Que la Conferència Episcopal demane perdó a les generacions del franquisme pels maltractaments i abusos sexuals

Durant la dictadura franquista nacionalcatòlica, l’Esglesia dominava –amb els seus diferents ordes: marianistes, jesuites, maristes, etc- l’ensenyament en centenars de col·legis. Imbricats i emparats en la inmoralitat de manar per la força de la dictadura, moltíssims xiquets, xiquetes i adolescents varen patir tot tipus de maltractaments, tant per acció com per omissió i per negligència. Moltes persones, avui ja majors, guarden records lúgubres que conscientment o inconscientment afectaren la seua personalitat i el seu caràcter per a tota la vida. No li peguem voltes al nano: durant la dictadura una gran part de col·legis i internats catòlics eren casernes de constants abusos sexuals i accions voluntàries de professors que causaven danys físics i fins i tot lesions. Tot quedava silenciat, i fins i tot aplaudit sota la máxima de “la letra con sangre entra”. Centenars de capellans, germans d’ordes religiosos i monges, aixoplugats en la impunitat, abusaven sexualment de l’alumnat. Aprofitant-se de la seua superioritat física i psíquica, coaccionaven i sotmetien la seua víctima amb la seua autoritat, ja que els infants i adolescents són vulnerables i no están capacitats per consentir lliurement de participar en activitats sexuals. Tots sabem que, quan alguns pares se queixaven que els seus fills rebien tocaments, masturbacions i fins i tot penetracions anals per part dels seus professors capellan, el violador de torn era traslladat a un altre col·legi d’una altra ciutat (damunt, eixe alumne era a partir de la seua denúncia estigmatitzat i malmirat pels altres professors religiosos).

És per això que l’aprovació pel Govern espanyol el 9 de juny del projecte de Llei de Protecció Integral de la Infància i Adolescència davant de la Violència és un pas gegantí que estableix un nou paradigma de protecció dels drets dels xiquets: tolerància cero als abusos sexuals, a qualsevol violència i a la impunitat, tot allargant el termini de prescripció dels delictes violents contra menors, siguen sexuals o de maltracte, amb la idea que el temps comence a comptar quan la víctima faça 30 anys. D’altra banda, estableix, entre altres importants mesures, l’obligació de qualsevol persona de comunicar oficialment situacions de violència cap als xiquets i xiquetes. A més, elimina l’exepció que actualment regeix en el deure de denunciar per part dels cònjuges i familiars del maltractador: serà obligatori denunciar siga qui siga el presumpte autor.

Amb unes paraules que l’enalteixen, el vicepresident Pablo Iglesias acabava la roda de premsa de presentació del projecte de llei demanant perdó als que durant la democràcia han patit tot tipus de maltractaments i que la legislació i la societat no els ha emparat ni fet cas. El 2018, segons l’estadística del Ministeri de l’Interior, a Espanya 38.000 menors foren víctimes d’algun il·lícit penal, i 50.000 infants i adolescents han estat atesos per entitats públiques de protecció de les comunitats autònomes. Si aquestes són les dades actuals… s’imaginen les centenars de milers de barbaritats doloses que les generacions del franquisme varen suportar? No seria el moment perquè la Conferència Episcopal Espanyola demanara públicament perdó a tots els centenars de milers d’homes i dones que durant el franquisme varen ser abusats sexualment i torturats psíquicament i físicament? I no sols pegant-los: en més d’un col.legi de monges tancaven en l’armari fosc xiquets de 3 a 6 anys per ser revoltosos. A què espera l’Esglèsia catòlica que tant es vanta de la necessitat i virtud cristiana de demanar perdó? No s’adonen que haver estat víctima de maltractaments és un factor de risc per a ser maltractador de grans? No s’adonen que amb els seus abusos i pràctiques lesives ‘educant’ han contribuït a crear una societat més neuròtica i agresiva?

D’entre l’ampli espectre de variabilitat d’implicacions, reaccions i efectes del maltractament, podem dir que hi ha seqüeles internalitzades que afecten el món interior de l’individu, com són trastorns post-traumàtics, distorsions cognitives (tendència a sobreestimar l’hostilitat, propensió a desestimar les habilitats pròpies); alteracions emocionals (ansietat, depressió, irritabilitat, apatia, complexes d’inferioritat, pèrdua de l’autoestima, etc.); o trastorns en la pròpia percepció. També hi ha seqüeles psicosocials o externalitzades que interfereixen en la relació amb altres persones: por a les figures d’autoritat, desconfiança, trastorns en els vincles d’intimitat, trastorns en la sexualitat, conductes evitatives, conflictivitat en les relacions, etc. Per suposat, són les reaccions de victimització les que porten moltes vegades a cronificar el trauma. Damunt, aquesta victimització primaria comporta una victimització secundària derivada de les vivències de la víctima durant el periple per les diferents instàncies que segueix el procés d’intervenció: centres de salut, policia, centres d’acolliment, etc. Suposa un patiment afegit ja que cadascuna d’aquestes intàncies fa reviure situacions que es volen evitar. Aquesta victimització és més intensa quan en alguns casos es dubta de la credibilitat de la víctima o, fins i tot, pot ser objecte d’atribució de culpa mitjançant mecanismes soterrats d’inculpació. Cal afegir una victimització terciària: si el maltractament ja és una experiencia extremadament vexatòria, que la gent de l’entorn conega el cas i mostre actituds de rebuig suposa una dificultat més al procés de normalització de l’infant.

L’Esglèsia ha arribat a utilizar al llarg de la història els adolescents com a mà d’obra gratuÏta: se'n recorden dels convents de La Magdalena a Irlanda?: Fins al 1996 hi empresonaven les jovenetes que, violades, havien perdut la virginitat, i quan donaven a llum el seu fill l'hi arrabassaven (i treballaven en les bugaderies dels convents, sense cobrar, 12 hores diaries, per sempre ja presoneres: més de 30.000 dones hi varen ser, a més a més, violades y assotades) L’espai m’impedeix posar més exemples. I no sóc ingenu: els monsenyors, amb la seua supèrbia, mai demanaran perdó a les generacions que maltractaren durant el franquisme.

Aconsellaria que en els col·legis i instituts el professorat posara a l’alumnat pel·lícules i documentals –basats en fets reals- on se demostra el sadisme tremend i els abusos sexuals que l’Esglèsia catòlica ha fet servir per a ‘educar’. Citaré uns pocs exemples: Los niños de San Judas, pel·lícula d'Aisling Walsh (2004); el documental Sexo en clima frío (1998); els reportatges de la periodista Mary Raftery (1999) de la RTE (cadena nacional irlandesa); l’obra de teatre Eclipsada (1985) de Patricia Burke-Brogan; o el curtmetratge esperpèntic de Luis García Berlanga El sueño de la maestra (2002). No faig espòiler, però als joves d’avui, de segur, els deixaran bocabadats aquests retrats històrics de l’Esglèsia. No podem oblidar el passat, callant no s’arriba enlloc, i que cadascú carregue el mort. Aquesta nova llei amplia els drets socials i individuals dels més dèbils, evitarà molts patiments i canviarà la vida dels xiquets i xiquetes, tot propiciant en el futur una societat més justa, sana i raonable.