Christo Casas, autor d’‘El Power Ranger rosa’: “L’LGTBIfòbia que vaig patir en la infància va ser importada de la ciutat”

El protagonista de la novel·la El Power Ranger rosa (niños gratis*, 2020) no va triar el seu malnom, li’l van imposar. “No és una història victimista, tot el contrari”, explica Christo Casas (Henarejos, 1991). El recentment estrenat escriptor irromp en el món editorial amb una història d’un jove nascut en un poble de Conca que emigra a Barcelona i després a Berlín. Allí tracta d’escriure la història de vida de la seua àvia, a qui ha entrevistat gravadora en mà. Totes dues veus es fusionen en un relat molt viu que interpel·larà quasi qualsevol lector o lectora, sobretot si ha nascut en la dècada dels 90. El discurs de classe, la diversitat afectivosexual, la (des)vinculació amb els nostres pobles, l’admiració per les àvies o la precarietat juvenil són també els grans protagonistes d’aquesta novel·la plena d’ironia i colps de realitat.

Graduat en Periodisme i Comunicació Audiovisual per la Universitat de València, Christo Casas treballa actualment com a director de comunicació del Consell de la Joventut de Barcelona i compagina la seua faena amb estudis d’antropologia. Es descriu com un “marieta de classe obrera” i “un periodista enfadat amb el periodisme” i, encara que la novel·la no siga autobiogràfica, hi ha molta d’aquesta ràbia en les seues línies. En tot just setmanes es van esgotar els exemplars de la primera edició i ja està en marxa una segona. Després d’un primer contacte molt positiu amb lectors a Madrid, l’autor presentarà la seua novel·la el 17 de maig, Dia Internacional contra l’LGTBIfòbia, en l’Institut Joan Fuster de Sueca, on va viure durant la seua adolescència. “Algú va dir que un exalumne havia publicat un llibre sobre un marieta i em van cridar”, conta des de l’altra banda de la pantalla.

Qui és el Power Ranger rosa?

El Power Ranger rosa som totes les persones, siguen xiquets, xiquetes o xiquetis que érem qualificats de febles, rars o diferents. Aquest Power Ranger estava associat allò femení i era entés com el pitjor dels cinc, el descartable, el que ningú volia. Al final sempre li tocava al raret del grup.

Diries que hi ha molts “Power Ranger rosa” a Espanya?

Sí, moltíssims. Espanya està pleníssima de Power Ranger rosa, de persones a qui se les assenyala com de diferents que són des que són molt menudes i creixen assumint-ho. I no únicament per l’orientació afectivosexual, pot ser per orígens, gènere, diversitat funcional o per qualsevol altra interseccionalitat. Estic rebent molt de retorn d’experiències similars, però amb el Power Ranger groc perquè en algunes edicions és xica o una persona racialitzada. La novel·la fa molta incidència no sols en la diversitat afectivosexual, sinó en la qüestió de classe. I per descomptat aquest país està pleníssim de persones que són assenyalades o marginades per la seua classe. Tenim molts Power Ranger pobres al país.

Hi ha un moment de la novel·la, cite literalment, en què l’àvia diu al net: “Jo sé que el ninot aquest rosa l’has trencat perquè no et diguen que ets una xiqueta. Però tu el que has de fer és jugar amb el que vulgues i amb qui vulgues. I si et pega aquell xiquet, doncs tu no li pegues, perquè no seràs un home com ell”. Tenen les nostres àvies més respostes de les que ens pensem?

Per descomptat. Moltes vegades mirem les nostres àvies com a personatges plans l’únic paper dels quals és ser les nostres àvies. Ens oblidem que han sigut mares, germanes, treballadores, filles i moltes altres coses. L’àvia de la novel·la és una dona analfabeta. M’interessava molt retratar aquesta dona que, per molt que no sàpia escriure el seu nom, té moltíssima més saviesa que altres persones que sí que saben. El llibre és també un homenatge a les meues àvies, dues dones analfabetes. Una d’elles parla cinc idiomes sense saber escriure’n cap, com la de la novel·la.

Com sorgeix aquesta història?

Vam tindre un treball per a classe que consistia a entrevistar una persona major. El Power Ranger rosa té un germen en ‘la història de vida’ que vaig escriure el 2009 entrevistant una de les meues àvies. Ací vaig tindre un moment de xoc en adonar-me que la meua àvia és una persona que té moltes vivències. Algunes d’aquestes vivències, si s’hagueren donat en l’actualitat, les podríem polititzar molt fàcilment. En canvi, ella les ha incorporades en la seua vida com una cosa que va passar, perquè havia de ser així. La novel·la dialoga entre què era allò polititzable en els 60 i què és allò polititzable el 2020.

A més de totes aquestes lliçons que ens deixa l’àvia de la novel·la i del tema de l’assetjament cap a les persones homosexuals, el llibre està travessat per la precarietat laboral. Per exemple, quan el protagonista celebra poder fer la compra setmanal. És en aquest tema on veiem més l’autor?

No és autobiogràfica, però la novel·la té molt de la meua experiència i d’altres d’amics i amigues nascuts en els 90. Està el clixé que diu que tota fotografia és un autoretrat. Potser totes les novel·les són autobiografies. Podria haver-me inventat la vida d’una persona que arriba a la universitat amb tot acomodat, li paguen el pis i només ha de preocupar-se per estudiar, però no m’hauria quedat tan realista, perquè no tindria ni idea de quina és aqueixa vida. Històricament qui s’ha dedicat a escriure és qui ha tingut les necessitats cobertes, això ja ho va dir Virginia Woolf. La novel·la té només 120 pàgines i probablement és producte del temps que he pogut dedicar-li. També és cert que en l’editorial són tot novel·les curtes. És un format preciós i que ho cuiden tot molt.

Hi ha un moment en què el protagonista diu que més que “el desvetlament” de classe prefereix anomenar-lo “l’hòstia” de classe. Quan vas tindre la teua hòstia de classe?

Vaig tindre la meua hòstia de classe en batxiller. En aquella època començava la gran crisi del 2007, encara que crec que la nostra generació està en crisi des dels 90 o abans. Sabem tots que va haver-hi una gran recessió i es va expulsar molta gent del mercat laboral. En aquest context, des de casa no es va poder assumir al complet el cost de batxiller i vaig començar a treballar amb 16 anys per pagar-me els llibres. Ací em vaig adonar com de fotudes que estan les coses o que diferents que poden ser.

El llibre també tracta sobre la migració de joves “preparats” i/o amb carreres universitàries que deixen primerament el poble per la ciutat i després se’n van fora d’Espanya. Has vist tu aquesta realitat en el teu context?

Sí, hi ha una certa romantització, sobretot en els mitjans de massa, sobre la migració dels cervells espanyols. És paradoxal. D’una banda és un drama, però després et diuen com de bé que viuen a Londres. La infinita majoria d’amics i amigues que han hagut d’emigrar a Londres, Berlín o on siga, han migrat a netejar banys, a fer de guia turístic o a posar copes. Amb una mica de sort, alguna ha migrat amb alguna beca, però, una vegada acabada, han hagut de tornar a netejar banys. Cal diferenciar les persones que emigren perquè volen, siga del poble a la ciutat o d’un país a un altre, o dins d’un país, d’altres que es veuen obligades a emigrar, com és el cas de l’àvia del llibre, que migra per fam i per persecució política.

I tu, com a persona que s’ha criat en un poble de l’Espanya rural, com portes viure a Barcelona?

Visc a Barcelona perquè és on hi ha faena de la meua. Viuria al meu poble? Tampoc. La jovenalla acabem anant-nos-en dels pobles, però perquè és un peix que es mossega la cua. Necessite socialitzar amb gent de la meua edat, tindre oci i altres coses que m’enriquisquen més enllà d’anar a la faena. Si trobara faena al meu poble, no tindria cap altra cosa més a què dedicar la meua vida que a la faena i la resta de l’oci hauria de fer-lo a través d’una connexió de wifi. Tenint en compte que soc marieta, arribar a tindre una vida sexual plena també es veu més reduïda en un poble. Això no vol dir que no n’hi haja. Si des d’un estat urbanitocèntric no s’haguera fomentat el buidatge rural de la joventut, potser sí que podria tindre xarxes afectives i compartir aficions i oci amb persones de la meua generació al meu poble. Ens n’anem dels pobles perquè no hi ha joves i no hi ha joves perquè ens n’anem dels pobles. Però, on està ací la responsabilitat estructural quan és l’Estat el que no proporciona serveis bàsics als pobles?

Moltes vegades hi ha una percepció generalitzada que continua relacionant els pobles amb llocs on s’accepta pitjor la diferència. Creus que hi ha una criminalització injusta cap als pobles en aquests temes?

Els pobles del segle XXI estan en el segle XXI, tenen Internet i hi arriben els paquets d’Amazon. I, de la mateixa manera que hi arriben els paquets d’Amazon, hi arriba també l’LGTBIfòbia, que moltes vegades s’aprén dels mitjans de comunicació i partits amb seu central a Madrid. Em vaig criar en un poble de 140 habitants, vaig anar a un col·legi rural agrupat en una aula de cinc alumnes, però a mi mai absolutament ningú em va dir marieta ni em va discriminar per això, a pesar que soc un xiquet que sempre ha tingut molta ploma. A mi qui em deia marieta eren els xiquets que venien de la ciutat al poble a passar el cap de setmana, la Setmana Santa o l’estiu. Aquests xiquets són els que em van fer descobrir que jo era diferent de la resta. I no era només per ser de poble, sinó que era per qüestió de feminitat o de la meua ploma, que estava malament. L’LGTBIfòbia que vaig patir en la infància va ser importada de la ciutat.

Imagine que aquesta LGTBIfòbia no l’has sentida únicament durant la teua infància.

En la universitat cada dissabte em plantejava si la gent nova a qui coneixia li semblaria bé que fora marieta. Al poble, com que ens coneixem tots, ja saps a qui li sembla bé o malament des del principi. Almenys pots limitar el risc. En aquest sentit, és una mica més zona de confort el poble. No negaré que hi haja LGTBIfòbia als pobles, n’hi ha i molta. Per això es produeix el que es diu el ‘sexili’, que és migrar a un lloc on et sents més còmode per l’anonimat de la ciutat. Buscant pis també et pots trobar amb aquesta LGTBIfòbia. O a l’hora de buscar faena. Al final, que la teua identitat afectivosexual puga suposar que no tingues una faena, que és el que et posa el plat a taula, és el que més por m’ha fet passar. I això no m’ha passat al poble, m’ha passat a Barcelona, a Santiago de Compostel·la, i passa per tot Europa.

Actualment treballes coordinant la comunicació d’activitats LGTBI a Barcelona. De quina manera creus que pot afectar la irrupció de l’extrema dreta?

Fa cinc anys que treballe en aquest lloc i he de dir que durant els últims dos hi ha hagut una fiscalització creixent del que fem. Tant nosaltres, com del que fan moltíssimes associacions LGTBI, feministes o antiracistes de la ciutat de Barcelona. Hi ha una fustigació des del clixé aquest que hi ha ‘paradetes’, els mateixos que pensen que invertir en la lluita contra els discursos d’odi és invertir en un forat negre per on se’n van els diners públics. T’acaba assenyalant gent que ni sap calcular una nòmina. Aquells que després van de banderers de la classe obrera i no s’adonen que acusen personal laboral i els seus salaris, que no són excessivament alts. L’extrema dreta, més que preocupar-me, em preocupa el joc que li fan altres partits copiant el seu discurs o menjant-li el pastís per evitar que l’extrema dreta els lleve vots.

I per acabar, tornem al llibre: tindrà continuació?

No, soc molt poc fan de les històries amb final tancat. Afortunadament la nostra vida no té un final tancat ni sabem quan acabarà. Em va dir el meu editor que les novel·les no s’acaben, s’abandonen. Qui s’haja encapritxat dels personatges com em vaig encapritxar jo, es pot imaginar la vida que vulga per a ells i omplir l’el·lipsi final amb les seues experiències. Això seria meravellós.