Carles Puyol, 'més que un jugador'

Carles Puyol (1978) sembla escapat de la mitologia grega. Per la seva força, podria ser qualsevol dels dotze titans que van governar durant l’edat d’or. Fins i tot podria ben ser el propi Hèrcules (Hèracles). La barreja d’austeritat, disciplina i sobrietat, el converteixen en un perfecte espartà. Les seves heroïcitats són dignes d’Aquil·les, un dels guerres més llaurats de l’antiga Grècia, especialment pel seu coratge en la guerra de Troia; d’aquest darrer personatge, també se’n pot treure el punt dèbil del jugador, el genoll dret de Puyol vindria a ser el que per Aquil·les va ser el seu taló. Canviant d’escenari, també se’l podria comparar amb Samsó, un dels més importants jutges d’Israel, reconegut hèrcules per la seva força i complexió; com Aquil·les i Puyol, Samsó també tenia la seva part de feblesa: en aquest cas, si li tallaven els cabells perdia tota la força.

Puyol s’ha guanyat amb escreix formar part de la mitologia blau-grana. En el seu adéu, l’hemeroteca del capità sobreïx: l’extraordinari marcatge a Figo, en el seu retorn al Camp Nou després de fitxar pel Real Madrid; el gol que salva amb l’escut en el partit de Champions contra el Lokomotiv de Moscou; el segon gol blau-grana en la golejada al Bernabeu (2-6) de la temporada 2008-09, besant després el braçalet de capità; de cap i amb passada de Xavi (calcat a l’anterior) va fer un gol amb la selecció espanyola que li va valer per derrotar Alemanya (1-0) i classificar la Roja per a la final del Mundial de Sud-àfrica; després de guanyar el Manchester United i de proclamar-se campió d’Europa, va cedir la capitania a Abidal perquè fos ell, que acabava de superar un càncer de fetge, qui alcés la copa, i després va atendre a la premsa amb una samarreta de suport al seu amic Miki Roqué, llavors jugador del Betis, que també va patir un càncer del qual no es va poder recuperar; en el retorn de Ronaldinho al Camp Nou, després de fitxar pel Milà, va obsequiar al jugador brasiler amb el trofeu Gamper que el Barça acabava de guanyar, i inacabables moments, dins i fora del camp, que el poblatà ha regalat al Barça i al món del futbol.

Quan va entrar a la Masia es va fer el ferm propòsit de triomfar. La idea era i ha estat suplir qualsevol possible deficiència tècnica amb esforç. Un treball sense desmai que l’ha dut a la capdamunt del Barça i l’ha convertit en un dels seus millors jugadors i capitans. Si el Barça destaca per ser ‘més que un club’, Puyol s’ha guanyat a pols el títol de ‘més que un jugador’.

Amb el sobrenom de Puyi, Tarzàn o tauró, Puyol plega quatre anys abans del previst: seguint l’exemple Maldini, volia aguantar fins als 40. Durant 15 anys i descomptant el que pugui passar aquesta temporada, Puyol, que va debutar el 2 d’octubre de 1999 a les ordres de Louis Van Gaal, ho deixa amb 21 títols, entre ells tres ‘Champions’, sis lligues, un mundial i dues eurocopes. També ho fa amb vint-i-cinc operacions, un genoll castigat i la voluntat de plegar abans no el pleguin. No li han tallat els cabells com a Samsó, però el jugador mític, el capità de llegenda, s’ha hagut de resignar a l’evidència que el seu cos és humà.