Patrícia Pardo explora la capacitat torturadora de l’ésser humà amb les ferramentes del clown

La Mutant acull els pròxims 7 i 8 de novembre (20:30 i 19 hores respectivament) el muntatge La vaca que riu, de Patrícia Pardo, reconegut dilluns passat amb el Premi de les Arts Escèniques Valencianes com a millor espectacle de circ.

La creadora d'Alaquàs, Patrícia Pardo, s'ha guanyat a pols la consideració de referent del clown, disciplina que ha desenvolupat al llarg dels seus 21 anys de carrera, i que, en certa manera, vertebra tota la seua obra. Encara que això no li ha impedit tocar altres arts com la poesia, la docència o els guions de televisió.

Al capdavant de la companyia que porta el seu nom ha actuat en catorze països de tres continents, i ha patentat un tipus d'espectacle on l'humor amaga sempre un missatge, una reflexió sobre alguna cosa que no té res de graciós.

Primer, es guanya la confiança dels espectadors amb una successió de números de circ abocats a la carcallada. Després, quasi sense que s'adonen, presenta davant d’ells la part més roín de la societat: corrupció, desigualtats socials, violència o egocentrisme desfilen davant de la mirada de qui passa de la rialla a la implicació emocional com si fóra el més normal del món.

Este és precisament el plantejament que defineix La vaca que riu. La primera part reprodueix una persecució clàssica de pallassos circenses, plena de slapsticks i equilibris, on els que aguaiten apareixen caracteritzats com a membres dels cossos de seguretat de l'Estat, i als que fugen se'ls representa com farandulers. En la segona, la peça planteja un estudi sense contemplacions sobre la tortura en totes les seues formes, a través de colpidores dades i diferents testimonis, però sense abandonar completament uns exercicis de circ que es tornen molt més lents i delicats.

Mentrestant, la intèrpret de signes Seni Zuzuarregui, perfectament integrada en la posada en escena, permet amb la seua labor que l’obra resulte accessible també a la comunitat sorda.

“La vaca que riu s'endinsa en la capacitat torturadora de l'ésser humà, concentrada i potenciada en posicions de poder o de control, al temps que la contraposa a la capacitat de tenir cura”, assenyala al respecte la seua responsable. “És la capacitat destructiva enfront de la capacitat creativa, contraposar l'humor de teatre i de circ amb galtades de realitat que situen l'espectador davant d'un espill”, explica.