L’abrupte final de la “festa” espanyola ha fet aflorar la colossal depredació de les rendes i béns públics escomesa en els anys d'enlairament i de bonança, a l'empara del propi sistema representatiu. Aquesta imatge és ja una marca d'àmbit global.
La nòmina de murris que s'han apuntat al gran festí del “miracle espanyol” és interminable i va des del oblidat “germaníssim” Juan Guerra fins l'omnipresent “gendríssim” Iñaki Urdangarin. Lluny de remetre per la doble pressió judicial i social, el “crac” financer i econòmic ha mantingut i fins i tot ha atiat el saqueig sota noves formes i aliances, amb el concurs creixent de les poderoses màfies instal.lades a Espanya a cavall del boom immobiliari.
De la Costa del Sol a la Costa Brava
Des de la “operació Malaia” a Marbella, al cor de la Costa del Sol, fins a la recent “operació Clotilde” a Lloret de Mar, gran hub del turisme de masses de la Costa Brava, el riu de fang de la corrupció ha crescut en els últims temps com un torrent devastador, sense distinció de sigles ni credos. Fins no fa tant de temps, l'espectacle era seguit per les audiències com una sèrie de televisió amb tots els millors ingredients del gènere i -diguem-ho ja- qui més qui menys se sentia partícip del gran guateque nacional per acció, omissió o aspiració íntima.
Deu anys enrere, la fortuna de 22 milions d'euros del tresorer Bárcenas hauria causat potser més gresca i admiració que escarni, però en un país arrasat per la recessió i la desocupació és normal que avui es demani la guillotina per molt menys que això. El violent canvi de cicle econòmic, en efecte, ha girat la truita i les audiències entretingudes d'ahir han mutat en masses d'indignats on es cova la insurrecció civil i creix la propensió al linxament individual i col.lectiu de tot el que afecti la vida pública.
Danys col.laterals
Aquest és un dels danys col.laterals més perniciosos de la corrupció a gran escala, des de les instàncies més altes de l'Estat fins als nivells més domèstics i aparentment trivials. L'estat d'opinió que traspua el país, ja sigui en els mitjans de comunicació, en les converses de cafè, en les tertúlies familiars o a la plataforma de l'autobus, és que el sistema de representació està viciat per les pràctiques corruptes malgrat o a costa de les lleis i segrestat en benefici propi pels seus administradors i usuaris.
L'horitzó al qual apuntaria aquest estat de coses és el de la regeneració de la vida pública a partir dels instruments de la democràcia, des de la maquinària del poder judicial fins a l'exercici del sufragi universal. Però la representació del problema ja ha superat fins i tot el problema en si i ja veiem i sentim com s'estén la idea que la pròpia democràcia parlamentària i liberal és el focus on nia i es desenvolupa el virus de la corrupció de les elits a costa del poble.
No cal recordar que la banalització d'aquest procés mental està en l'origen d'alguns dels episodis més foscos de la història europea recent. En tot cas, cal preguntar-se si la corrupció de les elits, en el cas que pugui sostenir aquesta afirmació en aquests termes, és una cosa diferent i aliè al conjunt del cos social. No pot haver corrupció en massa sense corruptibles a la mateixa escala i la degradació de la moral pública difícilment s'entén sense l'erosió de la moral privada. Només cal observar les conductes i opinions de particulars en el seu entorn social, laboral o familiar per constatar que el problema no és només d'ordre polític-legal, sinó que arrenca d'un esgarrifós buit cultural i educacional emmascarat pels diners fàcils i l'opulència.
Una generació a l'espera
La regeneració democràtica exigeix el reconeixement d'una deriva col.lectiva consistent, si més no, en un cert asentiment o tolerància social davant l'èxit i la fortuna pastats per art d'encantament. La tradició es remunta al Segle d'Or espanyol i la llista de murris va des del cèlebre “pocero” de Seseña fins algun governador del Banc d'Espanya. La tendència a presentar el crac financer i la corrupció de la vida pública com l'obra malèfica d'una casta o una classe específica i independent dels valors i pràctiques dels individus i organismes particulars és molt més que un engany. És una absurda simplificació que abona el terreny de nous lideratges basats en el populisme i el foc purificador.
En el cas d'Espanya, no se sap què o qui estaria en condicions d'abanderar la regeneració després de la decadència o ruïna del PP, el PSOE, la Monarquia parlamentària i els nacionalismes institucionals. En tot cas, ni el precedent pròxim d'Itàlia ni els casos més llunyans de les noves democràcies de l'Est conviden a apostar per un escenari d'aquestes característiques.
El pitjor de tot és que la brutal taxa d'atur juvenil, amb el conseqüent creixement incontrolat de la “generació ni-ni” (ni estudis ni feina), segueix alimentant la metxa d'un perillós buit disponible per qui vulgui ocupar-lo. Tot dependrà ara com ara de la resposta inequívoca de les institucions a l'allau d'escàndols que ha polvoritzat la omertà dels anys d'or.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
