Purificació Mascarell, escriptora: “La histèrica i la ‘femme fatale’ són dos estereotips que amaguen la por de la dona que viu en llibertat”

Hi ha un punt en la nostra història en què coincideixen el desvetlament de la consciència feminista, la construcció del mite de la femme fatale i les pràctiques protopsiquiàtriques més repressives contra les dones, amb la figura de la histèrica en auge. En el mateix segle XIX en què les sufragistes clamen pels drets de les dones, sorgeix la figura d’Aleksandra Kol·lontai, Emilia Pardo Bazán escriu les seues novel·les i Nellie Bly fa la volta al món, els neuròlegs experimenten amb la hipnosi, s’estén el concepte d’histèria com un mal femení, John Collier pinta Lilith. D’aquest temps en què “conviu la tradició patriarcal amb l’avanç del feminisme”, com un moviment d’acció-reacció, parla Mireia (Drassana, 2022), la primera novel·la de Purificació Mascarell, una hibridació de gèneres literaris que planteja si és possible provocar la bogeria i per què ens atrau allò que és malèvol.

En la novel·la Neus, una jove pintora de Xàtiva, relata el macabre episodi que va portar a perdre la pista a la seua amiga Mireia, per la qual sent una atracció similar a la d’un satèl·lit i el seu planeta, arran de l’aparició d’un home en una vila de la localitat. La novel·la s’entrellaça amb la història del valencià Luis Simarro, un dels precursors de la psiquiatria, alhora que aborda la visió patriarcal de les dones, l’invent de la femme fatale i l’estigma de la histèrica, a través d’aquestes joves que s’acosten a l’alienista des de la investigació acadèmica de la seua trajectòria.

Mascarell (Xàtiva, 1985) és professora de teoria de la literatura, literatura comparada i estudis culturals a la Universitat de València, on també investiga sobre qüestions de gènere. “Mireia sorgeix passejant pel cementeri de Xàtiva. Em tope amb dues làpides que em criden moltíssim l’atenció, d’una parella morta amb una diferència d’un dia: el pintor Ramón Simarro i Cecilia Lacabra Simarro”, apunta l’autora en conversa amb elDiario.es. La tràgica mort de la parella comença a interessar l’autora, conjuminant la mort per tuberculosi i la mort per amor; Cecilia, en saber que el seu marit mor d’aquest mal respiratori, es llança pel balcó amb el seu fill de pocs mesos de vida. No obstant això, la història té altres plans per al menut, que sobreviu al suïcidi de sa mare i acaba dedicant-se a la medicina, explorant les primeres pràctiques psiquiàtriques en el manicomi de la Salpêtrière, el mateix en què Sigmund Freud rebria les lliçons del neuròleg Jean-Marie Charcot. Charcot va ser una eminència en la medicina europea, precursor de la psicopatologia, i alguns autors incideixen en la seua influència sobre la creació de les teories de la psicoanàlisi de Freud; però el francés va centrar la seua atenció en un objecte d’estudi: la histèria femenina, que tractava a través de la hipnosi.

Simarro, originari de Xàtiva, va passar cinc anys treballant amb Charcot, i per a Mascarell també té una història tan desconeguda com novel·lesca. “Havia sigut revolucionari, amic d’Unamuno, de Ramón y Cajal, metge de Joaquim Sorolla... Havia estat en tot l’interessant que succeeix en el segle XIX”, recalca l’autora. “Quan decidisc que m’abelleix escriure alguna cosa sobre ell, m’adone que puc utilitzar la ficció, i comence a crear aquesta història de dues amigues, Neus, una pintora, i Mireia, doctoranda en psicologia experimental que investiga sobre Simarro i trobant una informació important en l’àmbit acadèmic”.

A partir d’aquesta ficció, Mascarell comença a construir un puzle narratiu. “La idea m’agrada molt, perquè dones la possibilitat al lector que arme el seu propi sentit, el seu propi significat. La narradora de la història també té aquests buits, així que ens posem en la seua pell i anem reconstruint-la amb els elements que tenim damunt la taula”. La idea de trencaclosques és una cosa que utilitza en Cartilla de redención, el seu anterior llibre de relats, en què confia al lector emplenar els buits narratius. “També el lector és creador, té un paper actiu. No m’agrada que m’ho donen tot fet”, afirma.

Encara que la novel·la s’origina per l’afany investigador, prompte agafa importància la construcció de la dona fatal i de la histèrica, una suma dels mites primaris masculins que arranca amb la figura de Lilith. Neus, la narradora, anirà teixint aquestes connexions a través de referències pictòriques, mostrant la representació que els homes han fet de les dones. “Des de la docència i la investigació és un tema que em preocupa i m’ocupa. Em té fascinada i cabrejada. Posa d’una banda la imatge de la histèrica, la dona boja, fora de control, que desborda la norma, i d’altra banda tenim la femme fatale, la dona vampira, seductora, que porta a la ruïna l’home que se n’enamora, que és una dona perillosa i nociva”, descriu. “Ambdues són dones fora de control, que trenquen amb el que el patriarcat té destinat per a la dona: un comportament dòcil, tranquil, captiu... La histèrica es relaciona amb una dona que té un desig sexual descontrolat, que la desborda. I d’altra banda està el desig sexual salvatge que implica la femme fatale, la que porta l’home a la perdició. Són dos estereotips dissenyats des de la mirada masculina que amaguen les pors dels homes del desig sexual femení, de la dona que viu en llibertat, que no compleix el patró patriarcal. L’una ha de ser controlada i l’altra, esborrada”, assenyala.

La novel·la plasma aquestes qüestions amb una ambientació romàntica, plena a vessar de cementeris i viles abandonades, on s’esdevenen coses estranyes. “Volia aplicar gèneres sobre la història que volia contar: literatura gòtica, romàntica, el thriller, una part de literatura eròtica femenina, fins i tot centellejos de literatura històrica. La literatura de gènere és de segona divisió, fora del cànon, però a mi em sembla una de les coses més meravelloses”, defensa l’autora.