4 anys sense José Antonio

Ja fa quatre anys que va faltar José Antonio Labordeta. No és una efemèride molt redona, però és el primer any que podia aprofitar estes línies per a l´homenatge i, d´altra banda, la vida està feta de dates i estadístiques imperfectes.

Cantant, escriptor i polític, encara que el més jóvens l´identificaran més com a conductor de programes de televisió. Jo tinc d´ell, principalment, la imatge que conserven els nostres pares, la del cantautor que va posar Aragó en el mapa de l´imminent Estat de les Autonomies.

Del VCF em vaig fer jo a soletes, però de Labordeta em va fer mon pare. Com ell és de Terol i la terra tira, a ma casa s´escoltaven eixos vinils que parlaven d´una orografia extrema, de bancals abandonats, emigració, greuge i, de rerefons, “una tierra que ponga libertad”.

Sempre crític, però amb la ironia dels professors –també exercí- de la vella escola. De manera que, sense perdre mai el to reivindicatiu, podies sentir-lo cantar amb la vehemència més contestatària, els ritmes més festius i, fins i tot, la solemnitat d´un parell de temes –Somos i Canto a la Libertad- que ja són himnes extraoficials i cançons que el poble ha fet seues.

Tal volta no hi haja millor homenatge que eixe, el de la posteritat que transmet el cor etern dels ciutadans. Trobe que és la forma més espontània d´agrair el compromís amb la seua terra i la contribució a la felicitat de cadascú. Jo, de fet, el vaig vore actuar a pobles que no passaven de cinquanta habitants i imaginareu que ell no posaria problemes de caché.

Eixa humilitat és la que ha fet de Labordeta –cognom amb el que la gent s´ha familiaritzat, tot i que no el distingix del seu germà poeta- una persona estimada i que molts van descobrir gràcies a aquell programa televisiu fet a la seua mida d´home del poble.

Era fàcil sentir-se identificat amb Labordeta i no calia per a això compartir totes les seues idees polítiques perquè, afortunadament, ell no era un dogmàtic. El seu pas per la política més mediàtica arribà de la mà d´un partit com la CHA, que havia fet de l´austeritat i el treball pels seus veïns les seues banderes, i no deixà indiferent ningú. Trobe que va complir de categoria el paper de defendre la seua terra i posar al servici de l´aragonesisme el seu prestigi personal. Estava clar que no anava a ser un diputat a l´ús, un culiparlant més; el Grup Mixt no dóna treva i sempre s´agraïx la participació de polítics amb un recorregut vital-professional al marge del partit de tanda.

En definitiva, un digníssim representant i unes paraules per a la posteritat a seu parlamentària, tot i que menys líriques, les que va dedicar als borinots que, des de la bancada popular, no li deixaven reprendre el discurs amb les seues ofenses. Eixe dia va dir-los en veu alta lo mateix que molts estàvem pensant.

Res més, ara que fa quatre anys del traspàs, gràcies per haver contribuït a fer d´este món un lloc millor, que crec que és el que, al remat, més importa.

D´un Labordeta que és de tots perquè mai va voler fer-nos combregar amb més idees que les de la llibertat, la igualtat i la justícia. Les de la raó pràctica i no les de les avantguardes que s´arroguen el paper d´interpretar el que els pobles volen.

De part d´un valencià que ho és perquè son pare bajó al Reino per a posar arrels.

Como esos viejos árboles.