Cristina de Borbó, una infanta amb corona d'espines

Amb el pas dels anys, els contes, siguin de fades o de princeses, experimenten autèntiques actualitzacions: “Després de besar el jugador d’handbol, la ‘princesa’ trempada es convertí en granota”. La trajectòria de la infanta Cristina d’un temps ençà ha agafat el camí invers al del conte: en l’exemple que ens ocupa, és la princesa, en aquest cas infanta, qui es muta en granota, i no a l’inrevés. Fa temps que els ciutadans van deixar de veure-li gràcies principesques i, en el seu lloc, la imatge de Cristina reflecteix la del repugnant amfibi.

Catalana d’adopció olímpica, Cristina (1965) és la segona filla dels reis d’Espanya i setena en la línia de successió al tron, després del príncep, les seves dues filles, la seva germana Elena i els seus dos nebots. En els actius, hi figura el relatiu honor d’haver estat la primera dona de la monarquia espanyola amb títol universitari –l’any 1989 es va llicenciar en ciències polítiques per la Universitat Complutense. Lluny ens queda la imatge d’aquella noia moderna, senzilla, natural i independent, que renunciava a prínceps i corones amb l’únic desig de casar-se per amor.

El declivi del personatge va començar a gestar-se just el dia en què va conèixer el seu espòs, Iñaki Urdangarin. Explica la llegenda que els fets van transcórrer en un acte organitzat pel Comitè Olímpic Espanyol (1996) i va ser amor a primera vista: no en va, nou mesos després es casaven. En el moment que es van conèixer, Cristina treballava a la Caixa i cobrava 200.000 pessetes i Urdangarin jugava a la secció d’handbol del FC Barcelona i tenia una fitxa de deu milions de pessetes a l’any. Com a regal de casament, el rei Joan Carles va obsequiar la parella amb el ducat de Palma.

La mutació d’Iñaki Urdangarin també ha estat del tot extraordinària, en un tres i no res ha passat de gendre perfecte a trepa indesitjable. La monarquia creia haver trobat l’espècimen ideal per reconciliar les dues espanyes: un basc del Barça i mig català. Però el ‘frankenstein’ se’ls ha girat en contra fins a convertir-se en un devastador virus que en poc temps ha fet més i millor feina que una legió republicana al llarg de la seva història. Urdangarin s’ha passejat per mig món com si fos a cal sogre amassant una fortuna fruit de presumptes corrupteles.

La infanta Cristina també passarà a la història com el primer membre de la casa reial espanyola imputat. En la seva trista defensa, esgrimeix ignorància -desconeix què feia el marit. La dicotomia és aquesta: o va participar a consciència i de forma activa en la bacanal defraudadora de la que s’acusa el seu marit i soci o, tot i els estudis exhibits, és curta de gambals i no era conscient de res del que passava i firmava. Aprofundint en aquesta segona tesi, hi ha qui parla d’amor com si el vell sentiment pogués considerar-se un atenuant per rebaixar la culpa.

La cobdícia o l’estultícia han coronat amb espines la infanta moderna fins a dur-la imputada davant del jutge. El realisme malpensant augura a la infanta enamorada un futur allunyat de barrots poc glamurosos. Malgrat tot, el mal que la filla mimada del rei Joan Carles i el seu espòs hauran fet a la monarquia espanyola és de conseqüències a hores d’ara incalculables; només amb el temps es veurà què n’acaben dient els llibres d’història.