Permeteu-me un xicotet exercici de memòria. La meua família vivia en un poble pròxim a la ciutat de València, a cinquanta metres de l'estació del trenet (ara, el metro). A dos-cents metres escassos de casa estava l'ajuntament, i a un altre tant l'església. El perímetre entre aquests tres punts comprenia tan sols uns cinc carrers de cases baixes, una quinta part del nucli urbà de l'època (la que va de la dècada dels seixanta a la dels vuitanta). El trace mentalment i passe a enumerar el que hi havia sense voler ser exhaustiu: tres botigues de comestibles, dues orxateries, una fàbrica de gel, un celler, una fontaneria, tres barberies, una perruqueria de senyores, dues paqueteries, dues drogueries, una botiga de subministraments per a la llar, majorment combustible —des de pinyol a gas butà—, dues carnisseries, una casa de saladures, una de pinsos —molts criàvem les gallines a casa—, una pescateria, dos cines, dos quioscos, dues farmàcies, la consulta del metge de la iguala, dues botigues de roba, una espardenyeria, una ferreteria, dues fusteries, un taller de reparació i venda de bicicletes, una casa de fotografia, un estanc, l'oficina de correus, dos forns de pa, una papereria i llibreria, el col·legi de les monges, un casino, tres bars, un taller de làpides, una funerària… no seguisc. Tot això sense comptar amb el mercadet municipal i amb un precursor de Jeff Bezos, un paio que treballava en el port, a qui li vam comprar a molt bon preu nostre primer transistor japonés i el rellotge suís de la meua primera comunió.
Res de tot això estava a més de cinc minuts del meu domicili, i tots aquells comerços reeixien amb una densitat de població que avui sembla ridícula. Això era així en els pobles i en part, també, en molts barris de les grans ciutats. Fins que els canvis en el model econòmic, la concentració de serveis, la construcció en altura, la separació d'usos urbans, el consegüent increment de la locomoció, totes les modificacions que el segle passat i bona part del que portem d’aquest anaren introduint en la configuració de les ciutats, va generar urbs que s'ho engolien tot i es feien cada vegada més inhòspites. U, fill d'esclafaterrossos, sempre ha sigut poc favorable a viure en un rusc, sobretot després de la crisi nerviosa que li va provocar l'ininterromput taconeig de la veïna de dalt al llarg de deu anys —era crisi o anar a la presó—, i mai no ha acabat d'admetre que l'arquitectura vertical siga més respectuosa amb el medi ambient que l'horitzontal, llevat que eliminem l’ésser humà de l'ecosistema a protegir. No hi ha res més ecològic i eficient que una casa de llaurador, on generalment regna el silenci, res no es tira, el gos caga on vol i amb profit per a la terra, i corre l'aire que dóna gust. No com en les ciutats, que ara que el món s'està començant a coure a foc lent, s'han adonat que elles seran les primeres a començar a bullir i s'han posat a plantar arbres a la desesperada, encara que moltes no tenen amb què regar-los i se'ls moren, així que estan tractant de deixar un poc de terra al descobert —tampoc massa— perquè s'amere si la pluja es digna a caure.
A les ciutats «s'entra» i d'elles «s'ix». I en determinades ocasions, com quan hi ha Falles, de les ciutats un «s'escapa» si pot. Ací la semàntica és explícita i inequívoca. La ciutat-trampa quedava antigament molt ben visualitzada per la presència de les muralles, fins que l'higienisme les va enderrocar. I últimament s'encarreguen de fer-ho les noves mesures per a restringir —o regular, segons l'argot oficial— la mobilitat, que introdueixen unes muralles invisibles per a deixar fora tota la porqueria que les ciutats mateixes generen i s'esforcen a captar. Les ciutats no han parat de créixer, de competir entre si per a atraure l’activitat econòmica, i el dia que perden atractiu deixaran de ser el que són. Ara estan intentant conservar-lo mitjançant divisió de l'espai urbà en «superilles», de manera que qualsevol veí trobe el que necessita a menys de quinze minuts caminant, el que equival a reproduir la vida pobletana dins d'unes enormitats urbanístiques que han contribuït a destruir la que es donava en el seu hinterland, almenys en el cas de València. Sé que es benintencionat, no sé si és ingenu, però sens dubte sembla una mica sarcàstic.
En tot cas, no cal alarmar-se: la locomoció individual no corre perill. L'automòbil ha generat la ciutat moderna tant com ella ha propiciat la proliferació d'automòbils, i a una fórmula tan consolidada no se li pot llevar un factor així com així sense que el resultat es veja alterat dramàticament. Massa coses depenen del cotxe. La passió pel vehicle elèctric no naix només del fervor ecologista. Les facilitats de què s'ha beneficiat Volkswagen per a construir la seua fàbrica de bateries en el Camp de Morvedre ja les voldria jo per a muntar una paradeta de pipes. Però és cert que el treball s'està descentralitzant i els serveis també a causa d'Internet. I altres fenòmens relacionats amb la globalització, com el de la tematització dels centres històrics al servei del turisme, estan contribuint a la desvitalització de les ciutats, sobretot a la de certs barris. Els immobles perden o adquireixen un nou valor d'ús, així que cal fer-ne ajustaments.
El canvi és més aparent que real. S'organitzen com s'organitzen, les ciutats són dependents per naturalesa. Depredadores, més aviat. Tot indica que no és factible descarbonitzar un lloc sense carbonitzar-ne un altre. La implantació «urgent» i sense contemplacions de les renovables, en la muntanya o en el mar, ho posa molt bé de manifest. Demanar que això s'ignore i no es debata, com fan alguns, és pur desvergonyiment. Les ciutats se serveixen del que necessiten sense moltes contemplacions, i tendeixen a llançar la merda el més lluny que poden. Ho han fet històricament amb els abocadors, els escorxadors, els cementeris o les indústries contaminants, i ara li toca al trànsit rodat fins on siga possible i convenient. Respecte a aquell model pobletà en què tot estava no a quinze, sinó a cinc minuts o menys, no cal dir que no queda res, i ningú entre els que el coneguerem pensa que puga recuperar-se mai. Alguns l’enyorem de manera tan legítima com inofensiva, perquè era el món de la nostra joventut, però sembla que altres el tenen idealitzat. I a u, que encara no s'ha tret la pols de l'hort, li diverteix —o li resulta penós, depén del dia— veure els apòstols urbanites lliurats a la tasca de reinventar el poble, de tornar a ell, encara que siga sense baixar-se del burro.
0