Fa uns dies, vaig assistir a un acte organitzat a la Universitat de Barcelona a favor de la participació l'1-O. Va ser un acte emotiu. Portava temps sense tornar a la Universitat que em va acollir fa gairebé quinze anys, quan vaig arribar a la ciutat després de viure’n quatre a Madrid. Els estudiants i docents que organitzaven aquest acte venien de xerrades i concentracions festives contra l'escalada repressiva del PP i en defensa del dret a votar i a expressar-se lliurement. En aquestes últimes setmanes, en realitat, hem assistit a Catalunya a manifestacions que no havíem vist en els últims cinc anys. Manifestacions en què les consignes a favor de la independència continuen sent majoritàries. Però a les que darrerament s'ha sumat gent que no és independentista, gent de totes les edats que no comparteix el full de ruta de Junts pel Sí, però que està indignada davant del que considera un inacceptable abús de poder.
I no són només els universitaris. El que es veu als carrers de Barcelona i en molts pobles i ciutats de Catalunya és una eclosió de gent molt diversa que s'ha sentit ofesa, atacada: per la prepotent entrada de policies en diaris i impremtes, per la innecessària requisa de paperetes, de cartells, pel creuer de Piolín ple de guàrdies civils. I parlo, insisteixo, de gent molt diversa: estibadors del port, bombers, artistes, associacions de mares i pares d'escoles, treballadors del món rural, científiques, sindicats de tot tipus, joves que es van implicar en el 15-M.
Els meus propis fills, de deu i quinze anys, han crescut en una casa en la qual s'estima per igual a Machado i a Cortázar, a Ovidi i la Maria Mercè Marçal. I ara surten espontàniament amb la seva cassola cada nit al balcó de casa, cridant entusiasmats que volen votar. No sé si són “sediciosos”, però puc assegurar que no estan “abduïts”, com voldria el fiscal general de l'Estat.
El més gran, de fet, ens va comentar fa dos dies que pensava quedar-se a dormir amb els seus companys al seu institut, per protestar contra l'ordre de precinte de tots els possibles col·legis electorals dictada pel Tribunal Superior de Justícia. Òbviament, l'anunci em va preocupar. Perquè no sabem què passarà diumenge i fins on pensa arribar un govern central que no ha posat cap solució política sobre la taula i que només amenaça amb fiscals i policies. Però també he de reconèixer que vaig sentir cert orgull.
I és que en aquests dies, al carrer, en concentracions improvisades, en petites assemblees de barri, pots trobar gent molt diversa. Joves i senyores grans que defensen el “sí” perquè creuen en la independència, o senzillament perquè consideren que és la millor manera de protestar contra el PP. Gent que no pensa votar, però que sortirà a manifestar-se per impedir el camí de la humiliació a què la vol conduir el govern central. O persones, també, que volen votar que “no”, o en blanc, perquè no se senten interpel·lades per la pregunta binària que se'ls ha plantejat.
Dins dels meus nombrosos dubtes, tinc clara una cosa: no ens podem permetre que aquestes persones, partidàries o no de la independència, se sentin soles en aquests dies. Perquè estic convençut que molts d'aquests petits gestos de protesta, de desobediència civil no-violenta, poden estar posant les bases d’una millor democràcia futura. A Catalunya i més enllà.
Una cosa semblant em va passar aquestes setmanes quan m'arribaven notícies d'actes celebrats a tot l'Estat a favor d'un referèndum a Catalunya. A Madrid, a Sevilla, a València, a Galícia, al País Basc. Actes impulsats per companyes i companys de Podem, d'Esquerra Unida, d'En Marea, defensant amb coratge el dret de catalans i catalanes a votar, així com alcaldes i alcaldesses com Manuela Carmena, Xulio Ferreiro, Martiño Noriega, Jorge Suárez o Pere Santiesteve . Tota aquesta gent increïble que no vol que marxem, però tampoc que ens quedem per la força, i que enfront de l’ominós “a per ells”, ens enviaven missatges per dir-nos: “no esteu sols, estem al vostre costat i junts podem impulsar grans canvis ”.
Enmig de tant de frontisme i de tant de nacionalisme asfixiant, aquests missatges de fraternitat han estat una alenada d'aire fresc. I no només dins d'Espanya. Centenars d'activistes i intel·lectuals progressistes, feministes, ecologistes, d'esquerres, han entès que a Catalunya es disputa una petita batalla per la democràcia de tot el continent. Parlo de gent com Naomi Klein o Boaventura de Sousa Santos, que van escriure articles incisius contra la hipocresia d'un PP que ha perdut tota credibilitat per erigir-se en defensor de la legalitat i en favor de la lliure decisió dels pobles, sense amenaces ni imposicions. Parlo d'amics i amigues que admiro, com Susan George, Yanis Varoufakis o Owen Jones, que després de les fanfarronades del fiscal general van enviar immediatament vídeos de suport, reaccionant com a autèntics brigadistes internacionals del segle XXI.
Sobre aquest escenari de fons se celebrarà l'1-O. Que no serà, per moltes raons, el referèndum necessari per desbloquejar la situació en què ens trobem. No obstant això, moltíssimes dones i homes de conviccions i generacions diferents sortiran al carrer a fer sentir la seva veu, pacífica però determinada. Ho faran com puguin. Amb cassoles, amb pancartes o amb paperetes. Però ho faran. Aquesta voluntat d'auto-determinar-se, de decidir en llibertat, de votar, podrà ser més o menys reprimida. Però no podrà ser ignorada. Ni aquest diumenge ni en els dies que vindran. Perquè comporta una afirmació democràtica, i perquè expressa un digne reflex contra la prepotència i el poder abusiu. És aquest reflex necessari, republicà, precisament, el que més d'hora que tard ens ajudarà a obrir, amb la resta de pobles i gents de la península i d'Europa, nous camins de llibertat, d'igualtat i de convivència fraterna.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
