“Narrar en la frontera”

0

El mas de les ànimes (Bromera, 2019) va guanyar el Premi Enric Valor de novel·la l’any 2018 amb una proposta en el límit amb allò mític i articulada al voltant d’un fet inicial i determinant: la mort de la matusalèmica protagonista, Maria Celidònia Palop, estesa al carro fúnebre i acompanyada per una “llarga rastrera d’ànimes” en el seu camí trontollant i lent cap al cementeri. És això, doncs, l’element vertebrador del relat: la seua ullada als costats enmig d’una desfilada fosca entre tots els qui van vagarejar pel comtat de la Roca i el seu mas imponent, un lloc central en la narració i també meravellós, però situat en lloc recognoscible als ulls del lector valencià, amb una contornada que veu, a l’hivern, “el Caroig i la Serra de Mariola amb neus blanquíssimes...”. La mirada de la protagonista, però, no viatja només als costats sinó també arrere en el temps, perquè per aquesta majestuosa casa de camp desfilen un parell de segles de la història d’un racó d’Europa –el nostre. Així, per tant, hi ha les vinyes i les epidèmies de còlera, les guerres contra el francés i contra les colònies, fins i tot les revoltes i conflictes civils posteriors, ja en terres col·lectivitzades. I més... Una història extraordinària feta d’històries molt més mundanes i apegades a la terra, narrada, per cert, amb un model de regust històric –algú en dirà directament historicista–, de ritme suau i solemne, amb tendència al superlatiu i a la sintaxi allargada, fluïda, cuinada a foc lent. No és estrany, això, en un autor que ha dividit els seus anys entre la investigació i la creació, i que coneix profundament els textos clàssics de la nostra literatura, als quals sempre torna d’una manera o d’una altra. Domina la llengua, per tant, i això es nota. Les etiquetes, en general, són sobreres, però de vegades útils. Josep Enric Estrela citava l’altre dia Vicent Simbor, qui havia batejat la novel·lística d’Escartí com a “fantasticointel·lectual”. Jo no ho sé. El fet és que El mas de les ànimes és la seua darrera proposta, i torna a haver-hi, ja ho he dit, picades d’ulls a Márquez, concessions a aquella realitat màgica –referències a guerres llunyanes, quasi invisibles, que engoleixen personatges, vides tan llargues com la dues o tres persones...–, però sense apartar-se massa de la tradició, dels fonaments de la llengua. L’aposta és guanyadora.

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'eldiario.es

    Autores

Etiquetas
Publicado el
17 de junio de 2020 - 17:05 h

Descubre nuestras apps

stats