Jaume Collboni, parapentista polític

Entre d’altres aficions, l’exultant candidat del PSC a l’alcaldia de Barcelona, Jaume Collboni (1969), és un expert parapentista; destresa que, com s’ha vist, li proporciona cert avantatge polític. El vol del parapent, que ve de la fusió francesa del paracaigudes i el pendent, és extremadament subtil, dels més lents que existeixen; proporciona un alt plaer amb un risc controlat. El parapentista no es deixa anar d’un penya-segat o d’un avió, com fan altres pràctiques esportives, en aquest cas el pilot s’aprofita d’un mínim desnivell per enlairar l’aeronau i enllaçar corrents ascendents que li permeten volar a vista d’ocell. Diuen els que el practiquen que hi ha pocs plaers comparables.

Trasviat, Collboni practica un parapent polític de gran control, no exempt de riscos, però la lentitud de moviments li ha permès, almenys de moment, avançar-se i dominar la situació. El pendent del PSC ha estat suficient per projectar un enlairament que ara queda condicionat pels corrents que veurem on el porten.

Collboni ja fa cert temps que es prepara per al vol polític. Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona, l’any 1993 va ingressar en el Partit dels Socialistes de Catalunya, sent elegit dos anys després portaveu del districte d’Horta-Guinardó. Vinculat al sindicat UGT, Collboni va assumir la coordinació del Grup Parlamentari Socialista al Parlament de Catalunya de l’any 2005 al 2010. Des del 2008, forma part de l’executiva del partit. Al desembre del 2011, va ser nomenat Secretari de comunicació i Portaveu del PSC. L’any 2010 va ser director de la campanya electoral socialista per a les eleccions autonòmiques i, per tant, va viure de primera ma la desfeta de José Montilla. Entre els anys 2010 i 2014 va ser diputat i portaveu adjunt del grup parlamentari socialista.

El març de 2014 va deixar la seva acta com a diputat al Parlament de Catalunya per a presentar-se a les primàries del seu partit i convertir-se el 5 d’abril en el candidat del PSC a l’alcaldia de Barcelona. Una elecció que s’ha vist esquitxada per un procés acusat d’irregularitats en les votacions i a on l’èxit d’afluència de candidats alternatius sembla haver afavorit als oficialistes. Sigui el que sigui, la realitat diu que Collboni se les haurà de veure amb un gat vell de la política catalana, l’actual alcalde convergent Xavier Trias. Però el principal enemic de Collboni no és Trias, sinó la deriva que pateix el seu partit. El PSC vola desorientat i dividit, sense control, arrossegat per vents descendents, quasi en caiguda lliure. Collboni, tot i haver fet algun tímid gest per marcar distàncies, és home d’aparell; ara caldrà veure si això li és un llast per intentar reprendre l’enlairament.

Més que un parapent, potser el que necessiten els socialistes ara és un paracaigudes que eviti el desastre. Recuperar l’alcaldia de Barcelona seria, sens dubte, un excel·lent paracaigudes i en les mans del parapentista Collboni reposa el difícil repte.