COVID-19, una altra gestió és possible?

Com tothom sap, estem vivint moments difícils actualment a causa de l’expansió del coronavirus, una malaltia descoberta a la Xina, a la província de Wuhan, i que en 3 mesos s’ha expandit a la resta del món.

En aquesta publicació, exposaré les diverses actuacions de coordinació entre les diferents administracions de cada estat per a fer front l’emergència sanitària als diferents Estats europeus davant aquesta crisi sanitària. Tot i que és difícil de separar, el text no es centra en la resposta des del punt de vista de la gestió sanitària de la crisi, que escapa d’un text d’aquestes característiques. Per això he seleccionat diversos Estats europeus en funció de la seva organització administrativa com son, a més del cas espanyol, el Regne Unit, França o Alemanya. Cal tenir present també, que les mesures preses pels diferents governs europeus són canviants i provisionals, pel que un balanç més definitiu segurament caldrà fer-lo una vegada se supere aquesta crisi sanitària.

Fins avui, en tots els països que seran exposats, a excepció del Regne Unit, s’ha declarat l’estat d’alarma. Aquesta fórmula jurídica presenta característiques diferents segons l’Estat i la seua forma d’organització estatal, però té els següents trets comuns:

- Ha de tindre una duració màxima de 15 dies, prorrogables segons acord de la cambra legislativa.

- Es declara quan hi ha una emergència sanitària o una catàstrofe natural a l’Estat.

- La forma de declarar aquest estat d’alarma és mitjançant decret del Consell de Ministres, que ha de donar compte al Parlament de la situació.

En el cas Alemany, l’estat d’alarma es troba definit a l’article 35 de la Llei Fonamental de Bonn, on s’exposa que la relació Estat Federal-Länder serà una relació de coordinació i, en cap cas, de subordinació ni de recentralització de competències. En tot cas, seran els Länder qui adopten les mesures necessàries, com el tancament d’escoles o reducció en la freqüència de pas del transport públic.

A més de les competències en la gestió de crisis d’aquest tipus, cal explicar breument la distribució competencial entre els diferents països, particularment en qüestions sanitàries.

- A la Constitució italiana de 1947, s’exposa a l’article 117 que les Regions italianes sols tenen competència normativa per regular l’assistència sanitària, és a dir, que el Govern de Roma és l’encarregat de la competència sanitària en els àmbits d’emergència sanitària, recentralitzant la competència regional.

- A la Constitució Francesa de 1958, podem observar que la competència sanitària pertany al Govern central però els departaments, en ocasions molt concretes com una epidèmia o una catàstrofe natural, poden col·laborar entre si per poder fer front a la situació amb la supervisió del Govern de la República.

- El Regne Unit és un cas especial dins dels Estats que seran analitzats, doncs no té una Constitució a l’ús i té normativa dispersa sobre les competències de les nacions que en formen part (Anglaterra, Escòcia, Gales i Irlanda del Nord).  Per tant, es pot afirmar que la competència en assistència sanitària és del Govern central però les nacions tenen competències en l’assistència social amb subordinació a les normes promulgades pel Govern central.

- A la Llei Fonamental de Bonn, a l’article 74 s’exposa que els Länder tenen una competència concurrent amb el Govern Federal en assumptes d’assistència social, on s’inclou la sanitat. Açò significa, a partir de l’article 72, que la sanitat és competència dels Länder si aquesta és assumida en la seua Constitució.

- A la Constitució espanyola de 1978, a l’article 148.1.21a s’estipula la competència autonòmica de la sanitat, que fou assumida per les autonomies que accediren a l’autonomia per la “via ràpida” o segons el procés de l’article 151 (Euskadi, Catalunya, Galicia, Andalusia) o mitjançant una Llei Orgànica de transferència de competències (País Valencià i Canàries). Més tard, amb els pactes autonòmics de 2002, es va cedir aquesta competència a la resta d’autonomies denominades “territori Insalud”.

En el cas que ocórrega una epidèmia o catàstrofe natural, la competència de la coordinació del sistema sanitari és de l’Estat central, que marca les línies bàsiques d’actuació, segons l’article 149.1.16a.

Vista la regulació que els diferents Estats tenen de com gestionar crisis excepcionals i la distribució competencial en sanitat, ja podem passar a examinar amb una mica de detall quines ha estat les principals actuacions de coordinació dels diferents països:

- A Itàlia, s’han pres mesures sense cap tipus de consulta a les regions afectades: les regions del Nord italià (Lombardia, Veneto, Emilia-Romagna i Piemont). Es veu ací com la descentralització només és administrativa, ja què en matèria de seguretat i de sanitat les regions italianes dependent dels dictats del Govern de Roma.

Les decisions preses pel govern Conte han anat evolucionant a un aïllament concret de certes poblacions de la Lombardia fins a un confinament obligatori però on es permet fer esport. Les regions sols han acceptat les decisions del govern central, tot i que eren qui més coneixen del problema del COVID-19.

- A França, les províncies o departaments estan complint les mesures que ha dictat el Govern d’Emmanuel Macron, tal i com s’espera d’un estat centralitzat, doncs són unes mesures de difícil control i presa. Dins d’aquest mesures, han destacat un primer confinament obligatori i la suspensió de la segona volta de les eleccions municipals doncs la primera volta es va celebrar el diumenge 15 de març amb una abstenció rècord d’un quasi 60% del cens electoral.

A més a més, s’ha vist una coordinació sanitària de diversos departaments com Còrcega, on les autoritats corses han decidit que els malalts més greus de l’illa siguen traslladats al territori continental, tant a hospitals parisencs com de la Costa Blava.

A més, en els últims dies, s’ha difós als mitjans francesos que el post-confinament es farà de forma gradual i dependrà del què ocórrega a cada Departament, deixant aquesta competència en mans dels governs regionals.

- Al Regne Unit, la ministra principal d’Escòcia i líder del Scottish National Party (SNP), Nicola Sturgeon, ha pres unes mesures més dures que el premier conservador, Boris Johnson, qui en repetides vegades havia negat l’emergència sanitària.

Les mesures foren el tancament de tots els col·legis, sense cap tipus de tancament parcial, perquè exposaren que hi havia una emergència d’estat i que no podien perjudicar el jovent.

La decisió tardana del premier Boris Johnson és degut, tal com afirmen alguns analistes, a decisions de caràcter polític, doncs l’únic important pel seu govern és obtindre una retirada poc dolenta del mercat únic, de la Unió Europea. També són decisions tardanes per la dificultat que suposa prendre-les en un breu espai de temps.

- A Alemanya, el cas més característic dels Estats Federals europeus, s’han pres les mesures contra el coronavirus d’una manera molt destacable per la forma en què van prendre, ja què els ministres principals o presidents dels Länder han tingut una reunió amb la cancellera Angela Merkel.

Després d’aquesta reunió Länder-Govern Federal, els Ministeris Federals d’Interior, Sanitat i Defensa establiren les línies bàsiques pel que fa a les mesures adoptades. Aquestes línies bàsiques foren millorades per alguns Länder. Destaquen les mesures de Baviera i el Sarre, els primers Länder que tancaren els seus centres educatius, abans que el Govern Federal ho decretara.

Per poder vigilar el compliment de les mesures, el Govern Federal ha decret la vigilància de les comunicacions, és a dir, exercirà una competència de seguretat nacional, retirant poder als Länder perquè la ciutadania puga complir el confinament decretat.

- En el cas espanyol, com hem pogut observar a les noticies dels diaris, als informatius dels mitjans de comunicació i xarxes socials, l’executiu de Pedro Sánchez va dictar unes ordres i recomanacions sense prèvia audiència de les Comunitats Autònomes, en un primer moment.

Més tard, durant el cap de setmana, el President Sánchez té videoconferències setmanals amb els 17 presidents autonòmics sobre les mesures que les Comunitats devien prendre i per consultar si estan seguint les directrius dels Ministeris de Sanitat, Interior, Defensa i Transports.

Malgrat això, podem observar que hi ha una gran diferencia en com els diferents territoris perceben els esforços de coordinació per part del govern central. Per exemple, en la declaració de l’estat d’alarma, hi havia autonomies que n’estaven en desacord per la recentralització de drets i competències que en suposa, sent el cas de les nacionalitats històriques d’Euskadi i Catalunya. Ara sabem, a més, que hi ha regions que discrepen de la política del govern i volen més tancaments, com és el cas del País Valencià, que demana el tancament de Madrid. A més, hi ha regions, com Euskadi i Catalunya, que compren material pel seu compte perquè veuen amb mals ulls unes compres centralitzades com a un vestigi del centralisme i perquè han observat que les compres de l’Estat central són molt lentes i no s’adapten a les necessitats de cada territori. I, encara, cal tenir present que els casos i l’afecció de la pandèmia és diferent en les diferents autonomies, destacant que, ple moment, un considerable número dels casos es troben localitzats en molt poques autonomies.

Pel que fa al País Valencià, la Generalitat Valenciana, durant els últims dies, ha realitzat mesures de gran importància per la ciutadania valenciana, com la compra de productes mèdics per part de la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública, fent-ho a banda de les directrius del Ministeri de Sanitat.

També són destacables les mesures econòmiques del Consell en el dominat “Escut Social Botànic” promogut per la Vicepresidència 2a i Conselleria d’Habitatge, com la suspensió del pagament del lloguer social o ajudes a les persones més vulnerables com autònoms on s’està tramitant una ajuda per part de Labora (antic SERVEF) de 1.500 euros.

Aquestes mesures beneficien a una gran part de la ciutadania valenciana, complint així amb el lema botànic de “Rescatem a les persones”. Són mesures de caire social per evitar el contagi de la ciutadania i reduint així el nombre de persones ingressades als hospitals valencians. S’han pogut elaborar gràcies a la proximitat dels problemes de la ciutadania del territori.

Gràcies a les bones relacions exteriors que té la Generalitat Valenciana, s’ha pogut dur una resposta a nivell de les regions europees, doncs el President Ximo Puig es va reunir via telemàtica amb els representants del Comité de les Regions per exposar les seues propostes i fomentar la creació d’un Pla Marshall després de la crisi sanitària.

També són destacables les compres de material sanitari que s’han fet per part de la Generalitat Valenciana, teixint unes relacions comercials amb Xina que seran mantingudes. Aquesta nova “Ruta de la Seda” ha permés la compra de material sanitari que necessitaven els hospitals valencians per fer front a la pandèmia i ha mostrat a la resta d’autonomies com s’ha pogut fer una gestió descentralitzada de la crisi.

Després d’haver comentat les mesures preses pels diferents governs europeus, és necessari demostrar com un grau de descentralització en aquesta crisi sanitària és positiu per poder fer-la.

Podem observar que als diferents països hi ha hagut una evolució i que les mesures preses han tingut un efecte positiu, però el país amb millor evolució ha sigut Alemanya gràcies al grau de descentralització i coordinació de les mesures entre Govern Federal i Länder. Per tant, es pot arribar a la conclusió que a major descentralització, millor es combat l’epidèmia, doncs els Länder alemanys i les autonomies espanyoles coneixen de primera mà les seues necessitats i poden ajudar a la ciutadania de forma més eficient que un govern centralitzat.

En resum, les primeres mesures adoptades pel govern mostren com  encara hi perviu el centralisme que ha existit furant segles a l’Estat espanyol però amb les mesures i compres que han fet diverses autonomies com el País Valencià es demostra que el futur de la gestió de la crisi és un gestió de caràcter federalitzant, és a dir, una relació de coordinació entre el Govern de l’Estat i els Governs autonòmics. Per tant, les mesures que es deuen prendre per part de l’Executiu de Pedro Sánchez deuen ser decisions preses de manera coordinada entre l’Administració central i les autonomies, doncs són les pròpies CCAA qui millor coneixen les necessitats sanitàries del seu territori i deuen evitar un retrocés en el projecte d’Estat descentralitzat creat fa 40 anys, posat en perill amb l’estat d’alarma.