El procés i el joc de la gallina
“Hey Toreador, she signals, we head for the edge, and the first man who jumps is a chicken”
La pel·lícula 'Rebel sense causa', de Nicholas Ray, va popularitzar el temerari joc de la gallina. Al film, dos joves competeixen per veure qui és l'últim que salta del seu vehicle, que es dirigeix a tota velocitat cap a un penya-segat. El primer que abandoni el cotxe perd el joc i dóna la victòria a l'altre. L'objectiu és aguantar més que el contrincant davant el risc de caure estimbat a una mort segura.
Li ho havia proposat per tots els mitjans, de totes les maneres possibles, en incomptables ocasions, i ell sempre l'havia rebutjat. Però Mas va optar aquest dimarts per apostar el tot pel tot reclamant una llista conjunta davant de Junqueras i unes altres 3.000 persones, en acte solemne i amb una detallada proposta per arribar a la independència de Catalunya en 18 mesos. “Si Junqueras diu sí, per mi està fet”, va ser el desafiament que Mas no va pronunciar però que va deixar en l'aire després d'una esperada al·locució de prop d'una hora.
El president de la Generalitat va ensenyar les seves cartes -aquest pla B que tantes vegades havia negat- a l'Auditori del Fòrum i va despullar una proposta que no té tants elements de novetat. No és desconeguda la intenció de formar una candidatura conjunta, una aposta rumiada des de la patacada electoral de la qual se celebrava el segon aniversari precisament dimarts. Tampoc estrenava la proposta d'incloure a membres de la societat civil a la llista per rebaixar la càrrega partidista. Però Mas sí que mostrava dos aspectes tan importants com inèdits: que està disposat a portar a Convergència a unes eleccions constituents i que està en condicions d'immolar-se políticament si és indispensable, acceptant un últim lloc en la llista unitària.
Descobria Mas les seves bases i, a la vegada, posava en un compromís a Junqueras, per a qui una candidatura compartida amb CiU mai ha estat desitjable. “ERC ho té ara més difícil per no sumar-se a una llista conjunta”, assegurava a la fi de l'acte Carme Forcadell, cada dia més propera a les posicions de Mas. I no li faltava raó. El líder de CiU ha decidit que donde las dal las toman i que si en els últims dos anys ha estat Esquerra qui freqüentment ha condicionat el seu Govern, ja ha arribat l'hora que ell condicioni les decisions d'Esquerra. Junqueras necessita molt múscul per dir no a un full de ruta per a la independència a un Govern que fa no tant ni tan sols es declarava independentista.
La proposta de Mas té molt de fugida cap endavant. El recompte de danys de Mas d'aquests últims dos anys és desastrós. La seva segona legislatura ha trencat la coalició de CiU, ha enfonsat al seu partit segons els sondejos un altre 30% després d'una caiguda del 20% entre 2010 i 2012, ha cremat els ponts amb l'Estat i amb la majoria parlamentària, bé sigui pel procés sobiranista o per les retallades socials, i a sobre el 9-N ha acabat per trencar el seu pacte d'estabilitat amb ERC. La situació de debilitat de Mas és patent en la majoria de zones on es fiqui el termòmetre, però serveix per il·lustrar-ho la seva necessitat imminent d'aprovar uns pressupostos comptant amb només el 37% dels diputats de la cambra i sense ningú a l'altra banda de la taula de negociació.
Un 'no' de Junqueras posaria a Mas en una situació impossible. Obligat a governar en minoria, necessitaria arribar a pactes puntuals amb les forces sobiranistes o canviar radicalment el seu discurs en l'aspecte nacional, cosa que acabaria per trencar la ja masegada federació nacionalista. Per tant, les alternatives són llista conjunta o res. Però l'opció “res” portaria probablement també problemes per Junqueras, a qui s'acusaria d'anteposar els interessos partidistes a la independència, més encara quan Mas ha subscrit en la seva declaració en bona mesura el projecte polític presentat per Junqueras després del 9-N per arribar a una República catalana.
Més enllà dels problemes que es presenten davant dos partits, la qüestió de fons és si la llista conjunta obraria el miracle d'obtenir majoria absoluta. L'últim sondeig del Gesop parla que ni junts ni per separat els partits que es disputen el centre independentista arribarien als 68 escons, una xifra que sí que podrien rondar si sumen després de les eleccions els escons de la CUP. No hi ha dades de què podria passar si la candidatura, tal com ha ofert Mas, està esquitxada de cares conegudes de la societat civil.
Que el procés sobiranista està fent saltar pels aires el sistema de partits català no és un secret per a qui ha estat testimoni de la fallida dels dos partits que havien acaparat entre el 60 i el 80% de vot durant dues dècades. El que fins ara no ha provat és la seva capacitat per destruir líders. Però el dimarts Artur Mas es va proposar voluntari a una operació kamikaze i va fer posar les barbes de Junqueras a remullar. Amb la llista única, Esquerra perd i Mas comença a comptar els dies per a la seva retirada. Sense llista única, Junqueras es veurà apurat per justificar la seva decisió i CiU ha de dirigir el Govern per un carreró sense sortida. Com a possibilitat, que l'independentisme no sigui capaç de sumar la majoria absoluta. El futur polític de Catalunya es disputa en un joc de la gallina.
