‘Temps de CanVi(e)s’, un nou documental que reivindica la Barcelona silenciada

Un dels darrers conflictes socials més intensos de Barcelona ha estat el que va suscitar l’enderrocament de Can Vies, el mes de maig de 2014. Gairebé un any després, avui s’estrena a Can Batlló (19:30) el documental Temps de Can Vi(e)s, una crònica dels fets que van sacsejar la ciutat durant uns dies tensos i confusos. Càrregues policials, política i models alternatius de construcció comunitària es van barrejar en un còctel en què els estigmes van aflorar generat bàndols i prejudicis.

Ara, una iniciativa de cinc autors —quatre alumnes i un professor— de l'associació i escola de comunicació DateCuenta vol posar llum als fets amb un documental que arriba quan encara persisteix la ressaca de l’impacte provocat per Ciutat Morta. “Ens volem preguntar què s'entén per violència i quins models de ciutat poden conviure a Barcelona”, explica Mar Valldeoriola, una de les autores del projecte, estretament vinculada als moviments veïnals del Poble-sec i el Paral·lel.

La crònica sobre l'enderrocament i les manifestacions que van tenir lloc durant la setmana posterior al desallotjament del centre autogestionat de Sants, serveixen de pretext per abordar una reflexió amplia i plural sobre l'autogestió, entesa no només com una forma d'organització veïnal, sinó també com una “escola de vida” per a moltes persones, tal i com explica Valldeoriola. El documental inclou entrevistes a persones properes a Can Vies; com ara Ferran Aguiló, David Fernández o Elba Mansilla; però també representants veïnals contraris, així com membres de l’Ajuntament, com el regidor de Sants-Montjuïc, Jordi Martí.

La cinta, de 50 minuts, s'endinsa en la història de Can Vies, amb 17 anys a l'esquena, i en la seva “fructífera relació” amb el barri de Sants. Després de l’emissió, s’obrirà un debat entre públic i els autors de l’obra, que està previst que recorri el territori en les properes setmanes. De moment, hi ha previstos passis al Casal Popular Independensita del Pla de l’Estany (28 de març); a l’Ateneu Popular d'Esplugues (10 d’abril); a l’Associació Cultural Baix Montseny (26 d’abril); a l’Ateneu La Base del barri del Poble-sec de Barcelona (21 de maig) i a l’Ateneu Harmonia del també barceloní barri de Sant Andreu (23 de maig).

La pantalla rebel

La pantalla rebelD’aquesta manera, Temps de CanVi(e)s se suma a un grapat de documentals que han fet aflorar la Barcelona silenciada en els darrers anys. El relat institucional d’una ciutat oberta i amable ha col·lidit amb la Barcelona fosca d’uns veïns que lluiten per no ser desnonats, a Set dies amb la PAH de Barcelona; que abandonen els seus barris a causa de la gentrificació, a Bye Bye Barcelona; o la ciutat on la impunitat policial, judicial i política s’imposen per la força, com a Ciutat Morta.

Ha estat precisament l’impacte d’aquesta última obra, dirigida per Xavier Artigas i Xapo Ortega, la que ha aixecat les faldilles de la Barcelona de postal deixant a la intempèrie les seves vergonyes. “El documental ens permet arribar a l’espectador des d’espais de percepció més sensorials que no pas racionals”, reflexiona Artigas, que contraposa la rigidesa de les dades del periodisme amb les virtuts del llenguatge audiovisual, amb un peu en el món de l’art. I és que el periodisme o la crònica literària –de vegades a cavall del gènere negre— han recollit a contracorrent el testimoni de la Barcelona que viu a l’ombra de la marca, però segurament sense l’impacte de que gaudeix el gènere documental, com ha demostrat la sacsejada social i política de Ciutat Morta.

En la mateixa direcció es manifesta Eduardo Chibás, director de Bye Bye Barcelona, un retrat colpidor dels riscos de la massificació turística. “Els documentals són especialment útils per mostrar les cares ocultes de les coses, despertar consciències i obrir debats”. Les dues cintes, de la mateixa manera que Temps de CanVi(e)s –però també Set dies amb la PAH de Barcelona; MACBA, la dreta, l’esquerra, i els rics; Barcelona era una festa; o Morir de dia– els autors parteixen d’un buit informatiu i coincideixen en assenyalar els mitjans convencionals com a responsables d’haver girat l’esquena al servei ciutadà.

“Nostres creiem en el periodisme d’investigació i sorprèn com els mitjans de contrainformació, de barri o alternatius, ens van ser molt més útils que no pas els mitjans tradicionals”, explica Artigas, que cita els exemples de La Directa, Masala o La Burxa. En la mateixa línia s’expressa el professor de DateCuenta, un dels autors de Temps de CanVi(e)s, Pablo Rogero, que posa sobra la taula la independència envers les institucions. “Hem fet un petit documental amb vocació de fer-se gran, i l’hem fets amb afecte, esforç i passió per suplir l'escassetat de mitjans o suports institucionals, que ni hem buscat ni volem”, explica abans de concloure: “Nosaltres decidim què volem que sigui i el públic fins on ha d’arribar”.

Versió oficial, versió real?

Versió oficial, versió real?En el cas de Ciutat Morta, la versió policial va acabar per convertir-se en l’oficial. “El cas 4-F apareixia únicament a les planes de Successos, una secció en què els periodistes depenen de la policia per obtenir informacions, la qual cosa genera una afinitat entre ells i els seus informadors que els porta a assumir com a cert tot el que els hi arriba”, explica Artigas. Una manca de contrast que, tal i com descriu l’autor, “denota una gran mediocritat del periodisme d’aquest país”.

Chibás insisteix en la distància que hi ha entre el relat triomfalista institucional i el popular. “Fins fa ben poc, tot el que es deia al voltant del turisme a Barcelona era positiu i els mitjans només es parlaven de les quantioses sumes que deixen a la ciutat”. I és que només cal recordar lemes com Barcelona, posa't guapa; Barcelona, la millor botiga del món; o Barcelona, inspira —i els milions d’euros que han suposat— per entendre fins a quin punt Barcelona ha compartit la seva identitat amb la d’una marca.

Amb referents com Welcome and Goodbye, sobre Berlín i Síndrome de Venècia, el director va començar a treballar amb els testimonis de persones vinculades a les associacions de veïns, “fonamentals” per a l’obra. Chibás deixa clar que no es tracta d'un relat contra la indústria del turisme, ni molt menys en contra dels seus visitants; sinó “d'un crit alarma” que mostra com el ciutadà va perdent cada cop més espais públics en benefici del consum ràpid de Barcelona, el quart destí del món més decebedor per la seva massificació.

Activisme i internet: nou paradigma

Activisme i internet: nou paradigmaCada cop és més habitual que les assemblees de barri o plataformes ciutadanes incorporin recursos audiovisuals com a material de sensibilització i de lluita. Un component que té molt a veure amb la preparació multidisciplinària de les noves generacions d’activistes que nodreixen el moviment veïnal. És fàcil trobar vasos comunicants entre algunes de les darreres obres i aquest caldo de cultiu que representa l’activisme 2.0, alhora que cal posar en valor l’aportació de cineastes autogestionaris que han anat més enllà dels estereotips urbans.

L’escola lliure DateCuenta, festivals de cinema independent com l’Alternativa o els deixebles de “l’autoproclamada escola de documental de Barcelona” –en paraules d’Artigas—, en al·lusió al màster de documental de creació de la Universitat Pompeu Fabra, són el vivier d’una generació que treballa amb pocs recursos, al marge de la indústria. I amb una complicitat absoluta amb Internet i les xarxes socials, “el nou paradigma”, segons pronostiquen. “Els mitjans de comunicació tradicional, com els diaris en paper o la televisió en graella tancada, estan en decadència”, sentència Artigas.

Una generació jove que té memòria i, per tant, referents. I és que la mirada crítica del documental envers la ciutat està a l’alça, però no és nova. Cineastes com Joaquim Jordà (De nens, 2003), Mercedes Álvarez o José Luis Guerín (En construcción, 2000) han servit d’inspiració a una nova fornada de creadors i periodistes que han fet una lectura mordaç dels conflictes oberts actualment a Barcelona. Una ciutat amb “mil perfums, mil colors i mil cares”, com diria Serrat, però no totes amb la mateixa projecció. Potser ara la balança comença a estar més equilibrada que mai.

[Aquest reportatge és una adaptació d'un article del mateix autor a la revista CARRER]

[Aquest reportatge és una adaptació d'un article del mateix autor a la revista CARRER]CARRER