La tercera via sempre ha estat aquí. Sota diferents noms. Federalisme, Estat confederal, Estat lliure associat... fins i tot el pacte fiscal era això, un camí del mig en la relació entre Catalunya i Espanya. Però mai com ara havia ocupat el centre del debat. Des de l’11 de setembre del 2012, l’únic dilema era independència o statu quo. Que, aplicat a la consulta, era votar ‘sí’ o ‘no’, i punt. La reclamació del dret a decidir era això, triar si Catalunya volia ser, o no, un “nou estat d’Europa”. Aquesta era, i és, la legítima estratègia del sobiranisme, perquè més de dues opcions resten força a les aspiracions independentistes. Al davant, l’espanyolisme centrava els esforços a evitar la consulta perquè sabia, i sap, que l’opció de la independència tenia totes les de guanyar a les urnes.
Mentrestant, el PSC clamava pel federalisme en el desert. Un federalisme difús, sense concretar, que mai va aconseguir quallar en l’opinió pública. Fins que el líder d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), Josep Antoni Duran i Lleida, llança la idea de la “tercera via”, en vigílies del Debat de Política General. És a dir, continuar a Espanya però a partir d’unes noves bases. Com en el cas dels socialistes, Duran tampoc no aclareix com ha de ser aquesta nova relació, però la seva aposta trenca els blocs que s’estaven configurant. Ara, en el cas d’una hipotètica consulta amb tres opcions, possiblement ens trobaríem amb una aliança independentista entre CUP, ERC i CDC; un front espanyolista o unionista de caràcter clarament conservador (PP i Ciutadans), i una tercera via que convertiria el PSC i UDC en estranys companys de viatge, a l’espera d’una decisió per part d’ICV.
Tots els blocs tindrien, per descomptat, fuites cap a altres opcions, però les cúpules dels partits acudirien a les urnes amb opcions definides. O no. Perquè a Catalunya l’ambigüitat dóna bons rèdits. En la segona jornada del Debat de Política General en vam tenir el millor exemple. Artur Mas va desautoritzar les terceres vies. “Som on som −va afirmar− perquè hem acumulat cent anys de decepcions sobre les terceres vies”. L’última vegada, va recordar, amb l’Estatut. Però més tard, en la resposta a la líder del PP, Alícia Sánchez-Camacho, va dir: “Uns diran: pensem que per a Catalunya és millor estar dins de l’Estat, tal com estem ara. Perfectament respectable; n’hi haurà d’altres que diran: 'Escolti, jo el que pretenc és un statu quo totalment diferent, però amb algun tipus d’acord amb l’Estat espanyol. Legítim. I després n’hi haurà alguns que també legítimament diran: ”Jo vull un Estat propi dins una Unió Europea'. És a dir, acceptava una consulta amb tres opcions, una d’elles la tercera via.
Els partidaris del ‘sí’ o ‘no’ s’aferren a la primera frase. Els federalistes a la segona, alleujats perquè el tot o res els abocava a un dramàtic dilema, entre apostar per la independència o per una Espanya que, com deia Artur Mas, durant cent anys ha fet cas omís de les aspiracions catalanes. Però més enllà de les ambigüitats del president i de CiU, la tercera via sorgeix com l’última oportunitat d’entesa entre Catalunya i Espanya. I només tindrà l’oportunitat de prosperar si des dels partits polítics d’àmbit estatal s’impliquen a fons en la construcció d’una alternativa creïble per a aquell sector de la societat catalana que encara no ha tirat la tovallola. Que encara creu que val la pena tornar-ho a intentar. Si no, només quedarà la independència.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
