Les dones de la cultura alcen la veu

Escales, llums i mitja dotzena d'homes a dalt l'escenari dirigeixen els focus i preparen la il·luminació. La sala també té nom d'home, un homenatge a l'actor valencià José Sancho. Si seguim visitant l'edifici, públic, trobem una altra sala, la que rep el nom del director de cinema Luis García Berlanga i és l'espai de la filmoteca valenciana. En tornar a la sala José Sancho hi ha una dona, Chrisa Lialia, escenògrafa de la companyia 'A tiro hecho' i una de les quatre il·luminadores dones de la ciutat de València, segons ella mateixa explica. La raresa és tal que al Teatre Rialto li han fet una acreditació perquè puga treballar amb normalitat on hi ha escrit el seu nom i a baix, com a epígraf, posa “Técnico”, en masculí. Al teatre només hi ha una dona en plantilla per a qüestions tècniques, és regidora.

Les dones abunden sobre l'escenari però la creació, gestió i direcció segueix en mans dels homes. L'estudi ¿Dónde están las mujeres? fet per l'Associació Clàssicas y Modernas i l'SGAE, evidencia que dels espectacles representats als teatres públics de la Generalitat en la temporada 2015 – 2016, només el 12.25% havien sigut escrits per dones i cap llibret estava versionat o adaptat per una dona. Una de cada cinc tenien directora. Les xifres només milloren en el cas de la dansa, una disciplina composta majoritàriament per ballarines però on la direcció coreogràfica segueix estant en mans d'homes, el 54,5% dels espectacles tenien un coreògraf.

“Als estudis d'art dramàtic hi ha una majoria de dones però tal com vas escalant et trobes amb menys dones i sobretot en la direcció, on estem acostumades a la figura del director home”, anota Carla Chillida, directora de l'obra Les solidàries, i explica que en la seua companyia, A tiro hecho hi ha un sol home, que s'encarrega normalment de la il·luminació i a qui la gent el felicita després dels espectacles donant per fet que ell és el director.

Aquest esquema mental es repeteix en la resta d'arts. Les dones en la cultura denuncien que el seu sector es manté la bretxa salarial i la discriminació d'altres professions però que a més “són habituals pràctiques d'intimidació, manipulació i violència per les característiques flexibles, obertes i desregularitzades del context artístic”, diu el manifest per al 8 de març de l'organització estatal La Caja de Pandora.

Paulapé és una de les joves més destacades de la il·lustració valenciana. Lluita pels drets de les dones des dels seus dibuixos i des de l'Associació Professional d'Il·lustradors Valencians, on han establert un codi de conducta de gènere per evitar agressions sexuals i menysteniments entre companys. Però a l'entorn laboral se segueix trobant de cara amb el masclisme. En entrevista recorda com fa uns mesos, en la sessió de fotos per a un especial sobre la il·lustració feta per dones publicat al dominical d'un diari valencià li van demanar que canviara el jersei ample i llarg que duia per una jaqueta de punt. “Això no m'ho hagueren demanat sinó fora dona. A un home mai el jutgen per com va vestit”, sosté PaulaPé.

“Tan bé com escrius perquè no fas històries de dones?” li van dir dos escriptors reconeguts a Anna Moner després de guanyar un premi per un dels seus primers llibres de relats. Moner aborda en els seus textos la història de la ciència i de l'art i els combina amb la literatura negra, en la seua darrera novel·la El retorn de l'hongarés. Amb 50 anys ja té una carrera consolidada com a escriptora i artista plàstica. Però reconeix que “ens queden molts reptes” per la igualtat real en la cultura. L'últim informe de l'Observatori Cultural de Gènere sobre el gènere dels premis literaris en llengua catalana assenyala que només el 18% dels escriptors premiats entre l'any 2000 i el 2014 eren dones.

“Al món cultural hi ha masclisme com a la resta de la vida diària, però amb l'hostilitat que acompanya a un sector precari i infrafinançat, que fa que fins i tot aquest masclisme s'exercisca entre companyes. I a més els premis estan molt masculinitzats”, anota la poetessa Isabel Garcia Canet, qui a 28 anys va ser la primera dona a guanyar el premi Vicent Andrès Estellès.

“La societat accepta que es ridiculitze les dones i nosaltres com a dones que pugem a l'escenari estem més exposades”, assenyala Tesa, una de les poques veus femenines en actiu del rap en valencià. Forma part d'una generació, que ronda la trentena i que ha començat a ocupar escenaris acostumats a cartells exclusivament masculins.

“El problema de la dona en la música és el problema de la dona general, no hi ha consciència, la majoria dels mànagers són homes i qui programa són homes, durant segles ells han sigut les estrelles i nosaltres hem quedat relegades a la categoria de públic o de fans, i segueixen prenent decisions baix aquesta mecànica”, explica des d'Almussafes i recorda que cada vegada hi ha més propostes musicals exclusives de dones i d'una gran qualitat.

La música popular més arrelada al nostre país són les bandes de música. Agrupades en la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana, són 200.000 socis entre músics i estudiants. Segons les dades de la Federació si bé entre els socis menors a 20 anys hi ha paritat entre homes i dones i algunes vegades aquestes són majoria, a mesura que creixen van desapareixent i només el 37% de les federades són dones. I el percentatge baixa si mirem els càrrecs de direcció. Per això la federació va impulsar fa cinc anys una orquestra femenina que ara dirigeix Mercedes Femenia, una de les primeres dones directores de banda en xafar la gespa del Mestalla amb la batuta a la mà. Femenia reconeix que la criança i la cura són un dels obstacles que enfronten les dones.

Per a Tesa que està just en eixa edat que es comença a plantejar qüestions com la maternitat, reconeix que “els homes tenen més facilitat per desentendre's de les cures i compatibilitzar la família amb altres activitats”.

“Per a triomfar en un món com el cultural t'has de dedicar en cos i ànima al seu treball i això, que és natural per als homes, suposa unes renúncies per a les dones que la societat no accepta. Però ara cal que nosaltres escrivim, treballem i siguem referents per a les que venen. Des del segle XIV hi ha escriptores professionals. S'ha intentat tapar però el seu rastre està ahí, és un rastre com els dels caragols, que no és perceptible a no ser que la llum del sol incidisca, aleshores veus el camí fet. Hem de fixar-nos i difondre el rastre d'eixes dones entre homes i dones per a tenir referents de treball”, conclou Moner.