Sociovergència i corrupció

El sistema català de salut és una de les millors creacions de la democràcia. I es pot autodestruir no només per les retallades i les progressives privatitzacions, sinó també pel pou sense fons -o si ho prefereixen els fons de rèptils- de la corrupció. Una corrupció que funciona per mitjà de dos cercles viciosos, mai millor dit: un entre sector públic i sector privat; l'altre, entre convergents i socialistes. N'és una expressió molt visible com els càrrecs públics passen fàcilment al sector privat, sobre el qual tenien responsabilitats, i viceversa, en el cas per exemple de l'actual conseller de Sanitat, Boi Ruiz. I també -i és el més curiós- és molt freqüent que si canvia el govern alguns càrrecs nomenats pels socialistes són substituïts per convergents i viceversa, però els cessats passen a un altre càrrec públic dins l'àmbit sanitari. Va passar tant amb els governs de CiU com amb el tripartit. El partit hegemònic sempre es va reservar la conselleria corresponent.

La corrupció és un càncer de la política. Genera descrèdit i desconfiança de la ciutadania envers les institucions, desmoralitza als treballadors dels serveis públics, corromp els proveïdors que han d'esdevenir corruptors, facilita l'entrada al circuit a empresaris delinqüents i afavoreix els processos de privatització. Això a la llarga afecta el conjunt dels ciutadans contribuents, que han d'optar entre pagar serveis bàsics com la sanitat o l'educació al sector privat o acceptar la progressiva degradació dels serveis públics que acaben sent residuals. La corrupció sociovergent en la sanitat no només és només corrupció, és un atemptat directe a la qualitat de vida dels ciutadanssociovergent .

L'escàndol més recent s'ha produït a la Sindicatura de Comptes, després del veto de CiU, amb el suport d'ERC i del PSC, l'exsíndic Agustí Colom. Els socialistes, per les relacions perilloses que mantenen amb la dreta en l'àmbit de la sanitat pública, han estat còmplices interessats en el veto. Però van afegir-hi una circumstància agreujant: la traïdoria. Van aprofitar l'oportunitat per colar en l'últim moment un candidat propi en detriment de l'obligat i necessari pluralisme dels òrgans de control. En la renovació parcial de la Sindicatura li corresponia per rigorós torn un lloc a Iniciativa-EUiA. Els socialistes ja tenien un síndic, però ara n'hi han pogut col·locar a un altre, amb afany d'ocupar quants més càrrecs millor. La qual cosa ens fa sospitar que prefereixen recolzar-se en oportunistes vinculats pels càrrecs enlloc de militants amb conviccions, que n'hi ha i són segurament la majoria.

Certament Agustí Colom no ha de ser còmode. Un li mira la cara, o la seva foto, i més que economista -que ho és- ens fa pensar en un fiscal pur i dur. Quan agafa un expedient sospitós hi clava la dent fins a trobar-hi l'error: els comptes mal fets, les despeses no justificades, els oblits dubtosos, les relacions poc lícites, els contractes viciats... La seva expressió també ens fa pensar en un sindicalista amb cara de mala llet quan s'assabenta del que guanyen els membres del consell d'administració i els dividends que reben els accionistes i el compara amb la situació dels companys acomiadats i els precaris mal pagats. És una persona d'esquerres que creu que la política ha d'estar al servei de la ciutadania i que la democràcia només pot mantenir-se si s'evita o corregeix el mal ús que se'n fa quan des dels càrrecs públics s'afavoreixen interessos privats en detriment dels públics. És una persona honesta, transparent, valenta i molt dedicada a la seva tasca. Quan va ser síndic va actuar en conseqüència. Va destacar pels seus nombrosos informes i per buscar en zones mitjanament fosques que la majoria dels seus col·legues evitaven, com el cas de la sanitat.

Entre altres casos, va intervenir en la fiscalització de les despeses de l'Hospital Moisès Broggi, en la gestió dels Serveis d'Emergències Mèdiques (ambulàncies), en la cessió de la Inspecció veterinària als responsables dels escorxadors, en la contractació dels serveis de càtering a un exalcalde, càrrec públic de la Generalitat i exdirigent de CiU. L'última actuació de Colom i la més mediàtica va ser l'“Informe Crespo”, tapat per la Sindicatura i que més tard va explotar i va demostrar l'existència d'una trama. Aquests casos i altres van molestar especialment CiU, però també als socialistes.

Agustí Colom va passar el corresponent “hearing”, l'audiència que permet avaluar la idoneïtat professional del candidat. Va passar la prova sense que hi hagués cap oposició ni es manifestés cap reticència sobre els seus coneixements tècnics. Hi ha hagut doncs un veto polític, no argumentat i contrari a l'acord parlamentari de rotacions per tal de garantir el pluralisme i la presència de síndics de confiança dels partits opositors al govern. L'actual sindicatura queda ara marcada, sigui més o menys cert, com a propensa a deixar passar o tapar aquells casos que afecten el Govern, els partits que li donen suport i els socialistes.

El comportament del PSC és propi d'aquells que tenen alguna cosa a amagar, que probablement no és molt en comparació amb CiU o amb el PP. Però és una traïció a l'esquerra, és trencar la natural aliança parlamentària entre partits opositors i és afavorir la idea que gairebé tots o gran part dels polítics estan en les institucions per “forrar-se”, com va dir el delinqüent del PP, expresident de la Comunitat Valenciana i exministre Zaplana. En un període crític com el que vivim, el PSC no podia fer-ho pitjor. Apareix confabulat amb el govern conservador, es fa còmplice d'una operació destinada a silenciar la sindicatura, apunyala per l'esquena al seu potencial aliat per forjar una alternativa d'esquerres, trenca el pacte que fa possible el pluralisme parlamentari i que evita que es bloquegin les institucions i actua de forma sòrdida, mesquina i traïdora, en resum indecent, en un moment en què la dimensió moral s'ha convertit en la clau per salvar i desenvolupar la democràcia.