Les infraestructures i els interessos valencians

És paradoxal que, al mateix temps que molts certifiquen el final de la geografia i de les particularitats dels territoris davant la globalització, les infraestructures que ens lliguen al món –o la seua absència– siguen cada vegada fets més determinats. Hui, el 2016, els interessos valencians en aquesta matèria passen per una paraula màgica: la connectivitat. No només física, és cert, però també física. Cal evitar ser un cul-de-sac en aquesta contesa mundial i per això hauria de ser un dels objectius dels processos de presa de decisions en matèria d’obra pública i infraestructures.

En aquest objectiu, sincerament, els interessos dels valencians no són tan distants del que s’hauria de marcar l’Estat espanyol. Però Espanya es caracteritza per no aprendre de la seua història. En els anys deu i vint del segle passat, les úniques divises que entraven al país eren les que provenien, bàsicament, de les exportacions valencianes de fruites i hortalisses. Fins al desenvolupament del turisme massiu i de l’emigració, l’Estat progressava gràcies a l’obertura valenciana. Cent anys després, ens trobem en un altre moment semblant. Espanya hauria d’entendre que invertir en les infraestructures que els valencians necessitem seria invertir en la millora de l’economia global, de la seua competitivitat general. Tots podem intuir que és un interés rellevant per als valencians el desenvolupament del port de Sagunt i València, però, no és igualment estratègic per a Espanya connectar la riba mediterrània amb la cantàbrica d’una manera eficaç? De la mateixa manera, tenir un eix de comunicació multimodal potent pel litoral que connecte l’economia valenciana d’exportació (automòbils, ceràmica, pedra i marbre, fruita…) amb els mercats europeus és essencial. Però, no ho és també per l’economia murciana, catalana i andalusa? Disposar d’una autopista sense peatge pel litoral mediterrani beneficiaria l’arribada de turistes i alleugeriria la pressió sobre les carreteres que travessen nombroses poblacions valencianes, però, no tancaria d’una manera completa la xarxa d’autovies que l’Estat ha anat creant amb el gran forat entre les terres de Castelló i Tarragona? I així podríem continuar: habilitar un tren per la costa cap a una de les zones turístiques més potents de l’Espanya (la Marina), no permetria que més visitants estrangers, gent gran per exemple, que no volen conduir, se’n beneficiaren i aquest enclavament esdevinguera més competitiu a escala internacional? I les rodalies? A més de ser un servei públic obligatori que ha de prestar l’Estat, un sistema adient de rodalies al voltant de les grans àrees metropolitanes valencianes, no milloraria la qualitat de vida d’un bon nombre de ciutadans, resoldria embussos i congestions viàries –i evitaria les costoses inversions en ampliació de carreteres per descongestionar-les? I la resolució dels colls d’ampolla ferroviaris als nodes urbans de València i d’Alacant –les operacions associades a les estacions respectives–, no faria més fluïda i eficaç la circulació d’un dels corredors ferroviaris més utilitzats a Espanya?

Els interessos valencians en matèria d’infraestructures mostren una direcció que, sincerament, hauria de seguir Espanya: sense oblidar la necessària dotació de necessitats infradotades en altres regions de l’Estat –que també tenen dret a unes comunicacions segures i decents, només faltaria això!–, l’aposta per una obertura definitiva cap als mercats europeus i asiàtics, la intermodalitat portuària, el transvasament cap al ferrocarril de càrregues, la definició d’eixos estratègics de mercaderies de caràcter transversal, la posada en marxa d’una autèntica política d’accessos ferroviaris a les ciutats amb vista al segle XXI, el suport a la combinació carretera-tren, l’establiment d’accessos eficaços a les zones turístiques i logístiques litorals, etc., podrien i haurien de definir l’horitzó d’una nova política d’infraestructures a Espanya que, si es fera, beneficiaria la societat i l’economia valenciana i, en general, mediterrània.

La política espanyola en matèria d’obres públiques i infraestructures oscil·la entre la inèrcia i la visió envellida del context econòmic i global mundial, amb certs tocs de radialitat inherents al model, si més no des del segle XVIII. Aquests trets no s’han ajustat mai als interessos valencians. Per això, promoure una nova cultura de les infraestructures a Espanya, assentada en principis moderns i estratègics, hauria de ser un objectiu, també, associat als interessos dels valencians.

*Josep Vicent Boira. Secretari Autonòmic d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori