L’humor d’‘Hermano Lobo’, “el triomf i la derrota de la intel·ligència” en els últims anys del franquisme

Hermano Lobo és “el triomf i la derrota de la intel·ligència” en les acaballes de la dictadura franquista. Així resumeix la trajectòria de la revista satírica Francesc-Andreu Martínez, coordinador juntament amb Antonio Laguna de l’exposició ‘Hermano Lobo (1972-1976). Un huevo duro para el Caudillo’, la mostra que recorre la trajectòria d’aquesta irreverent publicació humorística que es podrà visitar en la Nau de la Universitat de València fins al pròxim 14 de maig.

L’exposició, que pretén donar continuïtat a la mostra que el 2016 va tindre la també revista humorística La Traca com a protagonista i que va recollir un gran èxit, està acompanyada per un llibre catàleg dissenyat per Patricia Bolinches i en què participen els màxims especialistes en humor periodístic durant la Transició, com són Josep Lluís Gómez Mompart, Francesc Salgado, Ramón Tena, Gerardo Vilches, Jaume Guillamet i Francisco Segado, a més de Laguna i Martínez i els escriptors Manuel Vicent i Jaime Millás, protagonistes de la breu però intensa vida d’Hermano Lobo.

Precisament, Vicent presumia que portar Hermano Lobo davall del braç “et definia com a jove rebel, progressista i divertit. Era el glamur de l’època mentre la dictadura havia començat a afonar-se”. L’escriptor evoca aquells temps: “La revista es fabricava amb tot l’equip d’humoristes i escriptors en uns sopars dels dijous en el restaurant Casa Picardías. Les recorde com una festa que ja anunciava la llibertat imminent. Era fins i tot divertit anar a declarar al Tribunal d’Ordre Públic de les Saleses, que al final s’agafava com una excursió quasi esportiva”.

Tal com afirma en el catàleg de la mostra la rectora, Mavi Mestre, la revista “va canviar la por pel riure. I això, per a un règim que havia fet de la repressió la seua base existencial, era una amenaça en tota regla”. En opinió de la rectora, “els millors i més excel·lents pensadors de l’humor del moment, autèntics mestres de la ironia i el doble sentit, a través de dibuixos i textos breus demostraven cada setmana com calia riure’s de censors i repressors, de capellans i dictadors d’una moral desfasada, de polítics i dictadors tan ridículs com desfasats”.

Martínez, que va presentar la mostra amb la vicerectora de Cultura i Societat de la Universitat de València, Ester Alba, es va referir a aquesta situació i al fet que Hermano Lobo fora víctima de sis expedients i de la suspensió d’un dels seus números, el 183: “En aquells anys, amb la Llei de premsa de Fraga del 1966 vigent, s’utilitzaven les multes per a coartar la llibertat d’expressió, i era la intel·ligència dels que van participar d’aquest projecte la que aconseguia esquivar la censura. El suspés número 183 pràcticament es va publicar de manera íntegra en el número 184”. Hermano Lobo va arribar a 170.000 exemplars de tirada, més que la seua “germana major” i insígnia de l’empresa editora, la revista Triunfo. La publicació, en opinió de Martínez i Laguna, va nàixer per demostrar que Llei Fraga, “no era més que un lleuger retoc de maquillatge a la ja deteriorada i quasi fúnebre cara de la dictadura”.

L’humor com a oposició a la dictadura

L’exposició ‘Hermano Lobo (1972-1976): un huevo duro para el Caudillo’ és un homenatge a uns humoristes que, a través del dibuix, la caricatura i la paraula escrita, van obrir en el tardofranquisme espais de llibertat que la Transició, a continuació, requeriria. La revista va aparéixer el juny del 1972, per iniciativa de l’editor José Ángel Ezcurra (que editava Triunfo des del 1962) i de l’humorista gràfic Chumy Chúmez. Van pensar que era l’hora d’afegir a l’humor surrealista i costumista de La Codorniz, un altre d’explícitament polític, que trencara els límits de l’escassa tolerància franquista cap a la llibertat d’expressió.

La publicació setmanal va estar al carrer fins al 1976 i va reunir autors extraordinaris, com Chumy Chúmez, Manolo Summers, Perich, Forges, Miguel Gila, Andrés Rábago Ops (El Roto), Joaquín Rodríguez Dodot, Vallés, Cesc, Ramón o Quino; així com una nòmina brillant d’escriptors encapçalada per Manuel Vicent, Francisco Umbral, Carlos Luis Álvarez Cándido, Jimmy Giménez Arnau, Rosa Montero, Manuel Vázquez Montalbán, Eduardo Haro Tecglen, Luis Carandell, Jaime Millás o Emilio de Cruz Aguilar. Tot això, en una redacció riallera, excepcional i políticament compromesa amb la conquesta de les llibertats.

Hermano Lobo i les revistes satíriques coetànies (Por favor, El Papus, Barrabás, etc.) van ser instruments dinamitzadors del canvi, finalment destruïts pel canvi mateix. Van morir quan la Transició encara no havia culminat. Amb tot, demostren que la narrativa –la ficció històrica– segons la qual la Transició va ser albirada des de dins del franquisme és senzillament falsa. Van fer falta forces socials al carrer, però també forces intel·lectuals en els periòdics, per anar infinitament més lluny del que els franquistes “reformistes” pretenien.

Martínez, historiador i professor de l’Àrea de Periodisme de la Universitat de València, apunta tres qüestions que van esdevindre alhora i que van provocar la desaparició d’Hermano Lobo. La primera és l’“assetjament” del règim: “Sis expedients són diners, i això fa forat en una editorial menuda i amb recursos escassos com la d’Ezcurra, que centrava els seus esforços en Triunfo. La segona es refereix als escassos mitjans de finançament, ja que no tenia publicitat i només se sostenia amb les vendes, que van començar a caure quan va començar a aparéixer la competència, ”amb El Papus, que va apostar per un humor escatològic i pel pit i cuixa, com a principal exponent“. I la tercera és que ”contra Franco es vivia millor. És a dir, els humoristes havien aprés a dir i dibuixar entre línies, per la qual cosa va costar assumir que es podia escriure i dibuixar tot. Es van enfrontar a una crisi de creativitat“.

Aquesta exposició, per a la qual s’ha comptat amb la col·laboració del sindicat CCOO, que ha aportat el seu arxiu, no és la primera que se celebra a València sobre la coneguda revista satírica. Hermano Lobo, els números de la qual, igual que els de Triunfo, estan publicats en Internet, ja va ser objecte de dues mostres importants. L’una a París i l’altra en la capital valenciana. “No som originals”, ha reconegut Martínez, que ha finalitzat: “Tots som hereus d’Hermano Lobo, perquè ara no tenim ací al costat una persona que em pot obrir un expedient per vulnerar la llei en utilitzar la meua llibertat d’expressió”.